Si l’objectiu dels actuals ocupants de la Casa Blanca era arribar a la cimera Xi Jinping-Donald J. Trump en una posició de força, amb el control de les reserves de petroli de Veneçuela i de l’Iran, aproximadament el 30% del total mundial, el resultat no pot ser més calamitós. El fabulós poder militar dels EUA els hi permet segrestar al president dictatorial de Veneçuela però no doblegar la voluntat del règim integrista dels aiatol·làs iranians.

La incapacitat del CENTCOM, el Comanament militar Central creat pels EUA el 1983, per assolir la seva missió principal -mantenir obert l’estret d’Ormuz per garantir el flux de petroli- és una nova prova del fracàs de les visions militars imperials contemporànies. Els EUA no varen doblegar el Vietnam, la Xina de Deng Xiaoping també va ser derrotada pels vietnamites, l’URSS es va deixar els oials a l’Afganistan (els EUA i la resta de l’OTAN varen repetir l’experiència quatre dècades després), Vladímir Putin és incapaç de controlar Ucraïna i els EUA acaben facilitant que l’Iran prengui el control efectiu de l’estret d’Ormuz.

Les coses poden canviar durant les pròximes setmanes o mesos. Però ni tan sols l’administració estatunidenca més estúpida de les darreres dècades té capacitat política per causar una desfeta que malmeti les capacitats de producció de combustibles fòssils de la regió del golf Pèrsic. Només en intentar-ho tots els principals aliats dels EUA s’han distanciat de l’agressió i no han volgut implicar-s’hi. Israel, en aquest context, no computa com uns aliats sinó com l’instigador principal d’aquesta guerra insensata.

Hem vist com a mesura que avançava Trump 2.0, la política internacional dels EUA esdevenia més erràtica. Conseqüència de motius espuris (enriquiment personal del president Trump, familiars, amics, coneguts i saludats; saturar l’atenció de l’opinió pública per distreure-la de la passada -cas Epstein- o present corrupció simplement distreure al personal amb ocurrències que se succeeixen a gran velocitat per tapar els errors de les ocurrències anteriors), d’una voluntat neo-imperial d’implausible materialització o simplement sucumbint (Donald J. Trump) a la influència de tercers (Putin, Netanyahu, els presentadors de Fox News…).

Han analitzat el tema autors com James K. Galbraith qui sosté, no sense ironia, que o bé els EUA ja no té un govern capaç de fixar objectius i assolir-los o bé aquest va patir un cop d’estat silenciós, promogut per un altre règim, i Donald J. Trump és ara un personatge merament decoratiu. Nuriel Rubini també hi ha dit la seva tot i que de forma oracular: planteja quatre escenaris d’evolució del conflicte per acabar dient que els inversors que s’equivoquin en la tria de l’escenari final s’hi juguen patir pèrdues molt importants.

El que si sabem segur és que l’Iran pot aguantar un bloqueig de l’estret d’Ormuz durant força més temps del que ningú (als EUA) s’esperava. També sabem que els atacs iranians durant els primers 40 dies varen tenir uns efectes molt més destructius de les instal·lacions militars dels EUA del reconegut fins ara. Les dades recollides ens expliquen que la retirada de Donald J. Trump de l’acord nuclear amb l’Iran del 2015 ha estimulat la producció iraniana d’urani enriquit acumulant unes reserves molt superiors a les que tenia abans d’aquell tractat. És a dir, els EUA es troben en un carreró sense sortides fàcils (en particular per al fràgil ego del seu president) i amb pèrdues segures, per a gairebé tothom, siguin quines siguin aquestes sortides.

Només s’albiren dos clars guanyadors tàctics i un possible guanyador estratègic: Rússia, que ha vist augmentar els seus ingressos per la pujada de preus del petroli i el gas natural; Iran, que està exercint la seva capacitat de control sobre l’estret d’Ormuz i la possible victòria estratègica per la Xina, en la mesura que el final de la Pax Americana li pot oferir la posició mediadora -amb capacitat coercitiva- que fins ara ostentaven els EUA.

Josep E. Stiglitz es mostra menys optimista i preveu uns costos econòmics alts i generalitzats, albira -com Mariana Mazzucato- una oportunitat per a l’expansió de les energies renovables i s’inquieta per la fragilitat de les cadenes de subministrament globals. Atribueix bona part del problema al debilitament de la democràcia als EUA.

C.V.M.

Joseph E. Stiglitz (Gary -EUA- 1943) Premi Noble d’Economia i professor universitari. Va ser economista en cap del Banc Mundial (1997-2000). És copresident de la Comissió Independent per la Reforma dels Impostos Internacionals a les Empreses. El seu llibre més recent és The Road to Freedom: Economics and the Good Society.

La tragedia de errores de Trump – Stiglitz, J.E. (Project Syndicate, 27-4-2026)