JP Morgan, la institució financera més gran dels Estats Units, va inaugurar fa pocs mesos la seva nova seu a Nova York. Possiblement, l’últim gran projecte de Norman Foster, l’edifici de Park Avenue 270 és un monument al sistema que va ser responsable de la crisi del 2008. Park Avenue 270 ha estat tema de debat constant per als new yorkers, que feia anys que no veien construir un gratacel així, i el resultat és una obra ambivalent que simbolitza la persistència d’un capitalisme financer aparentment esgotat. Per al comú dels mortals que s’apropi a l’edifici, el lobby és sorprenentment transparent, cremós i acollidor. Cap columna no obstrueix una vista preciosa, dominada en el centre per una enorme bandera dels Estats Units que oneja màgicament amb un ventilador invisible. La recepció compta amb unes boniques cadires, preparades per acollir qualsevol visitant en el confort del somni americà. La resta de l’edifici, però, queda oculta a qui s’hi acosta, ja que l’estructura s’expandeix des del terra cap enfora, deixant el vianant amb una sensació alhora orgànica i reconfortant davant la catedral del neoliberalisme. La immensitat que creix per sobre, però, és ben diferent: una piràmide obscura, de bronze i cristall, de línies rectangulars i dures. Reflectint en comptes de mostrar res, crea una sensació d’opacitat estranya, que fa ombra a grans símbols propers com l’Empire State sense oferir una alternativa clara. Quina és aquesta nova fase pòstuma i alhora tan poderosa del somni neoliberal que es va trencar el 2008?
Aquest any, el prolífic Quinn Slobodian publica amb Ben Tarnoff un llibre que vol veure en Elon Musk precisament el paradigma d’una nova forma de (des)desenvolupament capitalista. A la presentació del llibre que vaig atendre, els dos autors i els seus dos entrevistadors (potser el problema estava en aquesta innecessària dualitat) no s’avenien per entendre què és Elon Musk exactament: el nou fordisme? La fase final d’un capitalisme desfigurat? Les bases econòmiques d’un nou model polític autoritari? És possiblement l’única presentació fallida d’un llibre que he vist mai. Però, a la sortida va caure a les meves mans un llibre en què Quinn Slobodian fa un treball exactament invers (i molt més factible, atès que Slobodian és un historiador). En aquest llibre, que és el que avui resssenyem, Slobodian cartografia les arrels d’un fenomen que ja està aquí, que ens ocupa i preocupa com a socialdemòcrates: la nova extrema dreta.
Què és la “nova” extrema dreta?, es pregunta Slobodian. En unes 150 pàgines que es llegeixen a vegades com una novel·la de no-ficció, ens proposa que pensem l’extrema dreta no com a resposta, sinó com a actualització, del projecte neoliberal en un moment de transformació. Potser ens hem deixat impressionar per la sobreactuació rupturista d’uns nacionalistes que més aviat redecoren el lobby del sistema, com la bandera fake de JP Morgan?
Què és la “nova” extrema dreta? Segons la narrativa comuna (i que molts partits d’extrema dreta s’afanyen a vendre’ns) partits com Vox, Rassemblement National o Reform han vingut per salvar-nos del “globalisme” i retornar-nos a una era daurada de fronteres, famílies nuclears i mascles alfa ben remunerats. Inequívocament, la història de l’ascens contemporani de l’extrema dreta és la història del fracàs d’un model de capitalisme financer, amb la crisi del 2008 marcant un abans i un després en l’èxit electoral d’aquestes forces polítiques (Hopkin 2020). Però, aquesta seqüència no implica necessàriament que vegem simplement un moviment pendular, ni que els nous extremismes siguin hereus directes del totalitarisme dels anys 30. Xocs socials com la crisi del 2008 o el crash del 1929 són esdeveniments traumàtics a l’espera d’una interpretació que pot ser múltiple, inesperada, i fins i tot contradictòria.
Slobodian no és el primer a proposar aquesta idea (vegeu Blühdorn & Butzlaff 2019): no podem entendre millor la nova extrema dreta com una extensió del neoliberalisme més enllà de la seva hegemonia? Com una nova forma d’exclusió quan el model original ha perdut la seva legitimitat? Com una distracció per desviar les energies del descontentament cap a algú que no sigui el veritable responsable del desgavell? Aquesta és una línia de pensament més complexa que les diagnosis simples de racisme i desinformació que reconforten a una part de l’esquerra. No és possible que “l’economia” sigui més important del que normalment assumim quan pensem a l’extrema dreta?
Slobodian proposa, concretament, que pensem la nova extrema dreta com un “bastard” de les teories originals de Hayek, Mises i altres pensadors que van fornir el conservadorisme rupturista de figures com Thatcher i Reagan. És a dir, com el fill d’una trobada inesperada entre dues cosmovisions que es necessitaven l’una a l’altra: el postfeixisme, racisme, etc. i el neoliberalisme. A través d’una anàlisi minuciosa de les relacions socials i professionals d’una sèrie de figures clau en aquest espectre, principalment entre els anys 60 i 2000, Slobodian ens mostra com aquest context va produir un particular “bastard” que tergiversa el pensament neoliberal originari per produir un monstre adaptat al seu temps. El postfeixisme i el neoliberalisme es van trobar en un moment històric (principalment, els anys 90) en què els primers estaven orfes d’una teoria que els legitimés i els segons, desesperats per connectar amb un públic cada cop més afirmat en la defensa de perillosos projectes de despesa social com ara el feminisme, els drets civils o la Unió Europea. Com evitar que derivem en un model on la creixent minoria no-blanca es beneficiï del desenvolupament social?, es preguntaven els primers. I com defensar el sistema capitalista i, alhora, explicar els biaixos estructurals en els grups socials que acaben beneficiant-se?, es preguntaven els deixebles de Hayek i Mises.
La resposta va ser una fusió de racisme i mercantilització que té el seu producte intel·lectual més evident en el que s’anomena IQ racism, el racisme de la intel·ligència mesurada en termes de coeficient intel·lectual. Traçant treballs claus, publicacions, trajectòries professionals i polítiques, Slobodian mostra com, d’una banda, el postfeixisme va trobar en l’esperit del capitalisme desbocat una justificació per parlar de races en termes d’intel·ligència i productivitat, i com de l’altra els neoliberals van trobar en el racisme una manera de justificar (en contra de l’estat del benestar) que el capitalisme deixés enrere grups socials com els immigrants hispànics o els afroamericans als Estats Units. Racista jo?, no senyor, és la ciència. En aquest sentit, emergeix la fusió del que a vegades anomenem paleoliberalisme: neoliberalisme, però amb un retorn primitiu a les jerarquies de raça (i gènere). Neoliberalisme, però amb fronteres fortes que esborrin la política de la diversitat i la solidaritat tercermundista.
Al llarg del llibre, Slobodian explora les tres potes clau d’aquest bastard ideològic: el determinisme biològic i cultural, les fronteres dures, i l’obsessió amb l’or com a dipòsit real de valor. Aquesta organització del llibre serveix per afirmar el punt central, que és la cohesió emergent d’aquest programa ideològic entre diversos grupuscles polítics, acadèmics, donants, etc. els noms dels quals es repeteixen sistemàticament. Aquesta tasca detectivesca de recerca en fòrums, butlletins, publicacions, procediments de conferències, etc. té un efecte convincent. El llibre és menys eficaç, però, en la seva capacitat per mostrar com aquestes idees (i més important, per què aquestes i no altres) acaben connectant amb el material “tangible” del que estan fets els nous partits d’extrema dreta. Cap al final del llibre, es discuteix en detall el cas dels fundadors de l’AfD alemanya. Però generalment, el llibre està enfocat més en els orígens de certes idees que en la seva connexió política i eventuals implicacions, que és el que demanaria la tesi proposada. Tampoc mostra interès per debatre l’heterogeneïtat i evolució del programa econòmic d’aquests partits (vegeu, per exemple, la diferència evident entre Le Pen pare i Le Pen filla en com parlen sobre economia i serveis socials), o com això pot ser compatible o no amb la seva tesi.
Una altra limitació del llibre és la seva manca de diàleg amb altres perspectives en ciència política, filosofia o sociologia que, com indico a dalt, han proposat tesis similars abans. En aquest sentit, el llibre sobreactua la seva originalitat (pp. 69-70). Precisament aquest tipus de diàleg hauria estat valuós per redreçar el sentit de buit que deixa el llibre en termes de les connexions reals entre els paleoliberals i els nous partits d’extrema dreta i la seva creixent base social. Posant èmfasi exclusivament en un nombre limitat d’elits econòmiques i intel·lectuals, el llibre sobredisposa el lector per entendre l’evolució del neoliberalisme i l’èxit electoral de l’extrema dreta com un projecte ideològic i conscient. La sociologia, per contra, és convincent en la seva capacitat per comprendre la reproducció del neoliberalisme en termes d’hegemonia, sentit comú o identitat social, mostrant com idees com ara la legitimitat del mercat són poderoses precisament perquè formen part del nostre sotabosc mental. Igual que l’ambivalència entre americanisme i neoliberalisme, o transparència i opacitat, a Park Avenue 270 prenen més sentit com a reflexos d’unes connexions estructurals de significats que com a producte d’una creativitat sinistra per part del CEO Jamie Dimon o de l’arquitecte Norman Foster. Per descomptat, aquesta estructura se serveix avui dia del fet que el president dels Estats Units es dediqui a perseguir immigrants en comptes de fiscalitzar les desigualtats obscenes que fan possible un dels edificis més cars de la història. Però per entendre l’èxit d’aquesta operació que promet canvi alhora que reprodueix el sistema cal mirar més enllà de les connexions socials i professionals d’un nombre d’ideòlegs al voltant de Donald Trump, i acceptar que el poder està precisament en aquesta capacitat per produir una coherència política on és difícil establir proves evidents.
Referències
Blühdorn, Ingolfur & Felix Butzlaff (2019). Rethinking Populism: Peak democracy, liquid identity and the performance of sovereignty. European Journal of Social Theory 22 (2): 191-211.
Hopkin, Jonathan (2020). Anti-system politics: The crisis of market liberalism in rich democracies. Oxford: Oxford University Press.
R.K.
Quinn Slobodian (1978) és un historiador canadenc. És professor d’història internacional a la Universitat de Boston. El seu treball gira al voltant del pensament econòmic i les seves derivacions polítiques contemporànies, i és autor d’altres llibres com ara Crack-up Capitalism (2023) i Muskism (2026).