Eloi Serrano i Robles (*)

Durant massa temps el cooperativisme i els models empresarials de l’economia social han estat tractats com una peça menor del trencaclosques econòmic, un sector específic destinat a corregir certes disfuncions socials o a ocupar nínxols productius de proximitat. Però aquesta mirada és insuficient i, sobretot, desconnectada del seu potencial empresarial, polític i democràtic. El cooperativisme és un model empresarial i una teoria pràctica de com es pot repartir el poder econòmic. I en aquest sentit, el cooperativisme i el socialisme democràtic comparteixen un mateix fil conductor: la convicció que l’emancipació humana només és possible quan existeix autonomia econòmica. Però aquesta autonomia no pot ser individual en el sentit liberal clàssic; ha de ser col·lectiva, perquè el poder econòmic és estructural i cal contrapesar-lo, juntament amb altres eines, amb institucions col·lectives.

El socialisme democràtic tradicionalment ha tingut clara aquesta idea. De fet, la seva lectura de la llibertat mai no ha estat purament formal: la llibertat requereix condicions materials que la possibilitin. I en aquest punt el cooperativisme i els models empresarials de l’economia social són un aliat natural. Una societat que enforteixi la democràcia econòmica en un sentit ampli és una societat on l’emancipació comença dins mateix de l’economia. Això té implicacions profundes: les cooperatives, per exemple, no redistribueixen la riquesa que genera un altre; produeixen riquesa d’una altra manera, de forma inclusiva, fruit de l’estructuració democràtica de l’empresa. No actuen després del mercat, sinó que defineixen una forma alternativa de mercat. Per això diem que són institucions predistributives. Piketty ho formula amb claredat: la desigualtat no és només un resultat, és una arquitectura institucional, a la que hi podem fer front amb múltiples eines, on s’hi han d’incloure fermament les fórmules organitzatives de propietat compartida.

Quan analitzem la història econòmica i política, aquesta relació entre institucions, tecnologia i poder encara queda més clara. Les grans revolucions tecnològiques han anat sempre acompanyades de revolucions polítiques. La Revolució Francesa i la Revolució Industrial són contemporànies no per casualitat, sinó perquè el canvi en les forces productives va exigir un canvi en les formes de govern. La reorganització del treball, la urbanització i l’acumulació de capital van transformar completament les relacions socials, i la política va haver de redefinir drets, propietats i institucions per adaptar-se a un món que ja no es podia governar amb les eines del passat. Un segle més tard, la producció en cadena i la societat de masses van donar lloc a l’Estat social, a la negociació col·lectiva i a la construcció de drets socials que van reparar les fractures del capitalisme industrial. Aquest patró es repeteix: quan hi ha transformació tecnològica, hi ha transformació política. I si aquesta no es produeix, apareixen desequilibris que s’expressen en desigualtats, conflictes i regressions democràtiques.

Avui estem immersos en una nova revolució tecnològica, marcada per la digitalització, el pes del sector financer i l’avenç de la intel·ligència artificial. Aquest nou cicle, tal com expliquen Acemoglu i Stiglitz, està generant una concentració de poder econòmic sense precedents, perquè les economies d’escala i de dades tendeixen a l’oligopoli global. Mentrestant, els mecanismes polítics no han evolucionat al mateix ritme. Hem viscut una globalització econòmica intensa, però no hem creat una globalització política capaç de governar-la. I aquí apareix el desajust que explica bona part dels problemes del nostre temps: desigualtats creixents, crisi climàtica accelerada i degradació democràtica. Krugman ho ha recordat diverses vegades: els populismes no sorgeixen del no-res, sinó d’una sensació de pèrdua de control sobre les condicions materials de vida. I aquest descontrol deriva, en gran manera, del divorci entre una economia que opera globalment i unes institucions polítiques que continuen ancorades en marcs nacionals.

La socialdemocràcia té la responsabilitat històrica de revertir aquest desequilibri. I ho ha de fer per tres vies complementàries:

1.  La primera és consolidar i modernitzar l’estat del benestar. Cap societat pot aspirar a la igualtat d’oportunitats sense una estructura robusta de drets socials: educació, salut, cures, habitatge, protecció laboral i fiscalitat progressiva. Però avui això no és suficient. Cal adaptar l’Estat social a una economia digital amb fluxos transnacionals, i això implica reformes fiscals que gravin rendes digitals globals, un sistema de cures universal i més inversió pública en coneixement i recerca, perquè el coneixement és el principal vector de prosperitat en el segle XXI.
2. La segona via és la política global: cal liderar un federalisme europeu i contribuir a una governança democràtica global. Sense una Europa federal, la capacitat de regular plataformes digitals, dades i intel·ligència artificial és mínima. I sense institucions multilaterals fortes, la lluita contra l’escalfament global i l’oligopoli tecnològic és inviable. Tal com explica Rodrik, la globalització només és compatible amb la democràcia si existeixen institucions capaces d’equilibrar poder econòmic i interès col·lectiu. Avui aquesta arquitectura no existeix; cal construir-la. La lluita per la igualtat i la llibertat és la lluita per un veritable federalisme europeu i global.
3. La tercera via és la menys explorada i, probablement, la més transformadora: impulsar la democratització econòmica. És a dir, reforçar la democràcia des de dins mateix de l’economia. No n’hi ha prou a regular mercats; cal crear institucions econòmiques que reparteixin poder. I aquí el cooperativisme i els models empresarials de l’economia social esdevenen centrals. No només per motius morals o històrics, sinó perquè ofereix un model institucional i empresarial capaç d’equilibrar el poder econòmic en un moment en què aquest tendeix a concentrar-se. Les cooperatives distribueixen l’excedent, arrosseguen menys volatilitat, generen arrelament territorial, reforcen la cohesió social i creen mecanismes de participació que són, en si mateixos, educació democràtica. Són un exemple pur d’institució predistributiva perquè corregeixen la desigualtat abans que aquesta es produeixi.

Si unim aquestes tres dimensions, estat del benestar, governança global i democràcia econòmica, obtenim una visió socialdemòcrata completa, adaptada als reptes del segle XXI. Paradoxalment amb eines que coneixem de fa molt de temps, i que conformen l’ideari socialdemòcrata. I és aquí on el nexe entre l’economia social i el socialisme democràtic es fa més evident, i que cal recordar. Ambdós comparteixen una mateixa finalitat: crear les condicions materials de la llibertat. Ambdós entenen que la igualtat no es pot deixar en mans de mercats desregulats ni models empresarials extractius. I ambdós parteixen d’una premissa fonamental: la democràcia només és estable quan el poder econòmic està distribuït.

Si la socialdemocràcia vol continuar liderant en aquest moment històric, cal que torni a abraçar aquesta idea. L’emancipació comença quan la gent té capacitat de decisió sobre la seva vida econòmica. I això no s’assoleix únicament amb drets individuals, sinó amb institucions polítiques i econòmiques col·lectives. El cooperativisme i l’economia social n’és una de les més potents. No és un complement del socialisme democràtic. És una de les seves expressions més completes.

(*) Eloi Serrano i Robles és doctor en Economia Aplicada per la Universitat de les Illes Balears i doctor en Història Econòmica per la UAB