El llibre descriu el treball d’un grup d’economistes, dirigits per Piketty (entre els quals trobem Clara Martínez-Toledano), que han cartografiat les variacions en els determinants del vot a partir de l’explotació d’enquestes electorals que cobreixen cinquanta països dels cinc continents, entre 1948 i 2020, i estudia el vincle entre el comportament de vot i les característiques principals dels votants com ara la renda, l’educació, el gènere o la identitat etnoreligiosa. Aquesta anàlisi àmplia, sense precedents, ajuda a entendre com els moviments polítics són conduïts a unir-se o diferenciar-se segons múltiples interessos i identitats en les democràcies contemporànies, havent deixat de banda la lluita contra les desigualtats econòmiques i socials.

Els autors es pregunten per què les noves coalicions electorals, que estan unides per ambiciosos programes de redistribució de la riquesa, tarden a desenvolupar-se o queden camuflades en relats més ideològics i, per altra banda, existeix un auge de nous o renovats conflictes d’identitat, protagonitzats pels èxits de Trump als Estats Units, Le Pen a França, Meloni a Itàlia, Modi a l’Índia o Bolsonaro a Brasil. Les dades estudiades demostren, però, que la desigualtat ha començat a augmentar de nou a la major part del món, després d’un període relativament igualitari de la postguerra, especialment a partir dels anys vuitanta. Per què, doncs, la igualtat sembla haver limitat el seu interès per part dels partits polítics en els darrers anys?

Sobre la base de la trajectòria teòrica i empírica de Piketty, els autors del llibre plantegen la hipòtesi que, sense intervencions polítiques específiques, el sistema capitalista provoca un fenomen estructural de desigualtat econòmica. A la llum d’aquest diagnòstic, els investigadors han centrat la seva atenció en els processos polítics i institucionals que intensifiquen, mitiguen o interrompen la distribució desigual de la renda i la riquesa a les societats capitalistes contemporànies.

Les dades de l’estudi aporten interessants conclusions, a més d’oferir una descripció longitudinal de cada un dels països estudiats que comença amb una visió general del sistema de partits i la seva evolució al llarg del temps, i segueix amb un seguit de gràfics que presenten les dades de vot agregades per blocs de vot d’esquerra i dreta, i també per variables de classe (ingressos, educació i riquesa) o categories d’identitat.

La comparació dels apartats per països i categories en el temps indica, per exemple, que el nivell educatiu i la renda són determinants en el vot, encara que ha variat al llarg dels anys estudiats. Els votants amb alts ingressos continuen votant a la dreta, però els que tenen més alt nivell educatiu han passat a votar a les esquerres, a la majoria de les democràcies occidentals.

En relació amb el gènere, l’opció electoral s’ha regirat en el temps, ja que les dones que solien votar a la dreta a inicis del període estudiat ara voten a l’esquerra, majoritàriament.  Aquests dos fets no són reproduïbles als països de l’est d’Europa, en els que hi ha una absència de propostes d’esquerres consolidades i, a més, els conflictes identitaris continuen tenint rellevància en la determinació del vot.

Altres resultats porten els autors a preguntar-se per què al llarg d’aquests anys de creixent desigualtat social i econòmica, això no ha portat a conflictes de classe renovats i sembla que, en canvi, sí que han quallat amb l’aparició de noves divisions sobre la identitat i la integració. Fent servir un dels conceptes clau de la ciència política, la divisió política, que es tradueix en partits polítics en competència democràtica, que reflecteixen i articulen les divisions socials existents en el moment, els autors plantegen la desaparició progressiva que ha tingut el component de classe social en el darrer segle, per ser substituït per altres línies divisòries de la realitat, com ara la dimensió “centralitat-perifèria”, “rural-urbà” o, més recentment i sota l’eix identitari “propi-aliè”.

I aquí és on l’autora de l’article valora especialment el treball de recerca, tot  i  que, per altre banda, critica  la seva generalització,  tenint en compte la metodologia emprada i la limitació de les dades agregades.  El concepte d’“aliança multielit” ens ve a indicar que, donat que les diferències de classe no tenen des de fa temps un ressò real en els programes polítics i que no representen un diferencial clau entre les esquerres i les dretes a les democràcies occidentals, aquest fenomen queda infrarepresentat i soterrat per l’oferta limitada dels partits polítics.  Això pot explicar la progressiva transformació del vot de les classes més populars cap a les dretes i el desencant respecte de les esquerres. I aquest fenomen es fonamentaria en el fet que les estratègies partidistes s’adrecen des de fa temps a les elits en l’espectre polític respectiu: les empresarials per la dreta i les intel·lectuals per l’esquerra. Com s’ha comentat abans, l’evolució educativa de la població ha transformat l’espectre de la classe treballadora i, donat que els problemes econòmics estructurals no poden ser transformats —o no volen ser transformats— les ofertes electorals se centren en altres temes més ideològics i també més divisoris, polaritzant així el debat polític. Segons paraules de Piketty, “cadascuna de les dues coalicions de govern alternant en el poder tendeix a reflectir les opinions i interessos d’una elit diferent, elit intel·lectual versus elit empresarial”.

Des d’aquest punt de vista, l’educació seria el determinant clau de l’escenari polític actual en les democràcies occidentals, mentre els factors econòmics han deixat de ser l’eix de les propostes electorals. En el marc global, s’explica doncs aquesta nova divisió política que enfronta els vencedors de la globalització amb els perdedors (a tots els països). La introducció, a més, de les qüestions identitàries de diferent tipus, vindria a afavorir les dretes i a activar aquells sectors socials amb un nivell inferior d’instrucció i problemes econòmics cronificats.

Tant l’autora de l’article com els del llibre posen així damunt la taula la importància que té el coneixement profund de la societat i les seves característiques en cada moment històric per tal de comprendre la seva interacció amb les propostes polítiques i entendre també que les ofertes electorals —en la seva simplicitat o complexitat— són capaces de recollir els interessos reals de la societat o no i com aquesta dinàmica pot fer que les democràcies siguin veritablement representatives o, per contra, deixin apartats problemes estructurals i de gran importància que troben altres vies per expressar-se.

Bibliografia

• Cavaille, Charlotte. 2021. Fair Enough ? Support for Redistribution in the Age of Inequality. Unpublished Manuscript

Hausermann, Silja, Michael Pinggera, Macarena Ares and Matthias Enggist. 2019. “Class and social policy in the knowledge economy.” European Journal of Political Research.

Iversen, T. and F. Rosenbluth. 2010. Women, work & politics : the Political Economy of Gender Inequality. Yale university Press

I.S.N.

Charlotte Cavaillé és professora adjunta a la Ford School of Public Policy de la Universitat de Michigan, llicenciada en Ciència Política per l’Institut d’Estudis Polítics (Sciences-Po Paris) i doctora en Ciència Política per la Universitat de Harvard. Els seus treballs d’investigació i recerca es centren principalment en l’opinió pública en relació a les polítiques socials redistributives, en una època d’augment de les desigualtats, de rigor i austeritat fiscal i de crisis migratòries.

Pourquoi les partis sociaux-démocrates n’exproprient plus les riches – Cavaillé, C. (LVDI, 2-2022)