Beatrice Webb (1858-1943) va ser una sociòloga, economista, activista i militant socialista anglesa. Àmpliament reivindicada i llegida al seu país i arreu, constitueix una pedra angular en el desenvolupament de la socialdemocràcia anglesa i europea. Més enllà d’això, ha estat també un referent fonamental darrere de desenvolupaments polítics i acadèmics, des del disseny de les polítiques de benestar fins a la configuració de la sociologia del treball.

Tot i que és més coneguda i reconeguda per les seves contribucions en matèria de política socialista i activisme feminista, en aquesta edició de Pensament Socialista en destaquem també l’originalitat del seu pensament, plasmat en obres que avui dia són accessibles en anglès.

Beatrice Webb va néixer com a Beatrice Potter el 1858, al sud d’Anglaterra, en el si d’una família de rics comerciants. Tot i que no va rebre una educació formal, ben aviat va mostrar una curiositat i una intel·ligència que la seva família va fomentar.

Va desenvolupar un interès particular per la sociologia i es va dedicar intensament a l’estudi, malgrat la mort de la seva mare el 1882, que la va deixar a càrrec de la llar familiar. El 1883 va iniciar la seva tasca professional com a sociòloga, primer en una organització benèfica i després dins l’equip de Charles Booth, autor d’importants estudis sobre la classe obrera a Londres.

Després de la mort del seu pare, el 1892, va passar a percebre una renda anual que li va permetre centrar-se en la seva tasca acadèmica i activista durant la resta de la seva vida.

Gran part d’aquesta tasca va ser compartida amb el seu marit, Sidney Webb, amb qui formaria una parella per a la resta de la seva vida, tant personal com intel·lectual. Inseparables des que es conegueren el 1890, van passar la seva lluna de mel immersos en els arxius del moviment obrer irlandès.

Ambdós passarien a la història com a figures polítiques cabdals del laborisme: Sidney Webb va ser parlamentari i ministre, i van col·laborar en nombrosos escrits i programes polítics, com ara Labour and the New Social Order (1918), a més de promoure la fundació del setmanari The New Statesman, que encara existeix.

Dins la Fabian Society, associada al laborisme britànic, Beatrice va ser fundadora del grup de dones, que es va centrar a reivindicar el dret al vot i la compensació per atur. D’altra banda, també van destacar com a figures importants en el desenvolupament de les ciències socials: ambdós van ser membres fundadors de la London School of Economics el 1895.

En la seva faceta de científica i intel·lectual, Beatrice Webb va deixar un llegat immens de pensament teòric, estudis sociològics i econòmics, i valuoses intervencions en els debats polítics de l’època (per exemple, com a membre activa de diverses comissions al Parlament). Com s’apunta aquí, aquesta trajectòria va començar amb el seu treball dins l’equip de Charles Booth.

Ancorada en una perspectiva científica del món social, al llarg dels anys va desenvolupar, tant en solitari com en companyia de Sidney Webb, una obra amb una influència enorme, encara que de vegades poc reconeguda.

L’exemple més evident és el del concepte de negociació col·lectiva, cabdal per als drets dels treballadors, que té el seu origen a Industrial Democracy (1897), obra que va escriure juntament amb el seu marit. Aquesta i la seva obra en solitari, The Co-operative Movement in Great Britain (1891), basada en gran part en les seves observacions al comtat de Lancashire, constitueixen un llegat clau dins la sociologia del treball i l’economia política.

Ambdós estudis combinen l’examinació empírica del funcionament dels moviments obrers (cooperatius i sindicals) amb una sèrie de prescripcions normatives. Aquestes prescripcions prenen forma en un model d’acció política per als sindicats, un model econòmic per a les empreses cooperatives de consum, i també en un marc destinat a inspirar nova legislació i regulació. Per exemple, Industrial Democracy desenvolupa el concepte del sindicat com a espai democràtic i ofereix una guia per garantir-ne el funcionament com a òrgan de veritable representació de la força obrera.

Amb una clara vocació transformadora, a Industrial Democracy es conceptualitza el sindicat no només com a eina de lluita obrera, sinó també com a mecanisme per a la progressiva democratització de la societat en tots els àmbits de la vida pública i privada. A The Co-operative Movement in Great Britain, Beatrice Webb va ser pionera en la teoria de l’economia cooperativa, desenvolupant un model de “cooperativisme federal” similar al que avui entenem per a les cooperatives de consum.

Ambdós volums van constituir intervencions clau dins del debat sobre els límits i els perills del mercat com a mecanisme per satisfer les necessitats socials, llavors dominat per economistes contraris a la regulació laboral.

L’impacte d’aquests dos treballs, juntament amb d’altres publicats més endavant, com The Co-operative Movement (1914), és visible avui dia en conceptes centrals de la sociologia i l’economia del treball. Però, de manera encara més evident, van tenir un profund impacte en el seu temps entre els moviments obrers i socialistes del Regne Unit i d’arreu del món. Tant és així que Industrial Democracy va ser traduït al rus per Lenin.

La publicació d’aquest llibre va ser clau per enfortir la posició de Beatrice i Sidney Webb dins del laborisme britànic. A partir d’aleshores, es va obrir la porta perquè Beatrice Webb participés en comissions parlamentàries, on es consolidaria com una veu important en el debat públic.

En aquest sentit, la seva participació més destacada va ser durant la Comissió que debatia l’actualització dels escassos programes d’ajut social existents en aquell moment, i que es regulaven sota la “Llei de Pobresa.” Activa entre 1905 i 1909, la Comissió va atreure gran atenció política i mediàtica i va concloure amb la publicació de dos informes contraris, un majoritari i un altre minoritari. El majoritari, en línia amb el govern conservador que va engegar la Comissió, va delinear un programa de reforma que reproduïa la idea de la pobresa com a factor individual (“moral”) i que emfatitzava la necessitat de deixar fora del sistema els undeserving poor (literalment, “pobres que no mereixen ajut”).

Per contra, l’informe minoritari va ser encapçalat per Beatrice Webb. En aquest informe, que ha esdevingut un clàssic —i que podríem considerar un dels primers esquemes del que hauria de ser un Estat de benestar—, els dissidents de la Comissió argumentaven els orígens socials i estructurals de la pobresa i, per tant, la responsabilitat col·lectiva de garantir a tothom “un mínim nacional de vida civilitzada”. En aquest sentit, proposaven una reforma total del sistema d’ajuts socials.

Aquest projecte de reforma, titllat de “radical” i que va trobar poca ressonància en el govern liberal del moment, era la llavor del que a partir dels anys 40 s’anomenaria estat de benestar. William Beveridge, arquitecte de l’estat de benestar al Regne Unit, va ser ajudant dels Webb en la redacció del famós informe minoritari, i va relatar clarament a les seves memòries com l’esperit del projecte va néixer arran del treball en aquella Comissió.

Encara que menys conegudes avui dia, també van tenir rellevància altres intervencions en el context parlamentari. Arran de la seva participació en la Comissió que investigava el paper de les dones a la indústria durant la Primera Guerra Mundial —i molt concretament, l’equitat en la remuneració—, Beatrice Webb va elaborar un altre informe minoritari. Aquest informe va ser publicat el 1919 amb el títol The Wages of Men and Women: Should They Be Equal?, llibre que argumenta contra la desigualtat de gènere en les retribucions laborals.

En una línia que precedeix el treball de feministes com Silvia Federici i Sylvia Walby, Webb critica el rol de “pare de família” que l’informe majoritari atribuïa als homes per legitimar la desigualtat, i en destaca l’arbitrarietat del criteri del gènere en contrast amb altres factors invisibles, com l’alçada, el pes o l’ètnia.

Més enllà d’aquests treballs més destacats, Beatrice Webb en va ser autora o coautora de molts altres, mostrant una capacitat productiva i creativa constant al llarg de la seva vida. No tots estan exempts de polèmica.

El capítol més controvertit del treball, tant de Beatrice com de Sidney Webb, té relació amb la seva defensa de la URSS i de Stalin en els seus darrers anys de vida. Tot i que originalment havien estat crítics del règim soviètic, la seva creixent frustració durant els anys 30 per la manca de progrés al Regne Unit va promoure un canvi en la seva perspectiva sobre la URSS. Havent establert lligams amb el règim, que els van portar a fer dues visites, el seu darrer llibre conjunt va ser Soviet Communism: A New Civilisation? (1935, reeditat el 1941), en el qual articulen un argumentari a favor de la URSS i, concretament, de la conducta de Stalin com a dictador.

Aquest final trist per a una trajectòria brillant i plena és, potser, un recordatori de la importància de mantenir l’esperit crític davant dels comunitarismes violents (de qualsevol tipus ideològic), així com del gradualisme com a camí cap al canvi radical, ambdós valors definitoris de la socialdemocràcia.

En resum, Beatrice Webb presenta un llegat i una trajectòria dels quals continuem aprenent, des de l’activisme sindical fins a la sociologia del treball. En recomanem la lectura dels textos més clàssics, que hem comentat aquí breument. També cal destacar l’arxiu existent a la London School of Economics, institució que Beatrice Webb va contribuir a crear.

En particular, pot ser interessant el fons recentment digitalitzat de tots els seus papers i dels seus diaris, accessible a través del web en obert.

R.K.