50 anys del fi de la dictadura franquista que va portar lleis penals repressives i mortals com la de “Vagos y Maleantes” o la de “Peligrosidad Social y Rehabilitación Social”, 35 anys de la retirada de l’homosexualitat com a malaltia mental per l’OMS, 20 anys de la Llei del matrimoni igualitari del govern Zapatero o 11 anys de la Llei per Garantir els Drets LGTBI aprovada al Parlament de Catalunya. Diferents fites històriques que ens podrien portar a pensar que ja està tot aconseguit o que ja no tornarem a un passat de violència, exclusió i menyspreu a la diferència. No hem d’oblidar la nostra història, l’hem de reivindicar, treballar des de la bona política i continuar alçant la veu perquè el monstre de la ultradreta no esborri els nostres drets ni la nostra memòria.
En els últims mesos, hem estat espectadores del desmantellament dels drets de les persones LGTBI ordits pels governs de la Comunitat de Madrid, al País Valencià o a les Illes Canàries. D’Estats Units ens arriben notícies desoladores de les polítiques boges de Trump contra les persones del col·lectiu o racialitzades, i d’Hongria, la prohibició de les marxes de l’Orgull. No podem abaixar la guàrdia perquè ens hem adonat que els drets també són volàtils. Davant aquestes amenaces en el context global, autonòmic i nacional, cal actuar des de la política reforçant-los amb el consens de l’esquerra, així com no deixar-ne passar ni una al carrer i en el nostre dia a dia.
Les dades a Espanya són dures i alarmants: El 20% del col·lectiu pateix assetjament d’algun tipus, les agressions augmenten un 10% cada any i les persones trans i les que tenen menys recursos econòmics són les més exposades a l’odi.
Les idees ultres s’estenen arreu i ens preocupa el biaix conservador de molts creadors de continguts que a les xarxes socials ens ordenen la vida i fomenten uns comportaments masclistes, individualistes i allunyats de la realitat de classe. Aquests discursos arriben als més joves i fomenten comportaments violents, discriminatoris i rancis. Davant aquesta ofensiva mundial que vol tornar a les persones LGTBIQ+ als armaris, a la clandestinitat, a la marginalitat i la vida en blanc i negre, no podem mirar cap a un altre costat i és necessari que en parlem, que llegim i que recordem. Nosaltres ho tenim clar i per això el 17 de maig vam organitzar un cinefòrum per parlar sobre la repressió post franquista, perquè encara que morís el dictador, l’aparell continuava funcionant.
L’educació és clau i és l’eina més important per combatre tota l’onada reaccionària amb més referents i més educació socioafectiva, sexual i inclusiva. Com bé recordava el president Illa a l’acte institucional amb motiu del Dia Internacional contra l’LGTBI-fòbia, tots aquests drets, llibertats i avenços aconseguits no han caigut del cel, han vingut de la mà i gràcies sempre a governs progressistes, valents i socialistes que han estat la palanca de totes les polítiques d’igualtat a Espanya. És el moment clau de defensar amb tota la força i convicció cada avenç. Defensar dels valors democràtics i de progrés. Com deia l’històric activista i polític socialista Pedro Zerolo, en el seu model de societat (dreta i ultradreta) no hi tenim cabuda; en el nostre, hi cabem totes i tots.