Viure en un poble petit no ha de ser una renúncia. Ha de ser una opció real, plena de drets.

El dia a dia en el món rural,  a l’escola, al camp, a la muntanya, vora el riu, al mar, els xics, la gent gran, els comerços, les empreses, els serveis, l’habitatge, la salut, els problemes no són els mateixos que a la ciutat, pobles grans o mitjans, però tampoc més senzills, són diferents.  I tenim menys eines per resoldre’ls.

Per això, hem aprovat al Parlament de Catalunya, la Llei de l’Estatut dels Municipis Rurals: perquè la política contraresti la inèrcia que concentra la feina, els serveis i les oportunitats en pocs llocs.

Aquesta llei reconeix la singularitat dels municipis rurals i dota els Ajuntaments de més recursos, finançament, instruments per garantir serveis, habitatge i més veu en les decisions que afecten el territori.

L’Estatut conté un desenvolupament legislatiu extens sobre el reconeixement, regulació i impuls dels municipis rurals catalans.

Una llei que parteix d’un fet incontestable: gairebé dues terceres parts dels municipis de Catalunya tenen menys de 2.000 habitants, i molts no arriben als 500. Aquesta realitat demogràfica comporta desequilibris d’accés a serveis, finançament i capacitat de govern. La llei ho reconeix i proposa un marc específic per corregir-ho.

Aquest text té objectius clars: equitat territorial; serveis públics de qualitat; desenvolupament econòmic adaptat; i un sistema de finançament propi que eviti el despoblament i afavoreixi l’arrelament.

És i ha estat una necessitat capital i essencial, el reconeixement històric envers el món rural, un país no és només la seva capital; un país és cada poble on hi ha vida, drets i futur.

Si imaginem el paisatge com un llibre obert, cada poble és una pàgina. Cada borda o mas tancat, una frase que es perd. Cada plaça sense criatures, un paràgraf que s’esborra. Si deixem que els municipis rurals es buidin, anirem arrencant pàgines del llibre que explica qui som. I un país que perd el seu llibre acaba perdent la seva veu.

Sovint al caminar per corriols que acaben en restes de pobles abandonats: cases enrunades, carrers envaïts per la vegetació, finestres sense vidres que encara miren el món, penso el mateix: això és només la punta de l’iceberg. El que veiem són pedres caigudes; el que hi ha sota és la història d’una comunitat que es va anar esmicolant. Aquestes ruïnes són, si volem mirar-les de cara, una prefiguració d’un futur que no volem.

Quan camino entre runes de pobles buits, em pregunto: quin ha estat el preu del nostre progrés?

Ho dic perquè crec que als progressistes ens toca fer-nos aquesta pregunta. Durant dècades, massa sovint hem confós “progrés” amb “creixement econòmic concentrat”; “modernitat” amb “rendibilitat immediata”. Hem acceptat que la lògica del mercat i de la concentració era tan natural com la pluja. I sota aquesta lògica, allò que era petit, singular, dispers… era vist com a feble, com a massa car, com a prescindible.

Vaig créixer veient com els pobles de les meves comarques es buidaven. I sovint ens dèiem: no passa res, la gent no desapareix; se’n va a llocs amb més oportunitats. Però han passat els anys i podem observar on ens ha dut aquesta fugida endavant: ciutats cada vegada més grans, més consum de recursos, més contaminació, més pressió sobre els serveis públics, habitatge inassumible. I, paradoxalment, molts fills i nets d’aquells que van marxar busquen ara, ni que sigui unes hores el cap de setmana, el camí de tornada als pobles dels seus avantpassats.

Històricament, en la nostra tradició occidental, la ciutat ha estat l’espai on et trobaves amb la diferència, on s’acumulava coneixement, on es prenien decisions, on participaves. Tenia sentit: densitat, proximitats, mercats.

Però avui vivim en plena revolució tecnològica i digital. Internet concentra converses que abans només podien passar físicament. El treball remot, l’aprenentatge digital, els serveis en línia desfan velles fronteres. Si la funció històrica de la ciutat com a únic node de connexió es desdibuixa, no estem davant d’una oportunitat per repensar l’ocupació del territori?

Podem imaginar un model més racional, sostenible, distribuït, on els municipis rurals no siguin residu del passat sinó part d’un futur equilibrat?

Això és, en el fons, el que busca la llei: fer viable la vida als municipis rurals, perquè hi hagi futur més enllà de la mida del padró.

La llei defineix què entenem per municipi rural i per municipi rural d’atenció especial; regula competències, ordenació territorial, serveis essencials, habitatge, salut, educació, joventut, ocupació; i estableix mecanismes de simplificació administrativa i de participació en les polítiques públiques.

Inclou, també, instruments de finançament específic: un Fons per a Municipis Rurals amb transferències incondicionades; un Fons d’Inversió per projectes contra despoblament i envelliment; i incentius prioritaris en ajuts i subvencions.

Preveu un Mecanisme Rural de Garantia per avaluar l’impacte de les normes sobre els municipis petits; mesures de simplificació administrativa i digitalització; deduccions fiscals vinculades a habitatge o trasllats; i reforç en matèria de seguretat i coordinació policial al territori.

Fem aquesta llei per moltes raons. Però la principal és aquesta: hem de fer possible que la gent pugui triar on viure sense renunciar a drets ni oportunitats. Què hi ha de més profundament progressista que això? Que el lloc on neixes —o on decideixes arrelar-te— no determini els teus horitzons vitals.

No podem promoure només escapades de cap de setmana; hem de garantir vides senceres de dilluns a diumenge. I un país complet —un país just— és aquell que té cura de totes les seves pàgines, també de les que queden lluny del mapa mental de la metròpoli.

Fem que els pobles visquin. Fem que el futur s’escrigui a tot el territori.