Va néixer a Torí el 18 de setembre de 1910 en una família jueva acomodada. Net d’un rabí; el seu pare, tot i que havia estudiat dret, era un empresari del carbó, i la seva mare, nascuda a Alexandria, era mestra que no exercia. Es tractava doncs d’una família que, gràcies a les lleis d’emancipació dels jueus, havia progressat en la societat italiana liberal amb la qual se sentien fortament compromesos. En aquest context, i a pesar de la Primera Guerra, va tenir una còmoda joventut. Va ser a l’institut de secundària on la coneixença amb Giancarlo Pajetta, militant comunista arrestat i jutjat, va despertar-li l’interès per la política i el muntanyisme -que tindria un paper crucial a la seva vida-.
Després de secundària va fer el servei militar alhora que estudiava Dret. Es va llicenciar el 1931 quan ja començava a sentir un fort interès per la qüestió obrera, sobre la que va escriure els seus primers articles, i l’assassinat de Matteotti ja li havia revelat la naturalesa del feixisme. El 1933, l’editor i publicista que moriria assassinat pels nazis, Leone Ginzburg -marit de l’escriptora Natàlia Ginzburg i pare de l’historiador Carlo Ginzburg-, li va proposar ingressar a Giustizia e Libertà, el grup socialista i liberal d’oposició al feixisme que havien creat els germans Roselli a la clandestinitat el 1929. Més endavant confessaria que havia estat “l’avorriment i l’estupidesa del feixisme” allò que el va impulsar al compromís. Amb el nom de guerra de Marcello es va convertir en un activista definint-se més com a postfeixista que com antifeixista per afermar el seu propòsit de futur.
Amb el pseudònim d’Emiliano va col·laborar a Quaderni de Giusticia e Libertá fent una dura crítica al corporativisme feixista com a model econòmic. El maig de 1935 va ser detingut dins una àmplia batuda juntament amb el seu germà Beppo i altres destacades figures com el pensador Norberto Bobbio, l’editor Giulio Einaudi, els escriptors Carlo Levi i Cesare Pavese. Les detencions van anar acompanyades d’una campanya antisemita. Foa, jutjat i condemnat a setze anys de presó per un Tribunal Especial fou traslladat a la presó romana de Regina Coeli on restaria fins a 1940, i va ser traslladat en esclatar la guerra a Civitavecchia i més endavant a Castellfranco Emilia. Mentre era a la presó, en decretar-se les lleis racials de 1938 els seus germans van emigrar als Estats Units. La presó va ser una època de formació, vincles d’amistat poderosos, i lectura. Finalment, el 23 d’agost de 1943 va ser alliberat gràcies a la caiguda del feixisme i va tornar a Torí on va començar la seva relació amb Lisa Giua, que seria la seva companya durant 35 anys.
Desconnectat de la resistència activa, gràcies als vells contactes amb els seus excompanys giellistes, es va unir al nou Partito d’Accione (PdA) que combatia en la resistència. Aquesta era una organització en gran manera continuadora del que havia estat Giustizia e Libertà, però encara més àmplia. S’hi reunien republicans com Hugo La Malfa, juntament amb socialistes com Ricardo Lombardi o el mateix Foa, i una impressionant plèiade d’intel·lectuals antifeixistes com l’editor Leone Ginzburg, el poeta Giorgio Bassani, l’historiador i diplomàtic Franco Venturi, l’inspirador del federalisme europeu Altiero Spinelli, sols per citar-ne alguns. Foa va passar aquests anys fins al final de la guerra entre Torí i Milà, formant part del Comitè d’Alliberament Nacional (la direcció de la resistència on coincidien comunistes, catòlics i accionistes). Va ser també en aquest moment quan va començar a desenvolupar algunes de les seves idees principals: la defensa d’una democràcia construïda des de les bases socials; la necessitat d’incorporar-hi, a més dels treballadors, les classes mitjanes; la convicció que, en una política econòmica democràtica després del dirigisme feixista, la distinció fonamental no havia de passar entre sector públic i sector privat, sinó entre economia planificada i anarquia del mercat; i, sobretot, la idea de l’autonomia de la classe obrera, amb la proposta de transformar els comitès d’alliberament d’empresa en futurs consells de fàbrica.
Acabada la guerra es va unir a la direcció del PdA que a les eleccions administratives i constituents va patir dues dures derrotes, tot i que Foa va ser elegit diputat el 1946. En aquest període va lluitar per la constitucionalització dels drets econòmics. Els successius fracassos del PdA van provocar finalment la seva divisió en dos grups i la dissolució: un grup encapçalat per La Malfa va fundar el Partit Republicà, i el sector encapçalat per Lombardi i Foa va ingressar al Partit Socialista de Pietro Nenni. A partir d’aquest moment Foa va centrar la seva activitat en l’acció sindical, sent un dels principals referents de la Confederazione General Italiana del Lavoro (CGIL), el sindicat majoritari italià del que va esdevenir vicepresident el 1949 i director de l’oficina d’investigació.
Entre 1949 i 1969, tot i ser elegit diputat del Partit socialista Italià el 1953, 1958 i 1963, Foa va dedicar totes les seves energies al treball sindical. El gran dirigent sindicalista comunista i secretari general de la CGIL, Bruno Trentín, el reconeixeria com el seu mestre. En aquests anys va desenvolupar la idea que “el sindicat no era sols un subjecte social, sinó també polític, lliure, autònom i democràtic, ni únic ni obligatori sobretot unitari”. El 1957 una severa crisi en el sindicat de la Fiat a Torí, el va portar a fer-se càrrec de la reorganització tot capgirant la seva concepció. Va ser un punt d’inflexió comprenent que la legitimitat de l’acció obrera no depenia de l’organització i la política si no que era plantejada per la classe mateixa. Creixentment, es decantava per l’autonomia obrera de la qual esdevindria el principal teòric.
Al mateix temps que el PS i la seva direcció va començar una aproximació als governs de la Democràcia Cristiana, preparant el terreny dels governs de centreesquerra, va desenvolupar una forta oposició. Era un home “dur, rigorós, sovint astut” amb relacions difícils tant amb Pietro Nenni i Sandro Pertini com amb l’ala esquerra del Partit que representava Lelio Basso. El 1963 seguint Lelio Basso i arran del vot favorable al govern Fanfani del PS, va trencar amb el partit i va participar en la fundació del Partit Socialista d’Unitat Proletària (PSIUP) esdevenint-ne diputat el 1964.
Tanmateix, en el seu esforç per mantenir-se prop dels joves treballadors i en sintonia amb la nova esquerra, de la que havia esdevingut un referent, l’esclat del 1968 i la confusa situació italiana dels anys setanta van col·locar-lo en el moment de major confusió de la seva vida. El 1970 va abandonar la CGIL decidit a iniciar un nou cicle vital d’estudi i dedicació a la història de les lluites obreres i sindicals. Sobre aquesta qüestió va escriure “des del seu principi forts elements d’autonomia no segueixen ni les lleis del mercat ni la disciplina política sinó que es construeixen sobre l’autoconsciència de les condicions i necessitats laborals”. Les seves tesis sobre autonomia obrera tingueren una ressonància enorme a la Itàlia dels setanta, i especialment entre la nova esquerra i els nous actors polítics. El 1972 la major part del PSIUP va entrar al PCI, i Foa llavors va crear el Partit d’Unitat Proletària que el 1974 es va adherir a Il Manifesto, el sector més renovador i radicalitzat del PCI que havia convertit la revista del mateix nom en moviment. La situació general d’Itàlia, amb el cas Moro i el terrorisme revolucionari en marxa, van complicar la seva complicitat amb els nous sectors de l’esquerra juvenil. El 1979 va decidir respondre a la crisi general de les esquerres i a la seva pròpia crisi amb el silenci. I va callar durant quatre anys.
El 1983, quan la situació italiana semblava aclarir-se, i ell mateix també, va tornar a la CGIL assumint la direcció del seu institut de recerca. Havia comprès que potser un cicle polític centenari havia acabat, però al mateix temps es negava a refugiar-se en les seves certeses i la seva identitat aferrant-se a la seva coherència. Els qui hi van parlar el van trobar un home canviat: la llibertat, la història, la política, el treball, el futur van ser els seus temes principals a partir de llavors. Li preocupava la tensió entre autonomia i solidaritat, democràcia representativa i democràcia directa. Però continuava sent antideterminista i al·lèrgic a les ideologies donades. En aquests anys va escriure molt, i va esdevenir senador d’esquerres independent. Després del col·lapse del PS de Craxi va treballar per afavorir l’evolució del PCI a posicions socialdemòcrates ingressant al Partit Democràtic de Sinistra, afavorint l’Ulivo i finalment adherint-se al Partit Democràtic i va dedicar els darrers anys de la seva vida a combatre Berlusconi i a trobar un “sentit de futur en el present”. Moria a Fornia el 20 d’octubre de 2008.
J.F.S.