Bona tarda Ot, primer secretari de la Joventut Socialista de Catalunya.

Bona tarda Javi, Laura, Gisela – moltes gràcies per la teva música i pel teu art – i benvinguts en aquest acte de la Joventut Socialista de Catalunya als preromans de la campanya electoral que començarà d’aquí a unes poques hores.

Una campanya electoral que és una conversa pública. Una campanya electoral és això: una conversa pública que tenim les diferents opcions polítiques amb la ciutadania.

Una conversa pública no és, com alguns sembla que ho enfoquen, no és una confrontació, és una conversa. I nosaltres volem que aquesta conversa pública – jo crec que val la pena dir-los-ho abans de començar – ha de ser en primer lloc una conversa respectuosa amb totes les maneres de pensar, amb tots els enfocs, en fi, amb les diferents maneres que hi ha de veure les coses, de com han d’anar les coses als diferents pobles i ciutats de Catalunya i a Catalunya en general.

Ha de ser també educada. El llenguatge importa, les expressions importen.

Ha de ser una conversa – nosaltres voldríem que ho fos – una conversa tranquil·la. No angoixada, no neguitosa, no exasperada. Tranquil·la, serena.

Voldríem també – jo crec que ho estem enfocant en aquest sentit bé – una conversa molt propositiva. És veritat que aquesta conversa que ja hem encetat i que ja estem mantenint aquestes setmanes i que arribarà en el seu tram decisiu, doncs és inevitable fer balanç. A Cardona, el Ferran Verdejo dirà: “doncs això ha anat bé, no ha anat bé”. Però ha de ser propositiva. Sobretot hem de dir: “jo ho faré així, tinc ganes de fer això”. Quines propostes tenim i explicar les propostes. No hem de reduir només a un balanç. Ha de ser, sobretot, una conversa de propostes, de què farem els propers 4 anys.

Ha de ser també una conversa realista. Ja hem tingut masses exemples a Catalunya de promeses irrealitzables, impossibles, que han generat frustració. Per tant, les propostes que hem de fer han de ser realistes; també ambicioses. El realisme no és contrari a l’ambició. L’ambició és bona, diria jo també que necessària en un moment psicològic que viu el nostre país. Però amb realisme. Ambició amb realisme. Coses que es puguin aconseguir amb esforç, amb treball, però que es puguin assumir.

I ha de ser una conversa acabada. Em sobta, pel que estic veient aquests dies, molta gent que amaga la seva tradició política. Amaga la tradició política a la que pertany. Nosaltres tenim una família política: la família socialdemòcrata amb uns valors, amb una tradició, pot agradar més, pot agradar menys, pot ser compartida, pot no ser compartida, però també ha de ser una conversa acabada. Tenim la obligació a dir-li als ciutadans d’on som, quina tradició, quins valors inspiren la nostra acció política i no amagar-ho.

I la campanya ha de ser també una ocasió per seguir posar en pràctica – així ho podem dir en el nostre cas – un estil de fer política, que jo anomeno la política útil. La política que en aquest moment que estem vivint, després de la pandèmia, els ciutadans ens demanen. Una política nova, una política útil.

Què és aquesta política nova? Com és aquesta política nova? Com la podríem qualificar?

En primer lloc, és una política que busca donar solucions i no crear problemes. Ja encara hi ha opcions polítiques que busquen un problema, i si no hi ha problemes en creen, i si no en creen, dividir… Busca solucions als problemes que té la ciutadania. Buscar solucions, no crear problemes.

És també, la política útil, una política gradualista. No de immediatesa. Malfiem-nos d’aquells que diuen “demà ho arreglo tot”. No, no arreglaran res. Les coses tenen un gradualisme i, a vegades també, plantejaments del tot o res acaben quedant en res, malauradament.

Nosaltres som d’una tradició política que es fixa objectius, que es marca una direcció i que es dona sovint d’una forma gradual.

És també aquesta política útil una política que no amaga, que reconeix la complexitat de les coses i que fuig d’aquesta simplificació enganyosa. Per tant, no hem d’amagar-li-ho a la ciutadania; hem de reconèixer la complexitat, la interrelació de moltes coses i fugir d’aquesta simplificació enganyosa que tants mals de cap ens ha portat a Catalunya.

És la política útil una política que sens dubte busca acords, que no té por a buscar acords i que fuig de la generació de divisió. Nosaltres busquem acords, volem sumar.

És una política basada en una tradició política – Ot, ho has expressat d’una forma molt gràfica – acostumada a la tenacitat. A la paciència. A la perseverança, a suar, a aguantar, a treballar fort per aconseguir un objectiu. I, per tant, fuig d’aquests plantejaments ansiosos, de pressa i, si no surt a la primera, abandono. No sempre tot surt a la primera, però a la nostra tradició política quantes conquestes, quantes coses que hem assolit han requerit de tenacitat, de paciència, de molta perseverança.

I és també la política útil una política amb uns objectius clars: millorar la qualitat de vida dels ciutadans. I, per tant, fuig de somnis molt bonics, irrealitzables però que queden pels llibres d’utopia. Nosaltres toquem de peus a terra i tenim objectius clars i no ens fixem en qüestions que son impossibles.

Això és la política útil. Política que jo crec que ens reclamen els ciutadans en aquesta conversa pública que estem tenint amb ells i que entra ja demà a la seva etapa final.

I aquesta conversa pública que és la campanya electoral la tenim en un moment difícil. En un moment complex, en un de tombant. Sempre passen coses si un repassa la història, però hi ha moments d’acceleració, hi ha punts d’acceleració de la història, on tot es condensa. Un moment complex, de tombant, una mena de canvi d’època. La pandèmia que pre-definiria aquest moment que estem vivint, una pandèmia que, afortunadament, la setmana passada va decretar la seva fi la Organització Mundial de la Salut.

Podria estranyar-nos molt què hem viscut i què hem après d’aquesta pandèmia, però la pandèmia és, en definitiva, una reivindicació de la política entesa com a servei públic. És una reivindicació també de la necessitat d’institucions. Clar que eren necessàries la sanitat, la ciència, les empreses… però hi havia d’haver unes institucions amb uns servidors públics. La reivindicació de la política com a servei públic  i d’unes institucions.

I també és una reivindicació de l’esperança. De no arrogar-se. Hi ha hagut moments foscos, molt foscos, però ens en hem sortit. Perquè hi havia un horitzó, hi havia una esperança.

La pandèmia defineix el moment que estem vivint. I l’altre aspecte brutal que defineix el moment que estem vivint és la guerra. Ens pensàvem que això no ho veuríem més. La guerra torna a posar en valor el concepte ampli de seguretat, ens recorda que el món no és un lloc on hi hagi només bondat, sinó que hi passen coses que no ens agraden. És un bany de realisme: que hi ha interessos contraposats i que hi ha gent que vol encara solucionar els problemes aplicant la força bruta.

Per tant, és un recordatori que les posicions ingènues millor que les deixem a un costat. És un bany de realisme. Torna a posar damunt de la taula la necessitat de tenir el concepte ampli de seguretat: no només seguretat física, sinó seguretat en general, de donar seguretat als ciutadans.

I també ens posa damunt de la taula el valor de la dimensió. En un món d’aquestes característiques, anem en una barqueta tots sols en mig del mar o ens reunim un grup de vaixells en una flota i anem tots junts? La dimensió. Podem, nosaltres, tots sols – Alemanya, França, Espanya – en un món on tens la Xina amb més 1.000 milions d’habitants, la Índia, que ja supera en població a Estats Units, o hem de per contra reforçar l’espai ciutadà, l’espai públic de convivència, que és Europa, que són 450 milions de ciutadans?

Pandèmia, un recordatori de que som vulnerables. La guerra, un bany de realisme i un recordatori brutal de que són vulnerables. Aquest moment també brutal, complicat que estem vivint, doncs fa més necessària aquesta política útil.

I avui, els compromisos que he tingut aquest matí m’han fet pensar sobre aquesta política útil, sobre antecedents al nostre país i a la nostra tradició política d’aquesta política útil, d’aquesta nova política.

Aquest matí he tingut ocasió de visitar, Laura, amb la teva alcaldessa i presidenta de la Diputació de Barcelona una exposició que hi ha a la Diputació que us convido a visitar. Molt senzilla però molt il·lustrativa. Un exposició sobre l’arxiu Montserrat Tarradellas, l’arxiu del President Tarradellas. Un arxiu molt simple que recull el material que va guardar. I el president Tarradellas doncs va viure una època de molts enfrontaments que van culminar, fins i tot, amb un enfrontament militar. Un enfrontament civil a Espanya. I va desenvolupar la seva acció política en torn a un context d’enfrontament molt acarnissat. I en un moment donat, als anys 70, quan acaba el règim de Franco, torna. I és el moment en que es produeix un tombant similar, crec jo, o al menys amb paral·lelisme que tenim ara.

I què es veu quan un visita aquesta exposició i s’apropa a l’arxiu Montserrat Tarradellas? Doncs es veu molta meticulositat. Guardava tot, ho arxivava tot, ho tenia tot classificat… una persona meticulosa. Es veu paciència, es veu un treball pacient, molta tenacitat en moments en que, segurament, la majoria de gent li deia – si heu llegit la biografia de Joan Escolies – que no se’n sortiria. En fi, tenacitat, paciència.

Es veu també, i sobte, una mirada amplia, no estreta. No mirar-se el melic. Una mirada amplia. Amèrica, Europa en general, una mirada àmplia, oberta. Es veu voluntat, una voluntat de ferro per aconseguir les coses. I es veu molta claredat d’idees també.

Però, sobretot, es veuen dues coses, que jo crec que són el veritable llegat de Tarradellas:

1. Té una preservació, per sobre de tot, de les institucions. I, en particular, de la Generalitat de Catalunya que ell va presidir. Per sobre de tot tenia clar que s’havien de preservar les institucions. Per sobre de partits, fins i tot per sobre de la seva activitat professional a la política. Preservar les institucions. Aquesta era la seva obsessió.
2. I la segona gran aportació és el pacte, l’acord. Entendre, saber que en moments de tombant ens hem de posar d’acord. Acord Catalunya enfora i acord Catalunya endins.

Aquestes són les dues grans aportacions del president. Són dues aportacions que contrasten – aquesta és la reflexió que m’ha vingut aquest matí al cap i que he pensat que valia la pena compartir amb vosaltres en aquest inici de campanya – contrasten d’una forma brutal amb el que estem veient avui en dia. Quan veus institucions i acord, i veus el que està passant avui, doncs tu et preguntes quin respecte té el llegat d’aquesta persona.

Quin respecte té pel llegat d’aquesta persona la senyora Borràs? Veus la figura d’una persona, Tarradellas, que posa la seva activitat professional, la seva vida política, al servei d’una institució, i contraposes amb la senyora Borràs que posa la institució al servei de les seves necessitats personals. No ho veieu com una bufetada?

Quin respecte té Junts per Catalunya a la tradició, el llegat i la generació de Tarradellas?

Un moment en que les formacions polítiques es posen al servei de la recuperació de les institucions d’autogovern de Catalunya. I ara, per no enfrontar-se a situacions internes, amaguem el cap sota la taula.

I quin respecte té Esquerra Republicana, que va ser del seu partit, del llegat del president Tarradellas? Quin respecte té Esquerra Republicana, que també amaga el cap sota la taula? Tenen por d’explicar-se, potser? És més important el partit que la institució?

I quin respecte té – també ho vull dir –  la CUP, que van fer possible amb la seva abstenció que la senyora Borràs presidís el Parlament? La senyora Borràs, que ha estat condemnada per corrupció.

Contrast brutal amb unes actituds de mirada petita, de posar per damunt de les institucions d’autogovern de Catalunya. Els interessos personals i de partit versus un llega que tenim dels millors moments, dels moments de més autoestima de Catalunya en què el president Tarradellas, després de tenacitat, després de treball, després de paciència, després de molt d’esforç, va dedicar tota la seva política al servei de la recuperació de la institució de la Generalitat i ho aconsegueix.

Doncs jo em pregunto quin respecte tenen pel país els que no respecten les institucions d’autogovern, i com pensen defensar els interessos dels catalans els que no són ni tan sols capaços de respectar les institucions d’autogovern de Catalunya.

La vella política, la política estreta, de mirada curta, de partit, de curt termini, de pensar en les eleccions, versus la política útil que ens agrada als ciutadans, de mirada llarga, de pensar primer en el país, en les institucions, en el que convé a la gent, que jo crec que és la que ens agrada als ciutadans i que hem de practicar i que crec, especialment en aquesta conversa pública que és la campanya electoral, ens hem d’esforçar a posar en pràctica.

El camí que ha de seguir Catalunya no és el de la divisió, el de la confrontació ni del maltractament de les nostres institucions d’autogovern. Aquest no és el camí.

El camí que ha de seguir Catalunya és el camí de la generació d’unitat, d’unió dels catalans; de la generació de col·laboració, de buscar espais de col·laboració entre institucions, entre catalans i entre diferents governs; i de l’enfortiment i la defensa de les institucions d’autogovern.

Dos camins: vella política, enfrontament, divisió i maltractament de les institucions, versus nova política, política útil, unitat, col·laboració i enfortiment de les institucions.

Llavors aquí, la Joventut Socialista de Catalunya hi teniu molt a dir. Jo crec que ha estat un encert fer aquest acte. Subratllar la mirada jove a poques hores d’iniciar aquesta conversa pública, aquesta campanya electoral.

La joventut és sinònim de passió, de ganes, de sentiment – ho hem vist a les vostres intervencions – i ha de ser així. Un moment de la vida d’apassionament.

Però també s’ha de combinar amb racionalitat i amb serenor. La política té un component de racionalitat, de serenor, i jo volia traslladar-vos 4 coses que crec que poden ser útils de cara a la conversa pública que hem d’iniciar:

1. Defensar el que pensem.

De fet és el lema que els companys del PSOE tenen. Defensar el que pensem, sense complexes. Com deia l’Ot, tenim exemples molt copiosos a l’àmbit familiar, a l’àmbit de la nostra agrupació de la nostre ciutat o del nostre poble, a l’àmbit de les joventuts, a l’àmbit del partit. Exemples de gent que ho tenia molt més difícil que nosaltres. Per tant, defensar els nostres valors sense complexes. Amb educació, però sense complexes. Amb treball i esforç; nosaltres venim de la cultura del treball, de la cultura de l’esforç. Veig també a vegades plantejaments de que tot ha de caure del cel i gratis. No, no passa això. Les coses que realment importen són producte del treball, de l’esforç, de la tenacitat i, a més, són les coses que valores més, perquè són les que t’han demanat, t’han exigit.

Per tant, primer defensar el que pensem.

2. La segona cosa seria fer-ho amb la passió pròpia del vostre moment vital i, sobretot, que és el que us distingeix d’altres companys i companys de la vostra edat vital, fer-ho de forma organitzada.

Això és un partit, una organització. Fer-ho de forma organitzada en el marc de la Joventut Socialista de Catalunya i en el marc de la família més gran que és el PSC. Perquè quan un s’organitza, es multiplica el resultat de la feina. Si ho fem junts aprendrem més, ens ho passarem millor però, a més, multipliquem la capacitat d’incidir que tenim a la societat, que és el que busquem des d’aquesta organització política.

3. La tercera cosa és fer-ho, com he dit abans, amb raó i amb arguments. Racionalitat i arguments. No és trobar només la frase encertada, és tenir a darrera un argumentari i així requereix reflexió, discussió, debat. Un exercici que fem al sí de les organitzacions polítiques i que hem de cuidar.

4. I la quarta cosa, pels que ja teniu responsabilitats de govern i que ja heu vist el que significa, que és a més una cosa molt bonica – la millor cosa que es pot fer en política és ser regidor o alcalde d’un municipi – doncs posar sempre les institucions, el país, per davant dels interessos particulars o fins i tot dels interessos, diguem-ne, de part. Quan un és regidor, és regidor de tot el municipi. Quan un és diputat, és diputat de tot el país. Per tant, són les 4 coses.

I si ho fem així, doncs, jo el que veig és un clima d’il·lusió en el si de la nostra organització. He passejat i em passejaré aquests dies  molt per Catalunya, veig un clima d’il·lusió. Alerta amb les eufòries. Res d’eufòries. Les coses no estan fetes fins que s’obren les urnes i es vota. Ara és veritat, veig un clima d’il·lusió. El vídeo que heu passat, de 4 anys enrere, doncs avui estem en una situació vista al menys millor de com estàvem abans. Per tant, hi ha millors condicions però hem de treballar igual d’intensament per obtenir uns resultats que també estiguin a l’alçada del moment que ens pertoca, de la responsabilitat que jo crec que molta gent espera que nosaltres puguem assumir.

Doncs veig il·lusió. A treballar fort en aquesta il·lusió però sense eufòries per posar cada un dels pobles de Catalunya en marxa i, finalment, per posar Catalunya en marxa. Sempre amb la vostra mirada en els ajuntaments i també a la Generalitat de Catalunya, que és una mirada imprescindible per tirar el país endavant.