En el seu últim llibre Resabiados y resentidos. El eclipse de las ilusiones en el mundo actual, Manuel Cruz proposa que, en un temps en què els discursos que han donat sentit a la modernitat ja no ens serveixen ni per entendre el món ni per situar-nos-hi, cal dibuixar els contorns de l’època d’una altra manera. No a partir de corpus ideològics o corrents doctrinals ben definits, sinó fixant-se en l’atmosfera emocional i el to afectiu del pensament hegemònic, allò que anomena “sentiment pensat” o “pensament sentit”, en una reformulació del concepte de Raymond Williams «estructura de sentiment». Així, ja en el títol del llibre apareix la doble dimensió que, segons l’autor, configura aquesta atmosfera social: estem escaldats (resabiados) en el terreny de les idees i ressentits (resentidos) en el de la pràctica.
Alhora, i fent un pas més en relació amb el seu llibre anterior, El Gran apagón: El eclipse de la razón en el mundo actual (Galaxia Gutenberg, 2022), Manuel Cruz explora en aquest nou text com obrir un camí de futur a partir d’una crítica productiva que neix de la mateixa incertesa en què ens trobem. Una crítica entesa com a negativitat, però també com a eina d’articulació. Davant la dicotomia paralitzant entre optimisme i pessimisme, aposta per assumir la incertesa a través de la divisa “no falten utopies, sinó horitzó”. Aquesta idea ressona en tres direccions: la intuïció benjaminiana que ens ha tocat viure entre runes, la màxima gramsciana de “l’optimisme de la voluntat i el pessimisme de la intel·ligència” i la concepció de l’esperança d’Ernst Bloch, entesa com una facultat intencional i una consciència anticipadora que impulsa l’acció i es manifesta en la cultura.
És en aquest context teòric que l’autor constata la crisi de l’esquerra. Vivim un present marcat per converses polítiques infructuoses, per un estretament, contracció i limitació dels marcs de debat. Manuel Cruz analitza amb mirada crítica diferents símptomes i senyals que travessen els nostres debats polítics.
El punt de partida del text és la idea de la falsació popperiana. L’autor planteja que els dos discursos polítics dominants durant el segle XX han estat “falsats” i no ens serveixen actualment per enfrontar-nos a les incerteses del present. La caiguda del Mur el 1989 va suposar el punt d’inflexió a partir del qual les propostes polítiques emancipatòries provinents del marxisme van caure. Durant els següents vint anys tot apuntava a un triomf de la doctrina liberal (vg. Fukuyama), però la crisi financera mundial del 2008 va acabar amb la idea del liberalisme triomfant. En l’actualitat, ni un ni l’altre discurs, ambdós nascuts de la Il·lustració moderna, donen eines per explicar-nos el món ni per afrontar el futur. Som conscients de la nostra situació que ens fa ser profundament escèptics respecte de les possibilitats de transformar allò existent. Vivim, com diu l’autor, en “la Gran Decepció”. El nostre ressentiment està esdevenint un ressentiment nihilista (d’aquí el subtítol del llibre: el eclipse de las ilusiones en el mundo actual).
La idea dominant en el nostre present és que no hi ha alternativa. Com deia Frederick Jameson (idea que Mark Fischer reprèn en la seva obra “Realisme capitalista) “és més fàcil imaginar la fi del món que la fi del capitalisme”. Estem en un món on el neoliberalisme comporta la impressió que no hi ha altra manera de viure que la imposada des del poder tecnocapitalista. Cruz fa referència en aquest aspecte tant als anteriorment citats Jameson i Fischer, com a Žižek i Byung-Chul Han, entre d’altres.
La falta d’aquestes cosmovisions ha fragmentat el món on vivim, ja no tenim visions universals que ens expliquin la realitat, i això fa que no veiem sentit en allò que passa, i, en conseqüència, en allò que ens passa.
Aquesta falta de sentit l’analitza en les dues parts en què es divideix el llibre: “El mundo se nos ha ido de las manos” i “El Yo es el nuevo campo de batalla”.
En la primera part descriu com la ciutadania ha anat perdent la confiança en l’actuació dels que es dediquen a la política, junt amb el paper dels mitjans de comunicació i algunes formacions polítiques que semblen dedicats a fer que els individus cada cop s’aïllin més en compartiments estancs i només es deixin enganyar… pels seus (a hores d’ara coneixem com funciona eficaçment en aquest aspecte l’algoritme a les xarxes socials i, en general a internet)
També assenyala com s’ha anat instal·lant un discurs moralista de bons i dolents (els adversaris són «dolents d’una peça») i com esdevé determinant el paper de víctima en qualsevol discussió política.
Ens trobem, doncs, que un cop volatilitzat els vincle de la confiança, el que hi ha són enfrontaments entre egoismes incomunicats. L’únic camí per sortir d’aquesta situació és assumint la necessitat de construir i defensar una idea de bé comú acceptable pel conjunt de la ciutadania.
Però no sembla que les eines que s’han fet servir fins a l’actualitat per afrontar la situació social i política ens serveixin ara (som escèptics respecte a les cosmovisions polítiques, d’aquí escaldats), però tampoc ens resulten útils els discursos merament emotius que cada cop són més presents en la vida pública (com que no sé, o crec que no es pot saber com són les coses, l’important és com les sento). Mostra d’això són els famosos fets alternatius, o la facilitat amb què es difonen i són cregudes les fake news, els discursos d’odi o els conspiranoics.
No podem contraposar a aquest auge de l’emotivitat només la raó, sinó aconseguir un equilibri entre ambdós factors (emoció i raó: pensament sentit o sentiment pensat). Aquest seria un eix per sortir de l’estupor davant de la incertesa en què vivim.
Cruz assenyala com és de significatiu que la discussió política ha deixat de banda l’economia (això segons ell desactiva la política) i com això ens ha portat a una política-espectacle i a les anomenades guerres culturals i als identitarismes (en lloc de raó, emotivitat). Això és clar en els populismes de dretes, però també ha arrelat en els discursos polítics d’esquerres, que, en assumir els discursos identitaris, ha derivat en els plantejaments del discurs woke (que seria incompatible amb la idea de la igualtat política).
De fet, si el que hi ha és un refugi en la individualitat i en els discursos identitaris, això ens porta a no tenir ideals compartits de vida en comú bona. I la conseqüència és l’emotivisme i la por.
L’autor assenyala com els plantejaments polítics emancipadors propis de l’esquerra han interioritzat una derrota, no hi ha alternativa a la situació present i només intenta bastir una resistència al neoliberalisme imperant.
En la segona part s’analitza com la situació descrita genera la nostra subjectivitat, creant la manera d’entendre’ns a nosaltres mateixos en el present. Fer prevaldre l’emoció sobre la raó ens converteix en fàcilment manipulables. L’emoció sense raó porta a una falta d’autoconsciència. Per a Cruz, la categoria de consciència és la que ens fa d’argamassa cohesionadora de les dimensions emotiva i racional. Les dues són necessàries per esdevenir un subjecte ple.
Ens trobem amb què l’única proposta de futur que ens proposa el neoliberalisme és l’avenç tecnològic, deixant de banda l’ideal de progrés característic de la modernitat. Per altra banda, anem assumint cada cop més que allò que ens passa de negatiu que abans identificàvem com a causat pel sistema, ara ho veiem com a evident i obvi, ho naturalitzem. Ens resignem i ens acomodem, ja que se’ns fa inintel·ligible l’objecte corresponent. D’aquesta manera veiem com el capitalisme neoliberal ha triomfat imposant la seva visió del món i aquesta comporta una desideologització massiva.
Aquest subjecte modern cada cop esdevé més controlat, dominat i reprimit per una dictadura del temps provocada per l’acceleració estructural del capitalisme (buscant l’increment econòmic, l’acceleració tècnica i la innovació cultural constants) per així reproduir el seu status quo institucional. Aquest és un ordre que condemna als individus a córrer cada cop més de pressa per a poder romandre al mateix lloc.
El model amb què hem de gestionar la nostra vida és el de l’empresa. El subjecte és totalment responsable i s’autoexplota per poder competir. Som incapaços de pensar el món i, menys encara, de plantejar hipòtesi de transformació en cap sentit. Quan les coses ens van bé d’alguna forma, caiem en un narcisisme estèril i quan alguna cosa es torça anem a parar a la depressió o a un estoïcisme low cost.
Estem convençuts que, després d’haver-ne vist de tots colors (escaldats), els subjectes es perceben condemnats a viure en un present sense un passat al qual tornar ni un futur cap al qual projectar-se, i també sense un espai al qual escapar. Davant d’aquest estat de coses, interioritzem un ressentiment, perquè ens entenem alhora com a víctimes i com a culpables de tot el que passa.
Davant tota aquesta anàlisi, Cruz proposa com a conclusió que és necessari oposar al tipus d’ésser humà construït pel neoliberalisme (cadascú empresari de si mateix, els altres són competidors i el món esdevé un conjunt d’oportunitats de les quals extreure alguna rendibilitat), un tipus de subjecte diferent, construït a partir de rebutjar radicalment aquestes normes, valors i pràctiques que conformen el nostre present. Només des d’aquesta perspectiva podem trobar sentit a les nostres vides, ja que, precisament, el fet de viure en una contínua incertesa (desconeixem què succeirà, o com i quan) significa que el futur no està del tot tancat i que queda espai per l’esperança (ni ingènuament optimista, ni fatalment pessimista) i per la possibilitat de projectar la nostra vida cap aquest futur. La incertesa pot esdevenir un àmbit d’obertura al canvi, és la condició de possibilitat per a l’acció transformadora. Tot i que amb l’esperança no n’hi ha prou, sense ella res seria possible. Només des d’aquesta mirada s’obre la possibilitat d’imaginar futurs millors.
Aquest subjecte que busquem no ha de reduir el que està viu a objectes i coses per a convertir-los en mercaderies, en una constant lluita per la vida. S’ha de substituir aquesta lluita per la vida per la recerca de la felicitat, una felicitat que per definició mai podrà ser d’un sol i que haurem de reinventar. Com diu l’autor ens hem d’atrevir a somniar amb allò que tot i que ho hem desitjat sempre, mai s’ha realitzat. Ens hem de plantejar la manera d’aprendre a viure junts de nou.
D.I.
Manuel Cruz Rodríguez (Barcelona, 1 de gener de 1951), catedràtic de Filosofia Contemporània a la UB, ha estat president del Senat en la XIII Legislatura. Actualment és senador pel PSC. Ha escrit més de 30 assajos fonamentalment centrats en la filosofia contemporània, la filosofia de la història i la filosofia política. Els seus darrers llibres són Democracia: la última utopía (Espasa, 2021) i El Gran apagón. El eclipse de la razón en el mundo actual (Galaxia Gutenberg 2022).
‘Resabiados y resentidos’: el eclipse de las ilusiones en el mundo actual (Eldiario.es)