Tot i ser termes antagònics els que encapçalen aquestes quatre ratlles no ho són ni de lluny. El que està passant aquests dies, si té alguna definició, és aquesta. Se senten segurs els membres dels cossos i forces de seguretat en les seves actuacions? Tenen recolzament d’aquells que els marquen les polítiques d’actuació i que haurien de vetllar per la seva integritat jurídica? Doncs sembla que no massa. N’hi ha que, fins i tot i de forma eixelebrada, demanen desfer unitats especialitzades de Policia i, paradoxalment, a l’altre costat, demanen més mà dura contra els violents. Al final, com sempre, qui ha de resoldre la situació són aquells que estan a peu de carrer i es troben amb el problema. L’exemple dels motoristes de la Guàrdia Urbana de Lleida pot servir de mostra. Ja m’explicareu quin greuge pels “manifestants” podien causar dos agents que, bàsicament, es dediquen a la mobilitat…

Al final ja no sabem què pensar. Si els defensors d’allò públic pateixen inseguretat, que passaria si, a més, no hi fossin? Qui defensaria allò públic? Qui evitaria els perjudicis a allò públic i a allò privat? Doncs crec que cap dels dos extrems, ni els que els volen fer desaparèixer  ni els que els hi volen donar màniga ampla, tenen la més mínima idea de la resposta. Ho demostren amb retòriques que res tenen a veure amb el dia a dia policial.

Els exemples d’aquests dies no són altra cosa que el resultat de tots aquests anys de deteriorament social que ens han portat a la debilitació de la imatge de la Policia. Sembla que l’objectiu hagués estat el debilitament premeditat de la seguretat.

Algun polític, de seny, ja ha condemnat aquests episodis de violència sense pal·liatius i de forma expressa. Altres, a l’ombra de les negociacions per formar govern a la Generalitat, fugen d’estudi. No se’n donen compte que la política mai ha de debilitar les estructures bàsiques de seguretat. Són uns temeraris.

Amb la inseguretat que pateix la seguretat només s’alimenta la repetició d’aquells fenòmens que acaben perjudicant a tothom, fins i tot als mateixos artífexs que la generen. I que consti que la pèrdua d’un ull per part d’una persona és un fet suficientment greu com per esbrinar què ha passat, faltaria més, però observant molt bé el context del moment.

Imatges com l’assalt de comissaries de Policia sembla que no siguin d’aquí.

Vagi des de la nostra organització tot l’escalf i suport a aquells servidors públics que treballen des de la inseguretat de la seguretat cada dia.