Campalans va néixer al carrer Roig del Raval de Barcelona en una família menestral originària d’Almacelles (Segrià). Ja en la seva època d’estudiant es va interessar per l’activitat política i va ser elegit el 1903 president de l’Agrupació Escolar Doctor Robert, de caire catalanista. El 1904 amb 17 anys començà a estudiar enginyeria industrial i al mateix temps es va incorporar a la redacció del diari catalanista El Poble Català. En graduar-se, el 1911, va ampliar estudis a la Universitat de Lovaina (Bèlgica) i a Charlottenburg (Alemanya). Aquí va ser un va començar la seva admiració per la socialdemocràcia i la necessitat de dotar la classe obrera d’organitzacions robustes i solidàries, unes idees que ja sempre el van acompanyar.
En retornar a Catalunya, el 1914 s’integrà en el servei d’Obres Públiques de la Mancomunitat de Catalunya, on exercirà com a tècnic i com a professor. El projecte de la Mancomunitat no es limitava a disposar de bones infraestructures, sinó que posava l’accent en la formació tècnica de la població, cosa que es va traduir en la creació de diverses escoles. Campalans exerciria la docència a l’Escola d’Agricultura, a la de Bibliotecàries, i a la Universitat Industrial, on s’agruparen a més de l’Escola d’Enginyers, la de perits i finalment l’Escola del Treball -que volia formar treballadors especialitzats- i de la que el mateix Campalans esdevindria director a partir de 1917. L’activitat pedagògica per Campalans no es limitava a una concepció formativa tradicional, veia en la formació de les persones la base de la seva emancipació, com expressaria en el títol del seu darrer llibre Política vol dir pedagogia (1933). En la línia del socialisme humanista de Jean Jaurès, el dirigent socialista francès assassinat el 1914 quan es dirigia a l’Assemblea Nacional per oposar-se a l’aprovació dels crèdits de guerra que donarien lloc a la Primera Guerra Mundial, tingué una concepció de l’alliberament dels treballadors que exigia la capacitació intel·lectual i tècnica, la cultura es convertia en el fonament de la llibertat responsable. L’aplicació pràctica d’aquests principis a l’Escola del Treball va donar lloc a la formació d’un estol de dirigents socialistes com Joan Franjosa, Francesc Viladomat o Joan Aleu; i va estar en la base d’iniciatives com la creació de l’Ateneu Polytechnikum, on va continuar la tasca -ja fora d’un àmbit oficial- de l’Escola del Treball una vegada la dictadura va expulsar la major part dels professors de l’Escola del Treball. I també i en la mateixa direcció a la creació, per part dels propis treballadors a l’empara del mestre Pau Casals, de l’Associació Obrera de Concerts. El 1922, Campalans va ser nomenat secretari general d’Ensenyaments Tècnic i Professional de la Mancomunitat. El cop d’estat del general Primo de Rivera suposaria la seva sortida de la Mancomunitat.
Tot i que per ambient social i generacional Campalans pertanyia al grup humà que es va agrupar entorn d’Acció Catalana, el grup de noucentistes que va trencar amb la Lliga, però mantenint-se en posicions conservadores o liberals, les seves conviccions polítiques obeïen a una altra sensibilitat; si, d’una banda, apreciava l’obra de la Mancomunitat per allò que tenia d’estratègica i d’obra de govern ben feta, d’una altra les seves conviccions més íntimes el portaven cap a la identificació amb els més febles, els treballadors i la igualtat entre éssers humans. Dues intervencions públiques el 1923 l’impulsaran a la primera línia de la política amb posicions ja obertament socialistes. L’onze de setembre de 1923 dicta al Centre Autonomista de Dependents del Comerç i la Indústria la conferència El socialisme i el problema de Catalunya que era una resposta a una altra conferència feta per Antoni Fabra i Ribas, en aquell moment el més prestigiós dirigent de la Federació Catalana del PSOE, on havia defensat la incompatibilitat entre socialisme i catalanisme, idea que Campalans no compartia i rebatia en la seva conferència. El mateix any, el 17 de març a l’Ateneu Enciclopèdic Popular, pronunciaria la conferència Als joves. Paraules d’un socialista als estudiants de Catalunya (publicada el 1931), on feia una crida als joves catalans a incorporar-se a l’ideal socialista confrontat amb les opcions conservadores de la Lliga i Acció Catalana.
El 8 de juliol de 1923, en un context social i polític molt difícil a Catalunya pel pistolerisme patronal, que havia segat la vida a Salvador Seguí i Francesc Layret entre molts altres dirigents sindicals, en un clima social de violència extrema que culminarà amb el cop d’estat del general Primo de Rivera, i poc temps després amb la dissolució de la Mancomunitat, juntament amb altres intel·lectuals i obrers socialistes fundaria la Unió Socialista de Catalunya com a plataforma de discussió i sensibilització, entorn la qüestió catalana en l’àmbit socialista. Hi van participar juntament amb Campalans, intel·lectuals com Gabriel Alomar i Manuel Serra i Moret, i joves quadres com Joan Comorera. Inicialment el PSOE no en fou desfavorable, però dins el marc de la dictadura la convivència fou creixentment difícil. El 5 d’abril de 1925 la Unió Socialista fou il·legalitzada i l’1 de maig de 1926 el seu periòdic Justícia Social va ser tancat per ordre governativa.
La caiguda de la dictadura va obrir un nou període. El 1930 la Unió Socialista es va convertir en partit polític i participava activament en el front republicà i més endavant en el comitè revolucionari. Campalans seria el maig de 1930 el redactor del “Manifest d’Intel·ligència Republicana”. Però tot i aquesta activitat els socialistes d’Unió no volgueren ingressar a Esquerra Republicana quan es va crear per anar a les eleccions de 1931, i hi anaren col·ligats però mantenint les seves sigles.
Amb la proclamació de la República comença una nova etapa per a Campalans, ja plenament bolcat en la política. A les eleccions del 12 d’abril de 1931 va ser elegit regidor, i el 14 d’abril seria nomenat ministre d’Instrucció Pública de l’efímer govern de la República Catalana que proclama Francesc Macià i caducà amb l’acord per restablir la Generalitat. Llavors participà en la redacció de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya redactat a Núria. Elegit diputat a les Corts Constituents de 1931, els seus discursos en defensa de l’Estatut entre altres temes foren aplegats en el llibre Hacia la España de todos. Palabras castellanas de un diputado por Cataluña (1932). Tant en els discursos en defensa de l’Estatut de Catalunya, com en la seva intervenció en el debat Ortega y Gasset, es pronuncià com un catalanista inequívocament federalista, que no dubtà a assenyalar que sols el reconeixement de l’autonomia de Catalunya podia endreçar l’organització de l’estat espanyol, arribant a exclamar que la solució estatutària era la més genuïnament espanyola.
En aquests anys també escrivia amb regularitat a Justicia Social, mantenint sempre una posició catalanista federalista, i de defensa del socialisme democràtic en una Europa colpejada per l’ascens del feixisme. El 1932 viatja a Moscou i reflexa en una sèrie d’articles les seves impressions sobre la Polònia protofeixista, la Viena socialdemòcrata o la Rússia soviètica. A Viena fa una emocionada descripció de l’enterrament dos joves socialdemòcrates assassinats per la ultradreta. Impressionat per la força de la mobilització obrera escriu: “Allò que més imposa a un pobre meridional com jo és la serena i seriosa actitud del poble, ningú no diu cap paraula, no es veu ningú fumant”, just tot el contrari d’allò que ell mateix havia recriminat al proletariat català com a “tàctica única”, deia al respecte: “Una florida d’organització societària, un espectre inacabable de mots llampants, de fresses sonores i paraules gruixudes. Unes vagues més o menys violentes. Una repressió monstruosa. Unes nits d’angoixa i frisança… i després uns quants companys assassinats (dona, espòs, fills sense pare), uns quants més a la presó, uns mítings pidolant l’amnistia, unes subscripcions per als presos, i torna a començar (…) no podríem construir alguna cosa”. La idealització de les grans formacions socialdemòcrates centreeuropees s’hi reflecteix bé, així com la frustració per la manca d’orientació del moviment obrer català en una direcció responsable i unitària.
En tot cas, en aquests dos anys que van fins a la seva desgraciada mort per ofegament a la platja de Torredembarra, Campalans no va deixar d’intentar la reunificació amb la Federació Catalana del PSOE, amb la idea de crear una organització socialista catalana autònoma federada amb el PSOE. Novament, l’intent va fracassar en un difícil context.
En conjunt Campalans representa molt genuïnament un grup reduït de militants socialistes catalans, intel·lectuals i obrers que maldaren per aixecar un moviment socialista i democràtic a Catalunya que conjugués el catalanisme amb el socialisme, amb un ideal federatiu tant pel que fa a organització de l’estat com partidari.
J.F.S.