Daniel Martínez és el president de Memòria Socialista, secretari de Nova República i Model de País de la JSE i primer secretari de la JSC de L’Hospitalet. Escriu aquest article amb motiu del 150 aniversari del naixement de la Primera República Espanyola, l’any 1873. 

 

Fa només uns dies recordàvem i rememoràvem, el 150ª aniversari de la Primera República Espanyola, aquell experiment de llibertat i federalisme que va néixer l’11 de febrer de 1873 i va acabar el desembre de 1874, quan un militar va fer un pronunciament, sembla que les repúbliques no agraden gaire als militar a España.

Les commemoracions -probablement i per primer cop en molt temps- seguiran durant tot l’any i les podrem anar trobant a moltes parts del territori. A Barcelona fa només un dies on la nostra entitat, Memòria Socialista, va realitzar conjuntament amb la coordinadora de la primera república una acte popular amb una ofrena floral i un parlament, on aquest any van participar Mireia Esteva, la presidenta de Federalistes d’Esquerres, o Angelina Puig de l’Ateneu de Memòria Popular, així com el company Ferran Pedret.

Cal destacar que aquest any els companys de la UGT i de CCOO s’han sumat a la commemoració de la fita i que cada any, de mica en mica, va guanyant participants i entitats, no només a Catalunya on els actes es realitzen també a Sabadell o Mataró, sinó que a Madrid també han sorgit i es realitzaran actes durant tot l’any.

Però potser ens pot sorgir el dubte: per què una república que va durar tant poc temps tindria que ser rememorada o recordada? Fàcil, perquè és el primer intent de convertit el nostre estat, és un país federal on les diferents realitats territorials i polítiques es poguessin veure reflectides en harmonia i pau.

L’esquerra del nostre país sempre hem tingut la pulsió de rememorar i recordar la segona república, i fem bé, però no podem oblidar la primera, l’experiment de liberalisme polític i, sobretot i més important, de federalisme. Aquesta última és l’herència més forta, que no l’única, que ens deixa aquest període de la nostra historia.

Podríem destacar moltes altres coses de la Primera República espanyola, els primers intents de crear una educació universal, la llibertat de sindicalisme, el sufragi universal masculí (la lluita de les companyes encara trigaria un temps en donar fruits, per desgràcia), unes eleccions que intentaven ser democràtiques i en definitiva un programa de govern reformista que volia posar al país  a l’alçada del que llavors eren les democràcies més modernes del moment, com el Regne Unit o França.

Habitualment però, s’ha acostumat a dir que va ser un període de caos e incertesa on el cantonalisme o la tercera guerra carlista, van ser problemes que sens dubte van fer un forat a la línia de flotació de la primera república, però que es van intentar solucionar i, de fet, ho van aconseguir.

Com a societat no hem d’oblidar el nostre passat i menys si, encara que no ho sembli, ens va deixar una herència tan clara, però que alhora sembla invisible a vegades per present i no per absència. Un període on catalans com Pi i Margall, o Estanislau Figueres, van presidir la República, o on es va intentar un prova de reconeixement de les colònies com Cuba o Puerto Rico com a comunitats autònomes, en la mateixa igualtat que Valencia o Aragó.

En resum: la primera república va ser un experiment de llibertat i federalisme que aquest dies fa 150 anys, però que tot i ser la primera de la nostra història com a país, ens va deixar una herència i una forma d’organitzar el país i la nostra societat, encara vigent al nostres dies.

Salut i República, companys i companyes!