Catalunya creix. Ho fa en població , en activitat económica i en dimensió. Però governar avui exigeix anar una mica més enllà de les xifres. La pregunta important no és nomé s quant creixem, sinó COM creixem i QUI es beneficia d’aquest creixement.
Perquè un país pot tenir més habitants, més activitat i més recursos i, malgrat això, veure com l’accés a l’habitatge es complica, com les desigualtats persisteixen o com determinats territoris continuen perdent oportunitats.
En definitiva, un país es pot fer més gran sense que aixó signifiqui necessàriament que es fa millor.
Catalunya és avui un país molt més complex que fa deu o quinze anys. Vivim més anys, ens movem més, necessitem més habitatge, afrontem els efectes del canvi climàtic, transformem el nostre model productiu i ens adaptem a un món cada vegada més incert.
Davant d’aquesta realitat, hi ha una temptació habitual en política: buscar respostes simples a problemes complexos. Però governar no consisteix a simplificar la realitat. Consisteix a entendre-la i actuar en conseqüéncia.
Per això els pressupostos són l’eina més important que té un país. Perqué obliguen a respondre una pregunta molt concreta: què fem per a que el creixement es tradueixi en oportunitats, cohesió i benestar compartit?
Aquest és precisament el sentit de l’acord que el Govern ha assolit amb Esquerra Republicana i els Comuns. Un acord que no neix de pensar igual, sinó de compartir una responsabilitat: donar estabilitat al país i dotar-lo de les eines necessàries per afrontar els reptes del present i preparar-se per als del futur. Això és posar la política al servei de la gent.
Perquè la política no és l’art d’imposar-se. És la capacitat d’escoltar, negociar i arribar a acords útils per a la majoria. En un moment en que la desconfiança envers les institucions és alta, construir acords és més necessari que mai.
Els pressupostos que ara es troben en tràmit parlamentari mobilitzen 49.162 milions d’euros, gairebé 9.000 milions més que els darrers aprovats l’any 2023. Són els pressupostos més elevats de la história de la Generalitat. Fa només una dé cada, el pressupost català era de poc més de 22.000 milions d’euros.
És legítim pensar que podrien ser millors. Tots els pressupostos són millorables. Peró també és cert que Catalunya necessita eines a l’altura dels seus reptes. Per aixó aquests comptes posen l’accent en alló que més condiciona la vida quotidiana de la gent: l’habitatge, la salut, l’educació , la mobilitat, els serveis socials, la transformació energètica, la llengua, el sector primari, la indústria i la digitalització.
També miren el territori. Perqué Catalunya no es pot permetre continuar creixent a dues velocitats. Necessitem una economia més diversificada i més competitiva. Necessitem modernitzar els regadius, afrontar els efectes del canvi climàtic, desplegar les energies renovables amb criteri, garantir cobertura móbil i fibra arreu del país i reforçar les infraestructures que connecten persones i oportunitats.
Necessitem habitatge. Molt habitatge. Per aixó el Pla 50.000 habitatges i els prèstecs d’emancipació es converteixen en una de les grans prioritats d’aquest pressupost. Perquè si els joves no poden construir el seu projecte de vida, la resta de debats perden sentit. Necessitem també més autogovern i més capacitat de decisió. Més mecanismés per gestionar els nostres recursos, impulsar inversions estratègiques i donar resposta als reptes que tenim com a país.
I necessitem pobles vius. Els 400 milions d’euros del Pla de Pobles, els programes de rehabilitació d’habitatge, les inversions en els centres educatius o el suport als petits ajuntaments responen a una idea molt senzilla: la cohesió territorial no es defensa amb discursos. Es defensa amb serveis, oportunitats i recursos.
Molts veuen els pressupostos només com una suma de partides. Peró son molt més que aixó. Són una manera d’explicar quin país volem construir. Un país que afronti els problemes amb rigor, que generi oportunitats i que no deixi ningú enrere. Un país capaç de crèixer, peró també de repartir millor aquest creixement. Perquè al final governar no consisteix només a fer que el país sigui més gran. Consisteix a fer que sigui millor. I aixó exigeix entendre que la complexitat no és només un repte a gestionar, sinó també una riquesa a aprofitar. Aquesta és la diferència entre limitar-se a administrar el present o començar a construir el futur.