Al meu nét no li agrada gens llegir; però estima els llibres i les llibreries. Ho ha viscut des que era ben petit: la meva biblioteca de llibres de muntanya, la fira del llibre de muntanya de Vic, les anades als Encants a buscar volums vells… —Avi, mira què posa aquí —diu en Jordi; i m’assenyala amb el dit la pàgina de La Vanguardia, que he deixat oberta sobre el sofà quan ell ha entrat: —“La llibertat és una Llibreria” —En Marius Carol encapçala així la columna del 14 de juliol, prenent un vers del gran poeta Joan Margarit, mort fa poc. Un amic meu, que es diu Miquel com jo, ha recordat la frase al prendre possessió del ministeri de Cultura. —Mira, Jordi, és veritat, llegir és cultura i ens fa més lliures, podem triar el llibre que més ens agradi. Llegir i escriure és una gran aventura, ens fa més savis. Les muntanyes del teu avi, —li explico— estan plenes de llibres, els llibres del teu avi omplen les prestatgeries convertint-les en muntanyes i els escrits de l’avi estan plens de citacions, plens de llibres, plens de reflexions, plens de muntanyes, plens d’herois i d’escriptors alpinistes. Llegint i escrivint el teu avi se sent lliure i això el fa feliç.
Amb el mòbil a les mans, en Jordi s’ha assegut al sofà. —Dóna-me’l, —li demano, —ja el miraràs més tard.
Li parlo de la llibertat. Intento explicar-li què vol dir això de sentir-se lliure. La llibertat és més que una llibreria. Tu has nascut aquí i els teus amics en un altre lloc. Naixem en ambients molt diferents. Hi ha circumstàncies econòmiques, educatives, físiques, territorials i culturals que ens marquen. Hem de combatre aquestes diferències, cal aconseguir que tots tinguem la mateixa dignitat gaudint d’oportunitats semblants. No és pas fàcil, és una lluita. Ramón Jáuregui, un basc que també havia estat ministre, m’ha ensenyat un munt de coses. Diu, per exemple, que “socialisme és llibertat”. Per això et deia que la llibertat és més que una llibreria. Aquest senyor és socialista, com el teu avi, tenim la mateixa edat. Diu que “El socialisme és un projecte d’igualtat contra la injustícia, que busca la dignitat de l’ésser humà en totes les esferes de la seva vida”. Defensa la igualtat dels homes i de les dones per sobre de sexe, races, religions i orígens, i explica que els dos pilars de la lluita han de ser la igualtat i la democràcia, per aconseguir que l’interès personal no sigui egoista. El que volem, el que desitgem per nosaltres: un bon mòbil, una bona bici, uns esquís de competició… també ho hem de desitjar per als altres.
No és gens fàcil, Jordi, només hi ha una manera d’aconseguir-ho: la democràcia; el govern en què el poble exerceix la sobirania. Socialisme és la lluita perquè els ciutadans siguin lliures en tot allò que la llei no prohibeixi. Ser lliure vol dir que pots fer el que vols, però mai has d’oblidar que tenim drets però també tenim obligacions. Una cosa és la llibertat i una altra de ben diferent és el llibertinatge. Llibertins són els que reclamen els drets per sobre les obligacions, no tenen normes, ni codis de conducte, ni lleis que estiguin per sobre d’ells. Cal un respecte a l’altre, perquè, estimat Jordi, tu ho saps prou bé, no estem sols en aquest món. La llibertat és molt dolça i els partits polítics molt llaminers, tots la volen tastar: llibertat, llibertat, llibertat… criden. Molt pocs la mereixen. Se l’han de guanyar. Si vas un dissabte a la Plaça veuràs una parada on hi ha un rètol que posa: “Àvies i avis de la Plana de Vic per la llibertat”; i al seu costat una altra parada amb una senyera on hi han escrit: “Independència és llibertat”; i més enllà es pot llegir: “Freedom for Catalonia”. Tots la volen, els madrilenys de dretes que segueixen a Diaz Ayuso, els d’esquerres, els independentistes, els que no ho són, els socialistes. Un batibull!
En Jordi fa veure que m’escolta, però no treu la vista de la taula on hi ha la gran pantalla fosca del seu mòbil. Li atanso, quin remei… Pobre nano, no és pas culpa seva, mira que en sóc de pesat, no hi ha cap nét capaç de resistir un rotllo com aquest. Agafo La Vanguardia, ordeno les pàgines i segueixo llegint. És la imatge de la modernitat: la d’un vell i un nen, asseguts en un còmode sofà, callats, l’un llegint el diari i l’altre teclejant el mòbil. Continuarem perseguint la llibertat i el projecte d’igualtat i de lluita contra la injustícia?
Ens posarem d’acord amb el concepte de llibertat?
Joan Margarit, el poeta del qual us parlava, s’expressava amb el cor quan deia que la llibertat és la raó de viure, és la raó dels vells, és un estrany viatge, és una forma d’amor.
El Dalai Lama diu que “La solidaritat i la compassió emanen del cor”.
La llibertat ha de ser solidaria. El senyor Jáuregui ho deixa molt clar dient que “Quan sobreposes els teus interessos a les regles democràtiques, acabes amb la democràcia. Quan creus que els teus ideals estan per sobre de la voluntat electoral o de les llibertats dels altres, siguin aquests mitjans de comunicació o partits o poders diversos, et converteixes en dictadura i en tirania.”
Si en Jordi no estigués amb el mòbil li diria que tots estem obligats a complir amb la Constitució i amb l’Estatut i que, per sort, quan s’incompleix la llei la justícia actua. També li explicaria que la llibertat que pretenem no ha de ser la seva ni tampoc la meva, sinó la de tothom. Sí, la de tots, aquí està la clau. És aquesta la solució o estem davant d’un problema insoluble? John Thobjarnarson (nord-americà d’ascendència islandesa, especialista en cocodrils, que va morir de malària) deia que “El món no és únicament un corrent que avança sense sentit, sinó que es pot influir en ell i orientar-lo.” És el que pretenc quan parlo de llibertat amb en Jordi, quan escric, i quan em faig i us faig aquestes preguntes: ser útil, intentar, tot i que se que és molt difícil, orientar el món.
I tot pensant-ho, de reüll, amb el diari obert, provo de veure què tecleja en Jordi. Diria que està llegint la definició de llibertat a la Wiquipèdia. Un pas petit per un avi!