Destaquen les diverses sarsueles amb les quals obtingué força èxit a Barcelona i, sobretot, a Madrid: El mastín de la Pedrosa, Costa Brava, La Pescadora de Ubiarco, i El Caudillo de Rubión. Pel que fa a la seva dramatúrgia, en podem subratllar Rosas de sangre, Los enemigos de la República, Máquinas, España en pie i Retaguardia, de les quals en van poder gaudir el públic barceloní, madrileny i valencià. Només amb la lectura dels títols ja s’entreveu la ideologia de l’autor: un escriptor implicat en el moment polític i social que es vivia. També exercí de traductor: va adaptar al català Cyrano de Bergerac, Yerma i La casa de Bernarda Alba –aquestes dues de García Lorca–; i Romancero gitano, també de Lorca, el traduí tant al català com a l’esperanto, llengua que també dominava. Ens deixà diversa obra pròpia com Campanarios, L’Hostal del Mar, La guerra sens homes, Evacuación de Cataluña i Romances de nuestra guerra. La seva assiduïtat en àmbits i cercles intel·lectuals el portà a conèixer personatges com Antonio Machado, Rafael Alberti, Margarida Xirgu, Francesc Pujols o Enric Morera.
Però l’Àlvar també té un rellevant perfil com a socialista actiu i militant. Ingressà el 1919, amb 25 anys, al Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE). També de jove tingué carnet de la Unió General de Treballadors (UGT). Quan esclata la guerra, el 1936, s’incorpora a les Milícies Populars, concretament a la caserna d’Artilleria del «Puente de Segovia» de Madrid. S’hi està durant any, aproximadament. Per aquella època, treballa per al govern de la República fent tasques com a col·laborador literari en el Ministeri de Propaganda.
Quan els franquistes entren a Barcelona, el gener de 1939, no va tenir més remei que prendre el camí de l’exili, a França. Un cop al país veí s’instal·la a Bayona, en aquesta localitat viu un primer període angoixant, ja que hi habita mig d’amagat per evitar que els nazis el trobin i el deportin. Acabada la II Guerra Mundial, amb el triomf dels aliats, ja no ha d’ocultar-se i continua treballant en els seus quefers, que són escriure i traduir. Des del seu desterrament coopera amb publicacions de caire progressista com El Socialista Español, que s’edita a París; i L’Espagne Republicaine, que es publica a Toulouse.
El 1947 el PSOE a la clandestinitat el nomena secretari general de la federació regional dels Pirineus Atlàntics. Exerceix aquest càrrec fins al seu traspàs, esdevingut el 18 de novembre de 1976 a Baiona. A Espanya ja havia mort el dictador i començaven a gestionar-se beneficis per als represaliats com ell. Però malauradament no va ser-hi a temps.
Va ser afiliat socialista fins a l’últim dia, el que posa en relleu el seu compromís permanent i continuat amb la llibertat, la fraternitat, la igualtat, la justícia i la democràcia.
X.B.