Lluís Rabell (*)

La pregunta sembla d’allò més pertinent, atesa la incertesa que ens envolta. El món que coneixíem, les seves pautes i coordenades s’esvaneixen. Entrem en una època violenta, marcada per l’ambició dels predadors. Sobreviuran les democràcies liberals a aquest trasbals? En altres moments, com fou el cas dels anys trenta del segle passat, les democràcies aleshores existents foren incapaces de contenir la conflictivitat social. Des de Weimar fins a la República espanyola, passant per la França de Vichy, van ser escombrades pel vendaval de la Història. Espera un destí semblant als règims democràtics sorgits a Europa després de la Segona Guerra Mundial? El pacte social sobre el qual s’han assentat durant dècades ha quedat profundament erosionat. Quanta desigualtat podran suportar unes institucions de les quals cada cop més gent desconfia? Prevaldran davant l’escomesa d’una extrema dreta que cavalca les angoixes i frustracions d’una societat que no espera res de bo de l’endemà?

La verdadera qüestió –ens diu, però, en el seu darrer assaig el filòsof Daniel Innerarity–, “no és saber si la democràcia sobreviurà, sinó quina mena de supervivència ens promet; no pas quin futur espera a la democràcia, sinó quin futur ens espera a nosaltres en una democràcia.” (El futuro de la democràcia,Ed. Galaxia Gutenberg). Vet aquí la clau de molts fenòmens que es desenvolupen davant la nostra atònita mirada. La democràcia només pot subsistir si, d’alguna manera, conté i fa versemblant la promesa d’un futur millor. Sota l’aclaparadora pressió ambiental del declivi social, del xoc climàtic, dels vertiginosos canvis tecnològics i les guerres, l’absència d’un horitzó creïble de progrés, de millora de les condicions de vida, explica l’èxit dels discursos que propugnen el retorn a un passat suposadament gloriós. Vana il·lusió –que funciona, però que només pot conduir al desastre. Les condicions materials i les relacions socials que varen regir en èpoques pretèrites– i que en realitat mai foren tan idíl·liques com als nostàlgics els agrada recordar-les –han quedat definitivament depassades pel desenvolupament històric. De la mateixa manera que, sordament, la lluita de classes està soscavant els fonaments de les democràcies en la seva arquitectura actual.

Les temences que planen sobre les nacions occidentals, assenyala Innerarity, “tal volta expliquen el ressentiment contra els immigrants, que són pobres de present, però rics de futur, per part de determinats sectors de la població que són exactament el contrari: afavorits en el present i preocupats pel futur.”Aquesta dissonància en la percepció del temps, del passat i l’avenir, ofereix un terreny propici a la narrativa de l’extrema dreta. Una narrativa en què el passat, idealitzat com a promesa de futur, es tenyeix inevitablement de l’enyor d’una puresa ancestral, cultural i ètnica, amenaçada. En realitat, es tracta de la projecció fantasmagòrica del neguit de les classes mitjanes davant la decadència a la qual les aboca el capitalisme. Però aquesta focalització discriminatòria representa un autèntic torpede dirigit a la línia de flotació de la democràcia, empetiteix fins a l’asfíxia el demos sobre el qual s’alça el seu ordenament jurídic. Dur la lògica interna de l’anomenada “prioritat nacional” fins a les seves últimes conseqüències suposaria substituir un pacte ciutadà de convivència –val a dir, l’acceptació d’un conjunt de drets i deures, iguals per a tothom, més enllà de les creences i l’origen de cadascú– per una mena de retorn al tribalisme. La globalització ha anorreat les condicions de possibilitat de les “sobiranies nacionals”. L’esgotament de la forma neoliberal de “l’economia-món” que ha marcat les últimes dècades i la irrupció d’un capitalisme que recupera trets de dominació feudal han reduït aquesta “sobirania” al dret de triar l’amo al qual servir. 

Lamentablement, l’esquerra roman encara perplexa davant el canvi d’època. “Tot i que es percep a si mateixa com a progressista, l’esquerra tampoc no es relaciona gaire bé amb el futur i apel·la a mantenir el present; somnia que les coses es limitin a no empitjorar, a mantenir les conquestes socials (del passat), usant un llenguatge literalment conservador. I malgrat que s’autoanomeni transformadora, no projecta cap futur alternatiu, sinó més aviat una mena de futur continu, una mera prolongació o supervivència. A hores d’ara, en el si de l’esquerra hi ha més resistència que no pas revolució.” Efectivament.

Això és perquè, tot i intuir el perill, encara ens costa acceptar, amb totes les seves conseqüències, la radicalitat del tomb històric que vivim. Encara voldríem recuperar els paràmetres d’una situació que coneixíem bé i en què ens sabíem moure; un temps d’alternances entre dretes i esquerres en el marc d’unes democràcies, certament perfectibles, però que ens semblaven un recer confortable. Un temps en què els partits conservadors encara no eren reaccionaris, ni s’havien acomodat als postulats neofeixistes. Doncs bé, aquell passat, en el si del qual s’ha anat gestant –i no ho havíem vist a venir!– el caos present, no serà restaurat. No estem davant d’un canvi de cicle polític, sinó d’una mutació sistèmica, d’un moviment tel·lúric que fa trontollar tota la superfície del planeta. “El capitalisme actual –diu el filòsof– és el d’una multitud d’actors que juguen a la sobirania i els interessos dels quals no poden ni volen estar alineats. La guerra econòmica ha deixat de ser una metàfora enmig d’aquest nou darwinisme geopolític. Es tracta d’un capitalisme predador, rendista i ostensiblement violent, entregat al pur joc del poder, que ha desfermat una nova onada d’imperialisme territorial.” Alguns autors, com Arnaud Orain, s’hi han referit com un “capitalisme de l’escassetat o de la finitud”. Però, aleshores, “si no n’hi ha prou per a tothom, entrem en un joc de suma zero. I aquest convenciment tant val per impedir la migració com per desmuntar les institucions globals. Aquesta convicció, molt contrària a la promesa liberal, produeix una inquietant aliança entre aquesta nova forma de capitalisme i la xenofòbia; és el resultat d’un profund pessimisme pel que fa a les possibilitats d’integració social en virtut del creixement. (…) Es tracta d’una nova forma de capitalisme que és, alhora, antiga, semblant a la que es va configurar a començaments del segle XVII amb l’expansió colonial marítima i que es justificava en nom del dret de presa. Han renascut vells modes de predació…”.

Aquest capitalisme no pot conviure amb la democràcia liberal, amb els seus equilibris de poder, amb les seves constriccions normatives, amb qualsevol regulació dels mercats… Uns mercats en gran manera capturats pels oligopolis tecnològics i financers. Peter Thiel, el guru de Palantir que ha trobat la terra promesa en l’Argentina de Milei, ho diu de manera rotunda: “La llibertat és incompatible amb la democràcia”. La formidable concentració de riquesa i de poder en un reduït pol de la societat –que “s’emancipa” del destí de la resta de la ciutadania i se’n desentén– ha conduït a l’expressió més parasitària, senil i destructiva del capitalisme. La marcada tendència a l’estancament del creixement en les economies més desenvolupades –malgrat els incessants avenços tecnològics i l’increment de la productivitat– revela que aquest sistema genera guanys, no pas beneficis.

La cursa pel domini mundial de la IA condensa totes les contradiccions que agiten les seves entranyes, fins al punt d’esdevenir-ne una metàfora. La descomunal inversió de bilions de dòlars en el desenvolupament d’aquest vector tecnològic, sense garanties de retorn pel que fa a les seves aplicacions en l’economia productiva, propicia el creixement d’una bombolla especulativa en uns mercats financers hipertrofiats i volàtils. Per la seva banda, els gegantins centres de dades que requereix la IA consumeixen ingents quantitats d’energia, amb el consegüent impacte mediambiental. La caiguda tendencial de la taxa de profit, determinada per aquest increment exponencial del capital fix, només pot ser compensada per la força: mitjançant l’apropiació de recursos naturals i coneixements, amb la captació especulativa de les rendes del treball i la captura massiva de fons públics. No en va les grans corporacions tecnològiques s’han inserit al cor del complex industrial-militar i de les agències de seguretat nacional americanes. Arreu, els pressupostos de defensa estan cridats a créixer en detriment de la despesa social. Aquesta evolució, imparable, dinamita els fonaments de l’estat del benestar que havia fet viables les democràcies liberals. S’esgota el temps de “l’economia social de mercat”, dels marges que permetien una certa redistribució de la riquesa i unes tensions relativament contingudes entre les classes. Vet aquí el fons de la crisi de les democràcies. El capitalisme tendeix a buidar-les d’intermediació, de contingut representatiu i deliberatiu. Les classes populars, per la seva banda, no troben resposta al seu empobriment i a les seves angoixes en unes institucions concebudes en una altra època i es desesperen. Entre l’atzucac de la democràcia i la desagregació del teixit social brolla l’alternativa autoritària.

Per descomptat que l’esquerra té el deure de defensar amb bec i ungles drets civils i conquestes socials. Qui és incapaç de defensar les posicions adquirides difícilment n’assolirà d’altres. La qüestió, però, és que aquestes conquestes no es podran mantenir en el marc d’unes democràcies que acusen una irremeiable fatiga de materials. La democràcia, com a sistema de govern basat en la sobirania popular, només prevaldrà alçant-se sobre una nova promesa social. Aquest és el gran desafiament que ha d’encarar el socialisme democràtic. Molta gent parla aquests dies del reconeixement que està assolint el Papa Lleó XIV més enllà de l’esfera d’influència catòlica. “El patiment religiós és al mateix temps l’expressió del sofriment real i una protesta contra el sofriment real –escrivia Marx en la seva crítica de la filosofia del dret de Hegel–. La religió és el plany de la criatura oprimida, el cor d’un món despietat i l’ànima de situacions sense ànima.”Enfront del nihilisme i la brutalitat dels nous senyors feudals, el Papa ofereix un missatge humanista, el consol d’una esperança col·lectiva. El ressò de la seva veu posa en evidència, però, la tardança de l’esquerra a comparèixer davant l’actual cruïlla de la Història.

L’Església pot reorganitzar la seva influència al voltant d’una encíclica. El socialisme necessita oferir a la societat un horitzó plausible de progrés i un programa d’acció per assolir-lo. Les invocacions papals no ressuscitaran la Democràcia Cristiana com a força política: ja no hi ha espai per a un projecte conservador amb sensibilitat social. Però tampoc n’hi ha per a una socialdemocràcia de gestió. L’intent de preservar l’Estat social, sense més ambició de canvi, pot derivar fàcilment en un tancament de fronteres. I el replegament nacional és la mort per asfíxia de la democràcia. El socialisme europeu necessita elaborar una resposta compartida a la crisi actual, una resposta que haurà d’anar a les seves arrels. La política haurà de prevaldre sobre les pulsions de l’economia i haurà d’embridar-les: podrem tenir una societat que compti amb l’estímul del mercat, però no pas sotmesa a les seves lleis. Els drets derivats de la propietat privada hauran d’inclinar-se davant la responsabilitat social. Per escometre els grans reptes del segle, com la transició ecològica, no n’hi haurà prou amb un repartiment més equitatiu de les càrregues fiscals: caldrà una transformació profunda del model productiu, liderada pels poders públics i amb una participació decisiva del sindicalisme de classe. El feminisme de la igualtat, fitó de l’onada reaccionària en curs, haurà d’impregnar institucions i polítiques públiques. En un mot: l’esquerra necessita sortir dels camins trillats, necessita audàcia. Perquè pugui reviure la democràcia, haurem de tornar a tenyir d’esperança la bandera del progrés, avui contemplada amb desencís i frustració. Només així els pobles voldran i podran viure en democràcia.

(*) Traductor i activista en el moviment veïnal de Barcelona, va ser president de la Federació d’Associació de Veïns de Barcelona (FAVB). Diputat al Parlament de Catalunya (2015-2018) i regidor a l’Ajuntament de Barcelona (2023-2026).