El papa Francesc va agafar amb les seves mans una de les concertines i va plorar (segons va explicar ell mateix després). «El món s’ha oblidat de plorar, això és el més inhumà que hi ha.» Aclareixo, una concertina és aquesta mena de filferro entrellaçat que, en forma de barrera impenetrable, es posa –per exemple– en zones frontereres per evitar que ningú les pugui saltar.
Quan va afirmar això el papa no pensava en termes de geopolítica mundial, crec. Ni de seguretat estratègica, ni de ‘puresa’ de les pàtries. Considero que pensava en un ésser humà, que busca un futur millor per a ell i els seus fills, a qui un altre ésser humà posa un obstacle que li provoca talls i ferides per evitar que pugui passar. «Cadascun dels que s’arrisquen a passar i els passa això, són la meva mare, el meu fill o el meu germà», va dir.
Vaig comprendre el sentiment profund del papa. Sí, perquè una bomba va caure al mig. El 19 de maig de 1938, és a dir en plena guerra civil, un grup nombrós de dones i nens estava fent cua davant del mercat central de Tarragona per adquirir aliments quan va començar el bombardeig dels avions franquistes que venien de Mallorca. La bomba, com deia, va caure al mig de la cua i va matar 21 persones, 14 dones i nens dels quals estaven fent la cua.
Us parlo amb el cor a la mà, quan vaig llegir les declaracions del papa Francesc em va venir al cap aquest episodi de la nostra història. En aquest cas, uns éssers humans havien llançat una bomba sobre un grup de dones i nens que esperaven comprar aliments. Devien veure la cua de famílies els aviadors que manipulaven les bombes des dels avions? Si la van veure, van dubtar? Van recordar que ells també tenien mares, dones o nens? O van pensar que estaven en guerra i que es tractava de ‘complir ordres’? O senzillament no van pensar?
Aclareixo per als més joves, viviu a Tarragona, una ciutat fantàstica que, de fet, ho té tot; però també una ciutat on la història és quasi una realitat física. Una ciutat on han caigut les bombes, que ha patit setges brutals, on s’han recollit morts del carrer… No ho podem oblidar, forma part de la nostra identitat col·lectiva. Una identitat heroica de passió per la llibertat.
I crec que aquest és el llegat humanista i cristià del papa Francesc. L’empatia cap al considerat altre; que no és un ésser aliè, que no és un desconegut, que no és un estranger. Que és, com deia el papa, «la nostra mare, el meu fill o el meu germà».
Vivim en els temps de la intel·ligència artificial i de la robòtica, però, a vegades, amics i amigues, la vida no va del que surt al ChatGPT, sinó de com se’t fa un nus a la gola. De l’emoció que sents quan t’atures un moment davant del mercat central i penses en les dones i els nens que van perdre la vida aquell dia de la forma més cruel, o de les persones que busquen una vida millor (que tenen ànima segons el cristianisme, que tenen dignitat segons la Declaració Universal dels Drets Humans) i que es troben, sovint, amb la incomprensió d’aquells que també tenen avantpassats que van viure la mateixa tràgica experiència i que van patir la mateixa intolerància.
I aquest és el millor homenatge que podem fer els tarragonins i tarragonines al papa Francesc. Ser fidels a aquest sentiment que transcendeix la mateixa Església catòlica perquè en aquesta ciutat es resa a Déu en moltes llengües i s’és fidel als principis humanistes en moltes tradicions polítiques i filosòfiques.
Perquè, en definitiva, es tracta del mateix: saber dirigir-nos amb empatia i solidaritat cap a aquell que és més dèbil. És quan se’ns fa un nus a gola. Quan defensem amb fermesa allò que sabem que és just. Quan plorem davant de la injustícia i recordem que el més important és recordar que no podem oblidar-nos de plorar.
I en aquest compromís ètic permanent el papa Francesc, un home just i honest, serà per a nosaltres, per sempre, un tarragoní més. Un tarragoní com nosaltres.