Carles Vivancos és membre del Comitè de Redacció de l’Endavant i analista polític i signa aquesta nota quinzenal que compartim. 

Tant les creences i tradicions religioses com la política han estat factors d’articulació de les societats humanes molt abans que se’n formulessin els propis conceptes que les defineixen. Si bé les primeres aprofundeixen en el paper d’allò que és sobrenatural i extern als humans, les seves manifestacions organitzades han tingut (i segueixen tenint) un important paper en les formes i continguts del funcionament social.

La pugna entre l’organització política de les societats humanes i les organitzacions estrictament religioses, per regir la societat, està documentada d’antuvi. Amb situacions conegudes com la del faraó Akhenaton (qui va regnar fa uns 3.300 anys), pare del faraó Tutankhamón, el qual va combatre la preponderància del politeisme egipci tutelat pels sacerdots d’Amon, durant l’anomenat Imperi Nou a l’època de la XVII dinastia d’Egipte. La derrota d’Akhenaton no només va significar que amb el seu fill tornés el sufix “amon” al nom dels faraons (com símbol de la victòria dels sacerdots sobre del primer reformador religiós conegut) sinó que tant el faraó derrotat com el seu llegat polític varen ser sotmesos a la damnatio memoriae i els seu nom i fets esborrats de les cròniques i monuments que el varen sobreviure.

S’atribueix al papa Gelasi I la primera definició pràctica coneguda de la separació entre el poder temporal (la potestas) i el poder espiritual (la auctoritas). La finalitat de la iniciativa papal era limitar la influència determinant dels emperadors romans en la organització de les institucions religioses en el primer cristianisme. Poc després, s’inverteixen les tornes i l’antiguitat grecoromana dona pas a la cristiandat: 14 segles de domini de la religió sobre el poder civil que només comença a qüestionar-se amb la Il·lustració al segle XVIII.

És en aquesta etapa que neix la formulació, atribuïda al revolucionari nord-americà Thomas Jefferson, segons la qual cal bastir un mur jurídic per separar l’Església (“les esglésies” ja a la seva època) de l’Estat, doncs la primera pertany a la vida privada dels ciutadans i el segon és la màxima expressió de la vida pública.

Aquesta pugna per garantir la preponderància del poder polític sobre el religiós s’ha mantingut viva fins avui. Amb diferent intensitat i un cert declivi, després de la Segona Guerra Mundial, arreu del món. L’elevat nombre de països governats per règims comunistes que va seguir a la més gran conflagració bèl·lica del segle XX va contribuir, singularment, a la laïcització global de les institucions polítiques.

En aquest punt cal anotar que al 1956, sota la presidència de Dwight Eisenhower, el lema nacional dels Estats Units va esdevenir “In God we trust” (“En Déu confiem”) substituint en molts terrenys al que havia estat el lema fundacional dels EUA “E pluribus unum” (“De molts, un”). La substitució més coneguda és en el revers dels bitllets de dòlar, materialitzada en l’emissió de paper moneda del 1957.

Eren temps de Guerra Freda i la religió (les religions) esdevenien armes en aquell combat. També eren els temps del nacional-catolicisme franquista (“bastió contra el comunisme” i bressol de l’Opus Dei) i en el mateix moment que aquell règim va caure, obrint-se llavors pas la CE78 que proclama Espanya com un Estat aconfessional, vàrem assistir al suport que la CIA prestava al sindicat polonès Solidarność, d’orientació fortament catòlica, per debilitar el règim comunista imperant aleshores a Polònia. Contemporàniament assistíem al suport soviètic al retorn a l’Iran de l’aiatol·là Khomeini seguit pel suport dels EUA als “talib” (“els estudiants”) de l’Alcorà, que combatien al règim pro-soviètic afganès. Les conseqüències d’aquella partida d’escacs religiosos de les aleshores superpotències (els EUA i la URSS) donant suport a diferents faccions de l’integrisme religiós musulmà que encara es fan sentir a dia d’avui. I no només a l’Iran i l’Afganistan, on resulta pública i notòria la pèrdua de drets i llibertats dels seus ciutadans (de forma particularment dura i agreujada pel que fa a les dones d’aquests països) sinó també a d’altres països del Golf Pèrsic i de les regions veïnes on la Xaria (la llei islàmica derivada de l’Alcorà) és al cor de l’articulació jurídica de molts Estats.

Durant les primeres dècades del segle XXI les persecucions polítiques, argumentades amb motius religiosos, han anat estenent-se com una taca d’oli. Si la rebel·lió dels monjos budistes contra el règim militar de Myanmar semblava despertar algunes simpaties occidentals, avui assistim a la matança i expulsió indiscriminada dels rohingya, una de les minories musulmanes del país. Simultàniament, l’ateisme oficial del règim xinès ha servit de fonament per perseguir a la minoria uigur, majoritàriament de creença musulmana, que habita les ermes estepes del nord-est de la Xina.

Si fins ara les democràcies occidentals més desenvolupades semblaven immunes a la participació directa de les organitzacions religioses en la política i en l’aparell de l’Estat (amb la molt notable excepció de la República Italiana on aquesta participació es va mantenir fins l’arribada al papat de Joan-Pau II, el primer papa no italià després de segles) assistim, des de fa més d’una dècada, a un paper creixent de determinades organitzacions religioses amb una clara voluntat política.

Un dels exemples més vistosos ha estat el de les organitzacions cristianes protestants al Brasil. Malgrat el catolicisme continuï sent la religió majoritària d’una república aconfessional, els diferents cultes protestants, com l’Assembleia de Deus o la Igreja Universal do Reino de Deus (fundada per Edir Macedo al 1977 i controladora d’una amplia xarxa d’emissores de ràdio i televisió al país carioca) s’han erigit com els defensors polítics dels valors religiosos més conservadors (contraris a l’avortament, al divorci, al matrimoni homosexual i partidaris de l’educació religiosa a l’escola pública). Els experts en política brasilera atribueixen la victòria electoral de Jair Bolsonaro al 2018 al suport de l’important entramat de les esglésies protestants brasileres. De fet, el primer acte públic de l’aleshores president electe es va donar en una cerimònia de l’Assembleia de Deus que qualificava l’èxit polític de l’excapità de l’exèrcit com una “Vitória em Cristo”.

Tampoc resulta gaire afalagador que Turquia estigui donant entrada a l’integrisme religiós a les seves estructures d’Estat. Des de la fundació de la república es varen convertir als imams de les mesquites en funcionaris públics. D’aquella etapa es derivaren les traduccions al turc de l’Alcorà cosa que permetia als muetzins turcs cridar als fidels a l’oració en la seva llengua i no en àrab. Amb l’arribada al poder, el 2003, de l’actual partit governant, l’AKP, amb el suport de la secta religiosa Hizmet [Servei] (fundada pel teòleg Fetullah Gülen i organitzada segons el model de l’hispànic Opus Dei) va començar el camí cap a la deslaïcització de l’Estat. Amb el trencament de relacions entre el govern turc i Hizmet, després del cop d’estat fallit del 2016, la penetració de l’integrisme religiós musulmà en les institucions estatals s’ha accentuat. D’aquesta situació es deriva la retirada ENDAVANT Nota Quinzenal Febrer #2 de Turquia, al 2021, de la Convenció d’Istanbul per la prevenció de la violència domèstica i contra les dones. Els darrers moviments de l’integrisme religiós musulmà s’han orientat cap a la prohibició judicial de les traduccions de l’Alcorà al turc i a favor de retrocedir l’alfabet grecollatí, demanant recuperar l’alifat turco-àrab, en l’educació.

De l’Orient Mitjà ja fa temps que ens arriben males noticies en aquesta matèria. En concret, de l’Estat d’Israel. La que fins fa alguns anys era considerada una de les democràcies més avançades del món ha entrat en una pendent, per mor de la cada cop més gran presència social i política dels partits religiosos ultra ortodoxos, que apropa als israelians a un règim de base teocràtica que, a més, busca convertir als seus ciutadans no-jueus en ciutadans de segona classe.

El problema principal el tenim però als EUA. El primer país on es va formular la necessitat de separar, radicalment, religió i política en el seu moment fundacional. Les imatges dels congressistes d’extrema dreta del Partit Republicà, pregant durant algun dels descansos entre les 15 votacions necessàries per investir Speaker de la Cambra de Representants a Kevin McCarthy (un republicà d’obediència trumpiana però menys conservador que ells), feien pensar en com la cerca de la “inspiració divina” pot interferir en un Parlament que va néixer per defensar, de forma radical i a tota ultrança, la suprema llibertat individual. També resulten colpidores les imatges de la tele predicadora Paula White, designada consellera d’Afers Religiosos pel president Trump, pregant per que tots els àngels del món ajudessin a derrotar als demòcrates en el recompte electoral del 2020. Aquella escena era només la punta de l’iceberg d’un integrisme cristià, conformat per esglésies de diferent obediència, que ha assolit una enorme influència mediàtica i una superior capacitat de recaptació de diners que, després de millorar la vida dels propis predicadors, s’han destinat a combatre els fonaments científics del pensament i la societat contemporanis (de la teoria de l’evolució a les vacunes contra el COVID-19) a més de servir per finançar les campanyes electorals dels candidats més atrabiliaris de l’extrema dreta integrista dels EUA. Des del “Tea Party” dels anys ‘90 als més amunt esmentats congressistes que veiem pregar al bell mig de l’hemicicle de la Cambra de Representants. Passant per les candidatures presidencials del propi Donald Trump.

En el escenari europeu també han proliferat, en els parlaments i alguns governs dels països de la UE, partits polítics que comparteixen l’agenda ultraconservadora i contraria a determinades llibertats (la igualtat entre sexes, el dret a la lliure disposició del propi cos, el reconeixements dels drets dels homosexuals, l’educació laica i la laïcitat del propi Estat, entre moltes altres sense oblidar una marcada component xenòfoba) comuna a tots els integrismes religiosos. Tots amb una connexió més o menys directa amb les forces polítiques russes, les que donen suport a la guerra de Vladimir Putin a Ucraïna i tenen inspiració i lligams estrets amb els sectors més conservadors de l’església ortodoxa de Rússia.

Encara pendents de veure com “Fratelli d’Itàlia” (partit descendent, per via del Movimento Sociale Italiano, els hereus del Partito Facista mussolinià) comença a desplegar la seva agenda ideològica des del govern italià (agenda no gaire diferent de la dels governants hongaresos, polonesos i russos) tenim el nostre particular fenomen local representat per Vox. Partit que a més de compartir agenda amb els integristes europeus d’arrel cristiana, comentats abans, també ho fa amb els jueus ultra ortodoxos i els integristes musulmans turcs. Però deixant a banda una certa inclinació pro-Putin, els vincles ideològics més poderosos de Vox els hi venen de la seva obscura connexió fundacional amb “El Yunque”, una secta ultracatòlica d’extrema dreta fundada a Mèxic al 1955, representada a Espanya per l’associació “Hazte Oir”, entitat fundadora, al seu torn de “CitizenGo”, una organització internacional que persegueix la mateixa agenda ultraconservadora i sexista abastament descrita i comentada abans. Tot aquest entramat està íntimament connectat amb Vox i els seus dirigents. A fer notar que l’antic ministre de l’Interior i dirigent del PP, Jorge Fernández Díaz, va declarar “Hazte Oir” entitat d’utilitat pública al 2013. Declaració retirada al 2019 pel govern de Pedro Sánchez.

No es poden oblidar les connexions de tota mena (ideològiques, orgàniques, polítiques i econòmiques) de Vox amb d’altres defensors de l’integrisme religiós en la política com Steve Bannon (antic conseller àulic de Trump) i Marine Le Pen i el seu Rassemblement National, partit successor del Front National fundat pel seu pare.

En conclusió, subratllem que l’integrisme religiós que busca el seu retorn a la política per entrar i governar a les institucions com la via més eficient d’aplicar la seva agenda ideològica és a tot arreu i no ens queda gens lluny. Siguem-ne ben conscients i pensem bé les formes de combatre’l perquè amb la denúncia i la confrontació política no n’hi haurà prou, caldrà reforçar i actualitzar si cal el relat de la modernitat democràtica i les seves institucions.