Compartim l’anàlisi de Raimon Obiols, exprimer secretari del PSC, en aquesta apunt publicat a “L’Hora – Nou Cicle” el passat dimecres, 6 de setembre. 

Escrit abans de la intervenció d’ahir de Carles Puigdemont a Brussel·les, un article de Joan Tàpia a El Periódico  resumia molt bé la situació actual i les seves incògnites. 

La situació: «A Puigdemont li ha tocat la loteria perquè els seus 7 diputats són imprescindibles (encara que sigui amb una abstenció) per a que Sánchez sigui investit. Una carambola ha fet a Puigdemont el rei del mambo, llevat que les seves exigències facin que Sánchez es resigni a la repetició electoral». 

I les incògnites? A la pregunta «Què dirà Puigdemont el dimarts?», responia Tàpia amb un vaticini clavat: «Exposarà una posició de màxims per obrir negociacions després de l’11 de setembre (per evitar xocs amb la radical ANC), el 19 de setembre (Sánchez s’haurà de retratar sobre l’ús del català al Parlament europeu), i el previsible fracàs de la investidura de Feijóo».  

Queda la  segona incògnita, la decisiva ( «Què farà al final Puigdemont? ). La resposta de Tàpia era aquesta: «Ningú no ho pot assegurar i fins al 17 de novembre (data límit) queda molt».  S’hi pot afegir, per arrodonir la incertesa, la frase amb la que es tancava l’article: «Potser avui ni ell mateix sap la decisió final».  

És un enigma que probablement es prolongarà. En aquesta situació, l’error a evitar és la impaciència. Les reaccions d’impaciència poden produir-se (s’estan començant a produir) com a fruit del joc creuat d’ indignacions acumulades des de fa sis anys. Pot prendre (està prenent) dues formes potencialment catastròfiques:   la fatiga  del «ja n’hi ha prou», i la puerilitat  del «si volem, podem».  

Pel que fa a la paciència, avui especialment exigible, cal també distingir-ne dues: la «paciència de l’ase» de la que parlava Nietszche (la del que diu sí perquè no pot dir no), i la paciència de la responsabilitat, que no cedeix a la precipitació, domina el temps de les decisions i, si cal, sap dir que no perquè els electors i electores arbitrin amb el seu vot.

P.S.- Com a recordatori, aquest va ser el vot del poble de Catalunya, el passat  23 de juliol: