“Has de ser argentí per poder entendre-ho”, són les paraules d’una amiga argentina quan li preguntava sobre el fenomen del peronisme, un moviment polític forjat al voltant de la personalitat del militar argentí Juan Perón que s’allarga fins als nostres dies. Sembla una mena de poti-poti que parla en nom “de la voluntat del poble” on s’hi pot trobar de tot.
Així, hi ha un peronisme de dretes, un peronisme d’esquerres, un peronisme popular, un peronisme sindical i, fins i tot, un peronisme revolucionari. La clau de volta de tot plegat és la posició política del mateix general Perón i la seva teoria de “la dirigència pendular”.
Què vol dir això? Bàsicament, que pots anar canviant d’estratègia en funció dels canvis en la correlació de forces interna i internacional. És a dir, de com i per on bufa el vent. D’aquesta manera, quan determinats grups juvenils peronistes van optar per l’acció violenta i a ell li convenia eren celebrats com “la maravillosa juventud” en general. En canvi, només dos anys després, el general Perón insultava als mateixos joves titllant-los de “imberbes y estúpidos que solo saben gritar.” La conducció pendular en acció.
Quina relació té aquest moviment amb l’independentisme català? Fixem-nos que també trobem un independentisme, presumptament, d’esquerres, un independentisme de dretes i un independentisme revolucionari. Els autodenominats revolucionaris i antisistema es passen el dia manifestant el seu menyspreu pel socialisme democràtic, però, alhora, no tenen cap problema en empassar-se com a conseller d’economia de la Generalitat a algú que sembla sortir d’un club de fans de Milton Friedman. Tan sols s’han atrevit a expressar la seva “inquietud” per aquest nomenament d’un Govern a qui donen suport parlamentari i que és conseqüència dels seus vots. Qüestió de “coherència revolucionària”, suposo.
La dreta independentista, antic partit d’ordre que es va passar lustres pactant amb el PP, va arribar a tancar un acord amb els antisistema de la CUP fins al punt de cedir a un xantatge que va enviar Artur Mas (el del pacte del Majestic amb Aznar, Rato, Rajoy i companyia) a la paperera de la història. Actualment es dediquen a sacsejar sospites i insinuacions d’ombra sobre les actuacions dels Mossos d’Esquadra.
Així mateix també hi ha els nacionalistes que es diuen d’esquerres i afirmen ser molt d’esquerres però –ai las!- sempre arriben a acords de Govern amb la dreta nacionalista (i si no que li preguntin als diputats dels Comuns) quan han d’escollir entre un Govern d’esquerres i un Govern nacionalista. Potser perquè no han llegit el que diu Karl Marx a la introducció del seu llibre “la ideologia alemanya” quan afirma que “el nacionalisme, pel seu caràcter divisiu i insolidari, és l’antítesi dels valors solidaris i universals que defensa l’esquerra). Clar, no serem nosaltres qui corregim a Karl Marx (suposo que tampoc ho farà el senyor Aragonès o el senyor Rufián).