Potser avui és massa recent, però si d’aquí uns anys valorem amb rigor el què han estat els darrers 10 anys de la política catalana, marcats pel procés, veurem que les factures que hem hagut de pagar són incomptables. Algunes d’aquestes són tan evidents que no ens cal esperar. Incomptables i doloroses. Hem vist com milers d’empreses han marxat de Catalunya, algunes tan nostres com la Caixa, Naturgy, Cola Cao, Codorniu… ja no hi són. Hem vist desaparèixer unes quantes formacions polítiques -Unió Democràtica, Convergència, Iniciativa per Catalunya i tot apunta que ho farà Ciutadans.

Això no és el pitjor, ja no som referents en gairebé res, ningú ens posa com exemple a seguir. N’hi ha prou en veure algunes dades i alguns indicadors:

– Els resultats del darrer informe PISA ens deixen a la cua d’Europa i de l’Estat en comprensió lectora, en matemàtiques i tot el contrari en altres variables referents a l’assetjament, l’equitat del sistema i els índex d’abandonament escolar.

– També estem a la cua en aprofitar i executar els fons europeus Next Generation.

– El percentatge d’energies renovables s’ha quedat estancat en els darrers 10 anys, un ridícul 15% front un 60% de mitja a la resta de l’Estat.

– Els darrers governs de la Generalitat han estat incapaços de fer les inversions necessàries per afrontar la sequera.

– Es fa difícil trobar alguna inversió en carreteres i infraestructures a la demarcació de Lleida en aquests anys. Una anècdota bastant il·lustrativa: l’any 2008 el Govern del President Montilla va inaugurar la variant d’Esterri i València d’Àneu i els accessos al port de la Bonaigua, uns 20 km. Per qüestions mediambientals va quedar per materialitzar 1 km a l’estany de Senyora. Doncs bé, 16 anys després, encara està per fer.

Sens dubte ha estat una dècada “prodigiosa” en despropòsits, en proclames mancades de realisme, en tornar la culpa als altres, en abandonar el dia a dia de la ciutadania. En definitiva, un manual de com generar frustració, tant als independentistes com als que no ho som. Un manual de com dividir un poble i dilapidar el capital econòmic, social i el prestigi de Catalunya.

Hem estat orfes dels diferents Governs i ara necessitem un altra manera de fer política, des de la serenitat, la proximitat, l’eficiència i el rigor. Ens cal tornar al seny, al pacte, a aquella política que és “l’art subtil de lo possible”. I això, avui, només té una opció, que es diu Salvador Illa a Catalunya i Òscar Ordeig a Lleida, Pirineu i Aran. Els dos són el millor exemple de la política amable, educada, de l’experiència contrastada en la gestió del dia a dia. Parlen de les “coses” que necessitem: Educació, atenció a la salut, habitatge, seguretat, infraestructures. Parlen d’unir i servir a la ciutadania de Catalunya.

No puc acabar l’article sense expressar el meu suport i la meva solidaritat amb el president del Govern espanyol, Pedro Sánchez i amb la seva família. Fa 17 anys vaig patir l’assetjament d’alguns mitjans de comunicació i alguna formació política i sé el que és sentir-te indefens davant la mentida i la calúmnia. Encara que alguns actors de la política s’entestin en fer el contrari, la democràcia és tolerància, debat noble d’idees i servei a la ciutadania.