La tesi principal del llibre és que actualment hem passat de l’acció a l’execució, és a dir, davant d’una situació determinada ja no s’actua en funció de les circumstàncies concretes, sinó que s’apliquen unes normes mecàniques, burocràtiques i abstractes, que Hartmut Rosa denomina “constel·lació” i que ell oposa al concepte de “situació”. Aquest plantejament es complementa amb la introducció del concepte d’“execució”, en el sentit que davant d’una situació s’executa (aplica) un programa o programes concrets, com si es tractés de l’execució d’un programa en un ordinador. Un exemple clar d’aquesta oposició és la diferenciació que ja va fer Aristòtil entre justícia i equitat: la justícia és la regla abstracta (la llei), mentre que l’equitat és l’acció apropiada per una situació concreta.
Segons l’autor, la tendència a analitzar cada situació des d’un punt de vista constel·latiu és pròpia de la modernitat occidental. S’ha estès arreu del món de la mà del capitalisme i ha acabat imposant la idea que, si la resolució d’un problema no és tècnicament i burocràticament correcta, es tracta d’un error que cal corregir. Això sovint ignora que les situacions reals desborden qualsevol marc regulat per normes i lleis.
Un exemple molt clar d’això és com ha canviat la manera d’orientar-nos en una població desconeguda. Abans dels mitjans digitals, quan algú arribava a una ciutat nova, al cap de poques hores desenvolupava un cert sentit de l’orientació basat en fites fàcilment reconeixibles —un riu, un monument, un castell, una catedral— i, a poc a poc, adquiria una consciència de l’espai urbà. Ara ens orientem amb Google Maps i actuem de manera constel·lativa: seguim la ruta que ens marca el GPS sense construir cap mapa mental propi. Això ha alterat la nostra manera de situar-nos i de moure’ns pel món.
Aquesta dinàmica es pot radicalitzar amb la utilització de la intel·ligència artificial que pot fer que cada cop més deixem de banda la nostra acció personal per executar un programa determinat pels algoritmes.
Això és problemàtic perquè ens situa fora de les situacions concretes, com si les observéssim des de dalt, i en redueix el marge de maniobra. En prescindir dels sentiments i les emocions a l’hora d’afrontar situacions reals, ens limitem a aplicar un esquema preestablert. En definitiva, perdem capacitat d’acció perquè ha canviat el terreny de joc de la modernitat. A més, des d’un punt de vista social i cultural, s’ha anat imposant la idea que disposar de marge de maniobra és, en si mateix, problemàtic, ja que s’associa automàticament amb la possibilitat d’abús.
Hartmut Rosa considera que una part de l’èxit dels partits populistes es fonamenta en la promesa de tornar a l’acció. Però el seu problema de fons —com mostra l’actuació diària de Donald Trump— és que disposar i fer ús d’aquest marge de maniobra no vol dir actuar sense intel·ligència, seny ni tacte: quan s’actua així, no es resolen les situacions, sinó que es destrueixen.
La conclusió de l’autor és que cal reivindicar i fer servir aquests marges de maniobra perquè els ciutadans es tornin a percebre com a actors de les situacions, especialment en l’àmbit laboral i dins les administracions. Això hauria de permetre recuperar la capacitat d’actuar col·lectivament i a gran escala.
Una entrevista molt interessant que porta a la reflexió i anima a aprofundir amb la lectura del llibre.
F.G.L.
Hartmut Rosa (Lörrach, 1965), és professor de Sociologia a la Universitat Friedrich Schiller de Jena i director del Centre Max Weber a la Universitat d’Erfurt, i col·labora amb la New School for Social Research de Nova York. El seu camp d’estudi se centra en la sociologia del temps i la formació de les identitats. És un dels representants més destacats de la Nova Teoria Crítica.
Stefanie Buzmaniuk és llicenciada en Estudis Europeus i Internacionals, i investigadora a la Fondation Robert Schuman.