Redacció. Ressenya sobre la sèrie “Borgen” (1, 2 i 3) i “Borgen: Regne, Poder i Glòria”, de Netflix. 

 

Borgen és el terme col·loquial amb el qual es coneix al Palau de Christiansborg, seu dels tres poders de l’estat i l’oficina del Primer Ministre de Dinamarca. Però és, també, el títol d’una de les sèries sobre política amb més èxit de la plataforma Netflix.

Amb quatre temporades ja finalitzades, la sèrie aborda les interioritats de la política danesa, sense idealitzar-la però sense generar, tampoc, una imatge horrorosa com la que altres sèries sobre política han fet.

La primera temporada es centra en l’elecció de Brigitte Nyborg (interpretada per l’actriu Sidse Babett) com a primera ministra (la primera dona en arribar a aquest càrrec), l’acció política del govern, la importància de la negociació política en un sistema multipartit com el danès i els efectes de la política en la vida personal dels càrrecs públics.

La segona temporada, segueix la mateixa tònica, incorporant qüestions i debats presents en la societat com és la participació en guerres, la política europea i les aliances Internacionales, la legislació mediambiental i un cop més, com afecta la política a la vida personal dels càrrecs públics.

La tercera temporada es centra amb el retorn de Nyborg a la primera línia política, després d’abandonar-la per dedicar-se a donar conferències, amb la fundació d’un nou partit. Els capítols detallen el procés de fundació, de suma de perfils, de fixació de posicions polítiques entre persones amb visions diferents, per tal de presentar una proposta nova a la societat danesa, lluitant per ser reconeguts com un actor polític rellevant a l’escena política nacional.

La quarta temporada, que es diferencia de la resta amb el subtítol de “Regne, poder i glòria”, Nyborg la comença com a ministra d’Afers Exteriors del govern danès en el moment que una empresa descobreix petroli a Groenlàndia, donant lloc a un conflicte polític internacional, amb Nyborg lluitant entre els seus principis i els del seu partit, compromesos amb el medi ambient i la lluita contra el canvi climàtic, els interessos econòmics, la geopolítica i la seva ambició per tornar a ser primera ministra. Un plantejament complex, que aconsegueix que obliga a l’espectador a pensar i reflexionar sobre com poden conviure tots aquest plànols, que afecten a la vida política.

Tot i que el primer capítol de Borgen es va estrenar l’any 2010, la sèrie no ha perdut vigència i, vist com ha evolucionat la política en la darrera dècada, molts dels elements que planteja són totalment actuals:

• Hi ha una altra forma de fer política. La política necessita de diàleg i arribar a acords entre diferents per tirar endavant els principals reptes que afronta la societat. Tenim un exemple clar a Espanya, amb la primera experiència de govern progressista de coalició en els 44 anys de democràcia. El que s’hauria de traduir com més estabilitat i més força, per la suma de diferents per governar plegats, a Espanya s’acostuma a traduir per part dels partits polítics de la dreta i alguns mitjans de comunicació, en debilitat i embolic. Dialogar i aconseguir acords amb els diferents és un símbol de fortalesa, no de debilitat. Però a casa nostra, es magnifiquen les diferències i es minimitzen, deliberadament, les coincidències. Un mal negoci per la convivència i per afrontar reptes col·lectius de gran envergadura com els que tenim per davant.
• El paper determinant dels mitjans de comunicació en la fixació de l’agenda política, com a eina principal de la que disposen els i les polítiques per fer arribar les seves idees i propostes a la societat. Uns mitjans que no són mai un canal neutre, sinó que amb la fixació de la seva línia editorial, tenen un gran poder d’influència en tots els processos de decisió col·lectiva que formen part de l’acció del govern i dels partits polítics del sistema. I que tenen un paper determinant com a element de control.
• Que la bona política és el resultat de l’equilibri entre l’ambició política dels i les líders que volen assolir un càrrec públic, la capacitat d’impulsar idees i projectes transformadors i la capacitat, també, d’interpretar i respondre a l’interès general. Sense gent disposada a liderar projectes i idees, no seria possible la transformació i el progrés de la societat. Però aquesta ambició ha d’estar sempre subjugada a l’assoliment de fites col·lectives i a l’interès general. El poder pel poder, és un plantejament absolutista i despòtic. Però sense poder, no es transforma res. I per tant, l’ambició política i la lluita pel poder és legítima i és un dels motors que ens fa avançar i progressar. I en aquesta sèrie es veu molt clar.
• Que la política la fan persones. Dones i homes, amb diferents visions no només de les qüestions que afecten a la “vida pública”, sinó amb diferents visions de les qüestions que afecten estrictament a la vida privada. Una vida privada que, en l’àmbit dels càrrecs públics, es cada cop menys privada, veient com les seves relacions personals, les seves preferències sexuals, les seves contradiccions, la seva forma d’educar els fills, etc. es sotmeten a l’escrutini i al judici de la societat a través dels mitjans de comunicació.

Una sèrie molt recomanable, no només per la gent que fa política, sinó per tothom que tingui un cert interès en entendre com funciona la democràcia i quins actors influeixen en la presa de decisions. Fugint de l’idealisme, però també de la imatge distorsionada que alguns, de forma interessada, volen generar per aconseguir generar desafecció, creant un ambient propici pel populisme i les seves propostes antidemocràtiques. Nyborg no és Francis Underwoord (House of Cards), per sort… però és Nyborg.