Ja fa anys, ens ho deia en Raimon: “Al meu país la pluja no sap ploure, o plou poc o plou massa, si plou poc és la sequera, si plou massa és la catàstrofe. Qui portarà la pluja a escola?”. La conseqüència immediata d’aquest no saber ploure és que la meitat del nostre país està sense aigua i malauradament és la meitat on viu el 80% de catalans i catalanes.

 Aquest no saber ploure comporta situacions paradoxals com el que ha passat aquests dies a casa nostra: Mentre les comarques de Girona, Barcelona, l’Àrea Metropolitana i les conques internes no tenen aigua, d’haver continuat plovent a les capçaleres del riu Ebre i els seus afluents, aquest podria haver abocat prop de 2.000 m3 /s al mar. És evident que no podem “portar la pluja a l’escola” però, encara ho és més que ens cal fer quelcom per evitar situacions com l’actual que, més enllà del canvi climàtic, ja eren habituals a Catalunya.

Què ens cal fer? Hem sentit moltes propostes: Portar aigua en vaixells, construir noves dessalinitzadores, reduir les pèrdues de les xarxes de distribució, millorar l’eficiència dels regadius, reutilització de l’aigua, entre d’altres, i la proposta que el passat dia 29 de febrer van fer els col·legis d’enginyers i economistes, de connectar la xarxa del CAT (Riu Ebre) amb la de Aigües Ter Llobregat. Personalment trobo molt més assenyada aquesta darrera, ja que sóc dels convençuts que un país modern no es pot permetre no tenir les seves xarxes de distribució en alta interconnectades. Però, l’aigua genera masses passions per abordar el problema només des de la racionalitat i segurament ens caldrà afrontar-ho contemplant altres variables i combinant algunes d’aquestes solucions. M’agradaria fer un repàs d’algunes d’aquestes propostes.

Totes elles tenen en comú el fet de voler portar aigua des d’on n’hi ha allà on no n’hi ha. És obvi que per portar-la cal tenir-la emmagatzemada. Si fem un repàs dels nostres magatzems d’aigua, els embassaments, veurem que la majoria van respondre a iniciatives hidroelèctriques i ben pocs es van construir per atendre, en primera instància, altres necessitats de consum humà (l’aigua de boca, l’agricultura, usos industrials, etc.). És del tot evident que, en el context del canvi climàtic, aquests dipòsits, avui, són del tot insuficients per atendre totes aquestes necessitats.

El principal problema rau en que patim la sequera però, no podem aprofitar tota l’aigua quan plou massa. Cada any, com a mínim, tenim una o dos tempestes que desborden la capacitat d’alguns dels nostres rius, sobretot els de la Conca Hidrogràfica de l’Ebre. Quan això passa, els pantans han d’obrir comportes ja que no poden sobrepassar la seva capacitat i aboquen al mar grans quantitats d’aigua. Per exemple, l’Ebre, en aquestes situacions pot abocar més de 2.000 m3 /s al mar i no els podem aprofitar.

Tots els embassaments estan construïts en les lleres dels rius, fet que condiciona que la capacitat màxima d’emmagatzemar aigua està limitada, encara que plogui molt o moltíssim, no podem retenir-la. Cal que ens plantegem nous magatzems d’aigua construïts fora de les lleres del riu i que es puguin omplir amb els excedents de les tempestes. Això ho podem fer respectant totes les necessitats; els cabals ecològics, cada ecosistema, l’aigua de boca i la resta d’usos. Un cop cobertes totes aquestes necessitats, quan hi ha tempesta, sobra aigua i no hauríem de desaprofitar-la com estem fent. Si avui s’haguessin de fer nous embassaments, només per qüestions mediambientals, s’haurien de fer fora del curs dels riu.

A Catalunya hi ha tres sistemes hídrics sobreexplotats: el Ter, el Llobregat i el Segre. Tots ells estan fregant el límit de les seves possibilitats i bona part de les accions que es duguin a terme haurien d’anar dirigides a alliberar-los, en part, de la càrrega actual.

Respecte al Ter i al Llobregat crec que tant el seu potencial d’aportar aigua com la seva quota de solidaritat amb la resta del país, gairebé, estan exhaurides. Qualsevol acció orientada a alliberar la seva càrrega seria benvinguda. Pel que fa al riu Segre, dona l’aigua als dos regadius més importants de les terres de Lleida, els canals d’Urgell i el canal Segarra-Garrigues, aproximadament 70.000 ha cadascun, amb dotacions d’aigua de 9.000 i 4.800 m3/ha respectivament. Dotacions que posen al límit la seva capacitat i això és així perquè quan es van projectar, la previsió era que una part important de l’aigua per abastir aquestes zones de reg l’aportés el Noguera Pallaresa. Aquesta suplementació de l’aigua del Segre només s’ha fet parcialment amb un canal auxiliar per l’Urgell i avui hauria de ser una prioritat acabar-ho de fer. Aquests dos canals representen la cara y la creu de l’ús de l’aigua en l’agricultura, el passat i el futur. El primer, regant a tesa una bona part de la seva superfície i, el segon, amb mecanismes y sistemes de reg d’última generació que ens permeten l’estalvi i l’eficiència. Els experts calculen que amb la modernització del canal d’Urgell i aplicant criteris d’eficiència en cada tipus de cultiu podríem estalviar mes de 200 hm3 /any. Crec que ja és inajornable afrontar la modernització del canal d’Urgell, ha de ser una obligació tant dels governs com dels regants. Ens cal posar-hi voluntat, eines i imaginació per trobar les formes de finançar-ho. El propi estalvi podria ajudar a aquest finançament. El Pla Hidrològic Nacional de l’any 2001, ratificat per la modificació de 2005, es comprometia a projectar, finançar i construir un seguit d’actuacions a Catalunya entre les que destacava les següents (cito textual): “Interconexión de cuencas. Desalación en la cuenca del Tordera. Depuradora de El Prat de Llobregat y reutilización. Conexión CAT-Abrera. Plantas de desalación en el ámbito territorial de la Costa Brava y de la Costa Dorada”. Absolutament d’acord amb totes elles però, 20 anys després, encara està quasi tot per fer.

Els dos projectes més importants del Pla són la interconnexió de conques i les dessalinitzadores. Pel que fa al primer, crec que seria suficient la interconnexió de les xarxes de distribució en alta per només ser utilitzades en moments de necessitat, i respecte al segon, és urgent construir les dessalinitzadores per donar cobertura a la Costa Brava i Costa Daurada, a les que caldria afegir-hi una tercera a l’Àrea Metropolitana.

Qualsevol de les accions que hem detallat requereixen de voluntat ferma dels governs i segurament generaran un tipus o altre de rebuig, però és una prioritat nacional. Aquestes darreres setmanes els nostres pagesos ens han dit que les seves explotacions i, per tant, la nostra alimentació estan en perill. És urgent i prioritari un pacte de país, un pacte entre el món rural i el món urbà per afrontar tres temes estratègics que no tenim ben resolts: L’aigua, l’alimentació i l’energia.