El mes de juliol de 2021 va obrir al públic a la seu del Memorial Democràtic l’exposició temporal 100 anys de republicanisme català (1900-2000), produïda pel Memorial Democràtic (Departament de Justícia) i comissariada per Enric Pujol Casademont.
L’exposició ofereix una visió parcial i esbiaixada del republicanisme català, conté diverses afirmacions discutibles des del punt de vista del rigor històric, i constitueix un panegíric a favor d’una única i determinada força política, ERC
1. Una visió parcial i esbiaixada del republicanisme català
La tesi de l’exposició és que el republicanisme català és sobiranista/independentista, lligant el moviment republicà històric no a la reivindicació d’un model d’estat (abolició de la monarquia i establiment d’un sistema republicà amb un cap d’estat escollit democràticament i amb uns determinats valors democràtics) sinó a l’establiment d’un estat català sobirà o independent (òbviament, en forma de república, i amb aquells valors).
És obvi que el moviment republicà català, en origen i majoritàriament, és de caire federalista, i tot i que reivindicava, en alguns moments, un estat català, aquest era dins de la república federal espanyola. Era un republicanisme de caire federal que no qüestionava la idea d’Espanya (el que qüestionava era el seu règim monàrquic i el seu centralisme) ni demanava la separació de Catalunya respecte d’Espanya.
El republicanisme va néixer al darrer terç del segle XIX, principalment a Catalunya, per a tot Espanya. A Catalunya, en paral·lel, neix el catalanisme polític, que majoritàriament no objecta la monarquia (i crea, amb el suport de la burgesia industrial, partits autonomistes). A finals del segle XIX el republicanisme català adopta el catalanisme (sense deixar de ser federalista; recordem que no tot el catalanisme era republicà) i aglutina les sensibilitats democràtiques i d’esquerres. A partir de principis del segle XX conviu a Catalunya amb un altre moviment republicà, el lerrouxisme, de signe anticatalanista (partit republicà radical). El catalanisme, per contra, no adopta el republicanisme; només ho fa una part.
És a dir, el republicanisme català, que neix al segle XIX, és catalanista i federal, i aquest fet és ignorat a l’exposició. Tal vegada sigui perquè la mostra “comença” el 1900 i només fa referència al segle XX. Però a la part dels antecedents de la mateixa exposició, aquest fet també és ignorat. Com a antecedents del republicanisme català hi figuren “moments republicans” com Eiximenis (1385), la “república” de Pau Claris (1640, sota la monarquia francesa) i el setge de Barcelona a la Guerra de Successió (1714). L’exposició només esmenta de passada Abdó Terrades i la I República espanyola (1873-74), que va intentar ser federal, i que va ser impulsada per insignes republicans federals catalans. També són ignorats els primers republicans federals catalans del darrer terç del segle XIX.
Si l’excusa per ignorar-los és que l’exposició es limita al segle XX, aleshores, per què la mostra atorga un espai tan extens i important a l’actual procés i a l’1 d’octubre, ja dins el segle XXI? És evident que aquest fet s’endinsa, i força, en el segle XXI. Sembla que el primer terç del segle XXI pot entrar en el relat, però no el darrer terç del segle XIX. Així doncs, la mostra atorga un espai molt gran al “Nou segle, nou republicanisme” (ja fora del segle XX) i a les “noves proclamacions republicanes “ (concretament a la de 2017, i sempre posant l’èmfasi en el paper d’ERC). Aquí l’exposició concedeix que al segle XXI el moviment republicà es recompon amb la CUP i amb Junts, que se sumen a l’opció independentista i republicana (és a dir, a ERC).
També s’afirma que “amb el nou segle (XXI), independentisme i republicanisme es van refondre (…) . I el republicanisme torna a ser hegemònic en el panorama polític català”. Es refereix a l’hegemonia independentista. Nega a la resta la possibilitat de ser republicans no independentistes.
2. Uns continguts força discutibles des del punt de vista del rigor històric
L’exposició, a més d’identificar republicanisme amb sobiranisme, va interposant afirmacions que són poc rigoroses des del punt de vista històric, o bé esdevenen directament falses.
Alguns exemples:
“F. Macià proclama la República Catalana el 14 d’abril. Encara que tres dies després canviés el nom pel de ‘Generalitat de Catalunya’, en la pràctica funciona com una república encoberta, amb algunes competències pròpies d’un estat modern i amb d’altres limitades pel govern republicà espanyol”.
Entenem que no era una república encoberta. Era clarament una república, l’espanyola (tornen a confondre república amb sobiranisme). I com sempre, confonen Barcelona amb Catalunya. Cert que Macià va proclamar inicialment (i provisionalment) la República Catalana com a estat integrant de la Federació Ibèrica (és a dir, la proposta federal que emanava del pacte de Sant Sebastià, ben lluny de proclamar la independència), però el que es va proclamar a la immensa majoria dels balcons dels ajuntaments catalans (començant pel de Barcelona, a càrrec de Companys) va ser la II República Espanyola, amb la tricolor (i de manera perfectament compatible amb l’opció federal i amb l’autonomia política pactada a Sant Sebastià).
“El republicanisme partí sempre del principi de sobirania política catalana a l’hora de bastir la República anhelada”.
No és certa aquesta afirmació. El republicanisme català no partí sempre del principi de sobirania política catalana. Era majoritàriament federal i, per tant, de caire ibèric (que no espanyolista), amb un estat català al si de la república espanyola. El text després diu que alguns republicans defensaven un estat dins la república espanyola (federal o confederal) i altres, una república independent. És l’únic paràgraf de la mostra que reconeix els federals com a republicans. Però al llarg del seu relat s’han bandejat els federalistes, els republicans no sobiranistes, als qui no se’ls dona el carnet de republicans en aquesta exposició.
Més endavant el text diu “Altres [republicans] pensaren [una república] plenament independent, criteri que esdevingué majoritari a finals del segle XX”. Una altra mentida. Majoritari per a qui? Per als republicans o per als catalans? Encara es podria inferir que el sobiranisme s’ha acostat a la majoria al segle XXI. Després de la “conversió “ de CDC, i a partir de 2015, els independentistes han obtingut el 46%, el 48%, fins i tot el 52% el 2021 (amb una participació baixíssima). Però hem de recordar que a finals del segle XX l’independentisme era clarament minoritari (a no ser que es jugui amb la paraula “sobiranisme” i s’hi inclogui la CDC del segle XX, que de republicana en tenia poc). A les eleccions de 1999, per exemple, ERC, amb el 8,67% dels vots, va obtenir 12 escons, per darrera del PP. Llavors ERC assegurava que els únics independentistes eren ells. No, a finals del segle XX el sobiranisme no era majoritari.
Finalment, el text parla que en tots els casos de republicanismes esmentats es partia del principi d’autodeterminació dels pobles. Aquest principi apareix molt més tard i no era present en els debats dels republicans en el primer terç del segle XX.
“El conflicte bèl·lic i revolucionari de 1936-39 feu que la Generalitat actués, els primers temps, com un autèntic govern sobirà. S’imposà al Comitè de milícies antifeixistes…”
Més aviat fou a l’inrevés. El 19 de juliol la Generalitat va perdre el control. De sobirania, res; en tot cas aquesta estava en mans de les milícies, i sobretot, en mans de la CNT. Aquesta situació va durar fins el 30 de setembre, moment en què s’institucionalitzà el Comitè de milícies antifeixistes per part de la Generalitat.
“Els fets de maig (…) van possibilitar la intervenció a Catalunya del Govern central de la II República (….) que s’havia traslladat a Barcelona. Un cop a la capital catalana, les tensions entre la Generalitat i el govern central no van parar de créixer a causa de la gran retallada de competències que patí el govern català”.
Un nova ocasió per criticar la pèrfida Espanya. Cap referència a què el conflicte no era competencial (a nivell intern de Catalunya), sinó sobre la direcció de la guerra.
Quan es parla de la transició i de Joan Carles I com a Rei, s’afirma: “Partits fins aleshores republicans, significativament els socialistes i els comunistes, van deixar de lluitar per instaurar un regim republicà. El republicanisme deixà de ser un patrimoni compartit per la majoria dels partits democràtics”.
Ara resulta que fins a la transició, els altres partits, els socialistes i els comunistes, sí que se’ls reconeix que eren republicans. Llavors, per què no han aparegut en el relat de l’exposició durant la república, la guerra i la dictadura? El text afirma que ara ja no són republicans, i que el republicanisme deixa de ser un patrimoni compartit de tots aquests partits. Això no és cert. L’acceptació d’una realitat imposada, la monarquia, no implica renunciar a aquests principis i a aquest patrimoni. I al cap i a la fi, no es diu que aquests partits van lluitar principalment per la democràcia (jugant-se-la molt més que ERC) i pels valors republicans, que són analitzats al final de la mostra com a transversals i universals.
“El 10.10.2017 el President C. Puigdemont declarà la República Catalana, però fou deixada en suspensió a l’espera d’una mediació internacional que no arribà. El 27.10.2017 el Parlament català votà una declaració d’independència per la qual es constituí la República catalana”.
S’han escrit nombrosos llibres sobre els fets d’octubre de 2017, amb diverses interpretacions. Dir que la declaració es va suspendre esperant suport internacional (i no per altres raons de caire intern) és realment una versió molt i molt interessada. Pel que fa a l’afirmació que el 27 es constituí la república catalana, és simplement fals (com és obvi i notori). Voler no es poder.
3. Un panegíric a favor d’una única i determinada força política, ERC
Seguint el relat de l’exposició, a més d’identificar republicanisme amb sobiranisme, es posa en el centre del relat un únic i determinat partit, ERC (i els seus acòlits, com EC, JR de Lleida, etc.), com si fos l’únic partit republicà, el que recull totes les aportacions anteriors i les transporta, ella sola, a finals del segle XX i al segle XXI. En tot el discurs sobre la II República, la guerra civil, el període de la dictadura franquista i en el de la transició democràtica, només apareix un partit republicà català: ERC (bé, durant la transició sí que s’esmenten breument el PSAN, NE, MDT…). No es parla de la resta de forces democràtiques. Es evident que aquestes, no independentistes, també eren republicanes. Ens referim al POUM, a la USC, al PSOE (FSC) i després al PSUC, durant la república i la guerra; al PSUC, al FOC, al MSC, al PSOE, al MCC, la LCR, etcètera, durant la dictadura; a CSC, al PSC (R), al PSOE –i després al PSC– i al PSUC –i després a ICV, PCC, etcètera– durant la represa… Què eren tots aquests, monàrquics? Fins i tot UDC, EDC, CDC… que també s’ignoren, què eren, forces monàrquiques? No és difícil imaginar la indignació dels hereus d’aquestes forces (els socialistes i els hereus del PSUC, per exemple) quan es vegin ignorats com a republicans en aquesta mostra.
Quan es parla de la II República, només s’explica el procés de confluència i de creació d’ERC (1931, i escissions i incorporacions posteriors). Res de la confluència socialista i comunista en el PSUC (1936). Potser no eren republicans.
Quan es parla de la dictadura i de l’exili, ja no es parla d’ERC sinó de la Generalitat a l’exili i dels seus presidents (identificant ERC amb la institució). També del darrer, Tarradellas, i en cap cas es relata el seu allunyament d’ERC entre els anys 50 i 80.
Quan es parla del període de la represa (per cert, amb el títol “el període autonomista (1980-1999)”, no queda clar quin període deu ser a partir de 1999), només es parla dels diputats que obté ERC el 1980 i 1984. Per a l’exposició, és l’únic partit republicà, per tant. Després s’explica com ERC es recompon (1987: Crida nacional a ERC). L’exposició no explica que fins llavors ERC no era únicament independentista: encara hi havia una ànima federal/confederal, que ara desapareix. Després passa de puntetes pel tripartit –per cert, parla del PSC-PSOE, el nom és incorrecte: o és PSC, o és PSC (PSC-PSOE); en fi… – i considera el fracàs de l’estatut de 2006 com a causa del procés independentista i de l’1 d’octubre.
D’altra banda, la part final de l’exposició posa l’èmfasi en els valors republicans (llibertats –d’associació, d’opinió–, laïcitat, democràcia, justícia social, igualtat, fraternitat, drets de les dones, educació, divisió de poders, etc.) com a part constitutiva del republicanisme. És obvi que tots aquests valors democràtics són compartits per totes les forces democràtiques, republicanes i catalanistes, i no només per les sobiranistes, i per tant no només per ERC.
Barcelona, tardor 2021