Ferran Pedret i Santos, és diputat i secretari primer de la Mesa del Parlament de Catalunya, així com primer secretari del PSC de Barcelona i secretari de Millora de l’Autogovern del PSC.

El passat 15 de juny es va debatre breument al Parlament una iniciativa socialista que, resumidament, volia posar fi a les pensions vitalícies que una llei de 1988 atorga a les persones que hagin exercit la presidència del Parlament de Catalunya, un cop tinguin 65 anys, i també als seus vidus o vídues. Diem que el debat va ser breu perquè la llei no es podrà tramitar, tot gràcies a una esmena a la totalitat de Junts, recolzada activament per ERC i passivament per la CUP. De les pensions vitalícies, ni parlar-ne, doncs. No les volen tocar.

Els socialistes, en aquest afer, no volem caure en la demagògia ni en el populisme. Ho diem ben clar: les persones que representen la ciutadania han de rebre alguna compensació econòmica per la seva dedicació. En el cas d’una dedicació plena a les seves tasques institucionals o representatives, han de rebre una retribució adequada a les seves responsabilitats.

Avui en dia, poca gent discuteix aquest principi, defensat amb vehemència pel moviment cartista britànic —amb origen i amplis suports entre l’emergent classe obrera—, ja a la dècada dels anys trenta del s. XIX. Aquest moviment demanava àmplies reformes, entre d’altres la fi del sufragi censatari tant actiu com passiu, però també posava èmfasi en la necessitat de retribuir els membres del Parlament per permetre que es poguessin dedicar a tasques parlamentàries persones de tota condició econòmica, i no tan sols aquelles amb mitjans econòmics suficients, com ara aristòcrates i rendistes.

El debat es situa ara, en tot cas, majoritàriament, en les fórmules i imports d’aquestes retribucions. Atès que la naturalesa de la relació entre els parlamentaris i la institució no és, en puritat, de caràcter laboral, els parlamentaris  —a diferència dels regidors— no cotitzen per atur i per tant no tenen dret a aquesta prestació. És per això que hi ha un debat, també, sobre les fórmules i imports de les compensacions que els parlaments atorguen als parlamentaris que deixen de ser-ho, a fi de facilitar la transició entre una dedicació plena a les tasques representatives i la inserció, de nou, al món laboral.

En aquest sentit, en un moment determinat de la història del nostre país, a una dècada de recuperades les institucions d’autogovern de Catalunya, es va aprovar la Llei 2/1988, que preveia assignacions temporals pels expresidents del Parlament, en cessar, i també pensions vitalícies en arribar als 65 anys, per a ells i per als seus vidus o vídues.

Tanmateix, el que en aquell moment podia tenir sentit per protegir la dignitat de la institució i de les persones que hi havia desenvolupat altes responsabilitats, ha perdut força sentit ara. Ni ens trobem davant de dilatades trajectòries polítiques en la clandestinitat antifranquista que haguessin impedit acumular recursos per fer front a la vellesa, o alternativament accedir a una prestació, ni els sistemes de previsió social són ara els d’aleshores. Són molt més robustos, i hi ha polítiques de garantia de rendes.

En qualsevol cas, és molt difícil d’explicar a la ciutadania que aquests tres grups —Junts, ERC i CUP—, hagin decidit barrar el pas a un intent seriós de replantejar una situació que a la immensa majoria dels nostre conciutadans i conciutadanes els sembla desequilibrada, quan no ho perceben directament com un privilegi injustificable.

Hi ha molts factors que expliquen la desafecció ciutadana cap a la política institucional, però un dels vectors, sens dubte, té a veure amb episodis com el d’impedir que el Parlament abordi una reforma tan raonable com la que plantejàvem.