Marc Lamuà és diputat socialista al Congrés per Girona i primer secretari de la Federació de Comarques Gironines.
La discussió sobre l’ús de les llengües al Congrés ens ha descobert, a totes bandes, cares que no coneixíem perquè ni tan sols no sospitàvem. Aquests darrers dies, en l’opinió publicada, llegim batzegades en totes les llengües oficials que omplen l’espectre que, en alguns casos, arriba a la barbaritat. Xoca, això sí, que al davant de les opinions que veuen perills en la implantació d’aquesta norma, hi abundin els exabruptes nacionalistes, que són el principal mal que afecta el debat sobre les llengües a Espanya des de fa temps.
En algunes encícliques molt enceses, s’hi poden llegir cites del Gènesi referides al capítol de la Torre de Babel. És particularment reveladora aquesta elecció, sobretot perquè qui la fa, no pensa en la seva, la que sigui, com una llengua comuna per entendre’s sinó en la del contrari: s’admet obertament que la resta representen un destorb innecessari que malbarata els esforços de la comunitat a la qual pertany. És el retorn etern a la tesi que ja defensaven alguns lingüistes que han arribat a dir paraules realment molt insensates en contra de llengües que no parlaven.
En les seves conclusions, no amaguen la seva posició al darrere de cap metàfora: senzillament opinen que la incorporació de les llengües oficials a l’ordre quotidià del Congrés dels Diputats és un ultratge contra la unitat d’Espanya i la llengua comuna dels espanyols. Efectivament, el castellà és vist, des d’aquest punt de vista, un dels principis essencials de la unitat i, per tant, immutable i intocable. Però, en realitat, la unitat mai no es pot construir des d’axiomes maximalistes, que no fan altra cosa que dividir quan ens volen imposar de manera tan matussera com inútil.
Aquesta és una percepció de la realitat que sovint és més transversal del què ens podríem imaginar. La pulsió nacionalista a Espanya és contrària a la incorporació de les altres llengües que es parlen a Espanya a la dinàmica habitual de les Corts. Però malgrat tot, al davant d’aquest interès perquè Espanya sigui homogènia tant lingüísticament com culturalment, hi ha la realitat conspícua del plurilingüisme i de la persistència, amb més o menys salut, de les altres llengües.
Els qui sempre hem estat federalistes som incapaços de veure un problema en aquesta diversitat perquè la concebem com un sistema que articula un conjunt de diferències compartides. En l’escenari que planteja que Espanya hi poden conviure lliurement i fraternalment identitats múltiples i sentiments de pertinença diversos, la pulsió jacobina és una excentricitat produïda més per la incapacitat d’entendre la realitat del país que no pas per l’aptitud i la disposició per verbalitzar un criteri enraonat.
Som al cor de la Unió Europea i som una realitat política de cinc llengües. Hem de tenir present que Europa va sorgir precisament de la voluntat de protegir Europa dels nacionalismes que l’havien assolat durant la segona meitat del segle XX. A Europa avui les llengües diferents, que es parlen els Estats que la conformen, es respecten i s’han de poder parlar sobre una base d’igualtat. Sembla impossible que cap partit polític que participi activament d’aquesta concepció d’Europa i de la idea matriu que conduí a la creació de la Unió no entengui que al seu territori les llengües han d’estar valorades i s’han de poder utilitzar totes amb la mateixa dignitat institucional.
Més enllà que hi hagi una llengua majoritària, comuna a tot el territori, l’orgull compartit de la riquesa lingüística i que aquesta riquesa s’expressi a les institucions representa un valor que ens enforteix com a societat. El recel, només pot sorgir de la vella dèria nacionalista que gira al voltant del convenciment que un Estat només pot acollir una llengua i una cultura. Els Estats, si volen ésser, no poden ser això. Han de ser projectes raonables a on unir-s’hi sigui fer una aposta de vida i, això, exigeix que totes les persones tinguin amplis espais de llibertat.
De la mateixa manera que Espanya no té només una llengua, ni Catalunya, ni Galícia, ni el País Basc tampoc no en tenen una de sola. Els espais compartits són tan grans, que es fa tan poc probable segregar el castellà a Catalunya, com pensar que Espanya seria el mateix sense tot allò que ha produït la literatura i les cultures catalana, gallega o basca.
Només es pot pensar en una torre de Babel i exclamar els perills d’una societat plurilingüe des de l’òptica del nacionalisme obtús. A Espanya el paradigma d’un Estat i una llengua és carrincló i no entendre que la varietat lingüística no és un obstacle si no una riquesa és no entendre la realitat del país. És urgent arrencar les llengües del paradigma nacionalista perquè les transforma en munició per la batussa i corca el moll de l’os de la societat.
En situacions com les que viurem la setmana que ve al Congrés la responsabilitat de fer valdre l’ús de totes les llengües és dels qui no som nacionalistes. Deixar el gruix d’aquest debat en mans de les expressions d’identitat només servirà per aprofundir greuges, per encendre la picabaralla i per convertir les nostres estimades llengües en projectils o en un pretext a favor de la supremacia. En un país plural i divers, totes les llengües tenen cabuda a la casa de tots, a la seu de la sobirania popular perquè la llibertat també significa poder expressar els pensaments en la llengua d’un mateix. A la casa de tothom totes les llengües d’Espanya hi han d’estar enteses, valorades i respectades – tal com diu la Constitució – perquè siguin un vincle de fraternitat. La llengua mare es defensa, estimant i respectant també les altres