Ho deia Marta Mata i Garriga (1926-2006, 80 anys, Barcelona). Amb el de pila i el primer cognom n’hi ha prou; Marta Mata, nom ben català, sonor i amb rima. Pedagoga, diputada i senadora socialista, presidenta del Consell Escolar de l’estat, cofundadora de Rosa Sensat, l’associació de mestres, i Creu de Sant Jordi 1977 (quan encara no feia falta combregar amb l’independentisme per guanyar-la).
La llegua, que n’és de valuosa! els drets lingüístics dels parlants, que en són d’importants! Es mereixen un respecte absolut. Hem de garantir que les llengües siguin factor de cohesió i no pas de divisió, perquè sumar a favor del català no vagi en contra del castellà. És el “Sumar i no restar” de l’Eva Gramados. Estem convençuts i convençudes que la millor opció per assegurar la igualtat d’oportunitats és l’evolució cap a un model plurilingüe. Ho diu el Document programàtic del PSC per a les eleccions del 2021. Els socialistes voldríem que totes les noies i els nois dominessin les dues llengües en finalitzar l’escola obligatòria.
Durant els últims anys hi ha qui ha volgut fer de l’aula quelcom més que un espai educatiu. Fixeu-vos: per una banda el nacionalisme espanyol vol instrumentalitzar el debat lingüístic negant la realitat plurilingüe d’Espanya; i per l’altra, el Govern i una part de l’independentisme han defensat un criteri monolingüe per marginar el castellà. Disbarats, insensateses, atzagaiades!
Com han canviat les coses. Fa uns dies, en aquest mateix setmanari, en l’article Més enllà del federalisme, parlava de Gaziel (Agustí Calvet 1887-1964). Us en tornaré a parlar, perquè estic llegint el llibre del meu company, en Manuel Llanas, professor jubilat, com jo, de la UVIC. El llibre duu per títol Gaziel i Josep M. Cruzet (i l’Editorial Selecta), Correspondència (1951-1964), Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2013. El temps passa molt de pressa, és un llibre nou i ja l’he trobat en una llibreria de vell; què hi farem! En la solapa hi ha una nota que diu: “En plena postguerra, la represa del contacte amb el públic lector d’Agustí Calvet, que vivia en rigorós exili interior, és indestriable dels vincles establerts amb l’editorial Selecta a través de Josep M. Cruzet, que acaba esdevenint, a més a més, un veritable amic”. Doncs si, no us espanteu, és un epistolari format per més de 300 cartes! Però només us en llegiré la petita part d’una d’elles. És aquesta: de Gaziel a Cruzet, Madrid, 27 d’abril 1957, (en una missiva anterior, Cruzet, li explicava a Gaziel de les dificultats i suport nul que l’editorial Selecta tenia per a publicar llibres en català).
Li contesta Gaziel: “Veig que l’aplanament de Catalunya, no sols el material, continua. Perdre una guerra és molt dur, i nosaltres, pel nostre mal cap, en perdérem una de decisiva. El que vostè em diu, dels llibres catalans, n’és una greu conseqüència. I si l’estat d’ofegament a què estem sotmesos es perllonga gaire, em fan por les generacions que ara pugen, desvinculats del tot de la nostra cultura…”
Sí, com han canviat les coses. Ja fa uns dies va arribar a les meves mans un estudi realitzat per l’Assemblea per una Escola Bilingüe a Catalunya (AEB). L’estudi diu que un 70% dels Premis Literaris dels Ajuntaments Catalans exclou el castellà. Destaca Girona, on en un 81% de les bases de les convocatòries no és permet la presentació d’obres en llengua castellana. Els autors del estudi conclouen que s’identifica el català com a única llengua de cultura, com a única llengua de Catalunya. I que aquest relat nacionalista ha estat assumit per la majoria de les institucions i, desgraciadament, pels partits polítics en general. Fins hi tot hi surt el meu partit, el PSC. En els Ajuntaments d’aquest partit, dels 53 premis, en 25 no s’admet el castellà.
En aquest sentit, el discurs bilingüe que Salvador Illa va fer en la investidura fallida de Pere Aragonés va més enllà de revoltar l’independentisme més recalcitrant. Vol obrir una nova etapa. No podem oblidar que en l’últim congrés del PSC es va apostar per la flexibilització i pel pluralisme. Tres criteris han inspirat i inspiren la nostra política lingüística: el respecte absolut als drets lingüístics dels parlants, el posicionament del català al centre de gravetat del sistema educatiu i dels mitjans públics de comunicació i promoció de la llengua catalana en el context global; i, per últim, l’escola comuna, de manera que no se separin els infants per raó de llengua.
Sí, noi, d’un extrem a l’altre, el bo de Gaziel quedaria estupefacta. Quedem-nos al mig, quedem-nos amb la Marta Mata: conèixer i estimar el català i el castellà. Aquest és el futur, crec que no n`hi ha cap altre.
Miquel Ylla
Metge cardiòleg jubilat i secretari d’organització del PSC de Vic