Si bé és cert que el pes del petroli, en els intercanvis comercials globals, se situa amb prou feines a una quarta part del que tenia durant els anys 70, la sobtada retirada del mercat del gruix del flux de combustibles fòssils que transitava per l’estret d’Ormuz ens ha deixat a les portes d’un xoc energètic de proporcions devastadores. Els darrers petroliers provinents del golf Pèrsic han arribat a port aquests darrers dies. L’alliberament de les reserves estratègiques de petroli dels països de l’OCDE, acordat el passat mes de març, ha contribuït a contenir la pujada del cru. També hi ha ajudat l’expectativa d’una propera finalització de les hostilitats.
Malgrat aquests elements, el preu de venda als consumidors dels combustibles ha patit uns increments notables arreu del món. Entre un 50% i un 150% en funció dels països i dels impostos que se’ls hi apliquen. L’efecte d’aquesta pujada es percep tant en la caiguda dels quilòmetres recorreguts en els vehicles privats com en els canvis de percepció que, tant en les societats com en alguns governs, respecte a l’estabilitat futura dels combustibles fòssils.
El cas espanyol resulta exemplar: l’esforç continuat del govern de Pedro Sánchez per construir la resiliència i la sobirania energètica d’Espanya ja va donar dividends el 2022. “L’excepció ibèrica”, que permetia disminuir l’efecte dels elevats preus marginals del gas natural en el mix elèctric, ens va ajudar a sortir reforçats del xoc energètic derivat de la invasió russa d’Ucraïna. Des d’aleshores, s’hi ha sumat una estratègia de diversificació en els proveïdors de gas. El resultat és que ara Espanya ha tornat a resistir millor els efectes del xoc que els nostres veïns de la UE. No hi ha riscos de desabastiment, ni de gas natural ni de derivats del petroli, a la vista. Però la situació més exposada dels nostres socis de la UE juntament amb l’augment generalitzat dels preus ens han provocat una pujada de la inflació (per sota de la mitjana de la UE) i han tensionat el nostre mercat energètic, encara que en menor mesura. El preu de l’electricitat ha augmentat a Espanya de l’ordre del 15% mentre que a Itàlia, molt més dependent d’aquest combustible, ho ha fet en un 89% (dades recollides fins finals de març del 2026).
Per als espanyols no hi ha cap dubte: les energies renovables ens han aportat seguretat i sobirania en la producció d’energia. Per la resta de països, de la UE, de l’OCDE i de la resta del món, la necessitat de disminuir la dependència dels combustibles fòssils ha esdevingut més peremptòria.
Aquesta és la tesi de Mariana Mazzucato. L’actual crisi energètica arrossega també una crisi de deute públic. No es tractarà, per tant, d’una situació passatgera. Accelerar la transició energètica cap a les renovables servirà per protegir-nos de futurs xocs, com el present, i ens garantirà els nostres estàndards de vida i la resiliència econòmica.
Les mesures a prendre a curt termini, escriu Mazzucato, s’han d’orientar a protegir l’economia de les llars i de les empreses. No a salvar les companyies petrolieres i gasístiques. Com l’actual crisi deixa clar, és molt perillós i contraproduent seguir l’exemple dels EUA estimulant l’ús futur dels combustibles fòssils. Com ja s’ha vist, amb les dades de l’augment de la inflació causada per la invasió russa d’Ucraïna, el principal causant d’aquest augment ha estat el creixement dels beneficis empresarials.
Cal aprofitar aquesta nova crisi energètica com una oportunitat que ens ajudi a transformar del tot la producció d’energia. Particularment amb l’impuls a les fonts renovables.
C.V.M.
Mariana Mazzucato (Roma, 1968). Economista formada a la Universitat de Princeton. Actualment és professora a l’UCL Institute for Innovation & Public Purpose. Autora de nombrosos estudis i treballs sobre la transició ecològica justa.