“La izquierda camina sobre el pie cambiado, tímida y titubeante, ante la barbarie que empuja el turbocapitalismo tecnofascista: no es un futuro inminente, sino una realidad invasiva que atañe a todos los ámbitos de las sociedades occidentales. La esencia del estado del bienestar está en riesgo bajo el imperio de los algoritmos sin control público y una concentración de poder sin precedentes. Desorientada y a la defensiva, la izquierda se enfrenta a la tarea inaplazable de fortalecer las conquistas civiles en la nueva y salvaje era digital.”
La primera meitat del llibre pretén oferir una anàlisi descriptiva de la revolució contrareformista tecnològica en marxa, mentre que la segona intenta plantejar propostes sobre què hauria de fer l’esquerra davant d’aquesta revolució.
En l’actualitat i des de fa uns anys, darrere de la mobilització creixent de discursos antisistema, antidemocràtics i obertament autoritaris estaven i estan les grans empreses tecnològiques, les Big Tech, que han dominat de forma massiva la circulació de materials informatius i de comunicació social i política per tot el planeta. La immensa majoria de la població se sent informada a través de webs i espais digitals promoguts activament per les tecnològiques, gràcies a la seva calculada permissivitat davant qualsevol aberració, falsedat o disbarat, i sense assumir cap responsabilitat legal sobre allò que circula per les seves autopistes globals. Ningú regula aquesta circulació sense límit de velocitat, sense senyals de trànsit, sense patrulles de vigilància, sense controls d’alcoholèmia… Ni hi ha cap Estat ni poder públic que conegui el funcionament de les plataformes digitals (Facebook, X, TikTok, Instagram, YouTube, etc.) que consumeixen milers de milions de persones com a canals d’una dieta informativa que creuen fiable i vàlida, o que acaben convençuts de la seva credibilitat per insistència, reiteració i ensinistrament.
Contra allò que difonen les fabuloses maquinàries publicitàries de les grans plataformes, el seu objectiu prioritari és, i sempre ha estat, mantenir enganxat al ciutadà, perquè de la seva addicció depèn que la publicitat massiva li arribi i, de forma automatitzada.
Sembla evident que Donald Trump no hauria estat president el 2016 sense la confabulació pactada i explícita amb Facebook, ni tampoc el Capitoli hagués estat assaltat el gener del 2021 sense que Twitter animés la recomanació algorítmica de missatges de risc democràtic i de falsa usurpació de les eleccions dirigida als republicans. Molta d’aquesta gent creia de bona fe que estava salvant la democràcia d’un robatori antidemocràtic comès pel Partit Demòcrata.
Per altra banda, aquestes empreses Big Tech tenen un règim de tributació equiparable a un paradís fiscal. A Europa les empreses amb els beneficis més exorbitants del planeta pràcticament no tributen o ho fan en condicions extraordinàriament favorables a Irlanda o Luxemburg.
Per a l’autor, la impunitat de les tecnològiques i la seva automatització de missatges personalitzats amb finalitats publicitàries estan contribuint a sabotejar el curs del progrés inaugurat amb l’humanisme renaixentista, i desenvolupat i articulat amb els principis de la revolució il·lustrada que va portar a la construcció de l’Estat de dret i la garantia pública de les llibertats civil i els drets humans. Estem davant d’una contrareforma antiil·lustrada.
Tot depèn des de fa anys del descobriment que varen fer en Facebook el 2018 en detectar, de forma experimental i com una forma més d’augmentar el negoci, que com més exasperació traslladaven els missatges a la conversació pública, major interacció generaven en els usuaris, més temps romanien atents a les pantalles i més alt era el preu de les seves dades d’ús en el mercat publicitari. Incitar la interacció (likes, rèpliques, protestes, comentaris) incentivava que els algoritmes afavorissin missatges addictivament sublevants perquè estiguéssim tot el dia enganxats, armant gresca, contestant enfadats, alimentant involuntàriament i sense saber-ho la magnitud del problema. Una tecnològica no limitarà mai aquesta dinàmica, perquè afectaria directament el cor del seu negoci
La proliferació de falsedats comunicatives és la recepta que ha de protegir l’oligopoli tecnològic per tal de perpetuar xifres obscenes de benefici econòmic, emparant-se en la llibertat d’expressió i sense invertir en la fiscalització i verificació del que difonen per sistema, recomanen per defecte i prioritzen amb intenció.
En Jordi Gracia compara l’actual procés de desdemocratització provocat per tot aquest entramat a tornar al temps en què l’església constituïa la font essencial del saber, respecte, confiança i veracitat. La credibilitat de l’aparell eclesiàstic a l’hora de traslladar els valors compartits per la comunitat de forma acrítica, inercial i irreflexiva és la que avui obtenen les xarxes socials de confiança en les que cadascú s’alimenta. Avui aquesta nova màquina de ficcions pot estar en mans de xarxes socials i plataformes (o d’una IA) que fomentin una credibilitat equivalent, precipitada i massiva davant de missatges sense fonament ni cap base veritable.
A més, hem posat en les seves mans el funcionament de les comunicacions civils, a més de les estructures de seguretat i defensa. És un cas flagrant com Facebook, per exemple, forma part de la infraestructura digital de la dictadura xinesa (sistemes de vigilància biomètrica, capacitat per interceptar qualsevol missatge dissident o simplement crítica amb el poder).
Els nostres telèfons intel·ligents ens porten a una maquinària que no està feta per a millorar a la gent ni per a informar-nos millor, ni per a fer-nos més llestos. Està per guanyar diners. I per aconseguir la nostra addicció i, per tant, augmentar exponencialment els seus beneficis; el mitjà està en la ràbia, en la bronca, en la insolència i en la rebel·lia, en el hater. Això és el que fa que el sistema ens enviï sense descans missatges cada cop més misògins, masclistes, xenòfobs, negacionistes del canvi climàtic o antigovernamentals, és igual, mentre generin més bronca i més addicció.
També l’autor analitza la IA generativa. La diagnosi és clara, la IA fa previsions estadístiques, no dona respostes intel·ligents, no és intel·ligent (la trampa ha estat assumir el seu propi nom d’Intel·ligència, sigui artificial o no). És una excepcional competència computacional que, si analitzem el que ens diu, és un puré equidistant, acrític, i sense criteri: una espècie de mitjana de posicions en disputa, que mira de no ferir ningú, no tocar un assumpte delicat i no evidenciar una posició que pogués desencantar o desenganxar a l’usuari; perquè no pensa: executa càlculs probabilístics de text i busca la satisfacció del client perquè torni, perquè no pugui renunciar el pròxim cop. Precisament la reflexió pròpiament humanística és diametralment oposada, és la capacitat de detectar la variable decisiva i oculta, l’opció inversemblant, el símptoma que desentona i trenca el dogma majoritàriament acceptat, el que nega allò que es creu col·lectivament, el que desvela una mentida massiva, el que diu la veritat: aquest és el motor intel·lectual que ha fet avançar les societats des de la Il·lustració. La IA no ens dona coneixement, sinó informació ponderada sense cap criteri (o amb criteris esbiaixats). Una informació estadísticament ponderada no és coneixement ni mereix ser respectada com una intel·ligència qualitativa. Ara bé, el problema no està en l’instrument (absolutament genial) sinó el crèdit que li donem de forma irreflexiva i en la funció que porti a terme en l’imaginari cultural i social com a font de saber vàlida com a coneixement. Segons l’autor, a la IA li falta el que ell anomena imaginació moral. Aquesta és l’eina que permet avançar en la cerca de solucions a un problema social, econòmic , jurídic o laboral, enfocant-lo des d’una perspectiva innovadora. Significa la construcció d’un criteri que ens ajuda a rectificar a enfrontar-nos a l’autoritat. En canvi, la IA ens ofereix un simulacre de veracitat: són números i estadístiques que fan màgia, però no coneixement. Segons l’autor, li falta la substància que marca la diferència entre una erudició inert (suma de dades) i el coneixement productiu (articulació i interpretació d’aquestes dades), això darrer només ho fem els humans, la IA ho simula, però, de fet, és un simulacre. La IA no pensa ni sent perquè no té cos.
Per a l’autor la resistència davant d’això només pot estar en la rehabilitació actualitzada de l’humanisme il·lustrat i l’Estat com a avantguarda, perquè aquesta és la matriu de qualsevol progrés social; és a dir, de qualsevol capacitat objectiva de transformar materialment les vides dels més pobres i més indefensos (familiarment, tecnològicament, culturalment, laboralment). Les trampes de la revolució tecnològica ens porten cap a un passat feudal en format de tecnopop (tecnofeudalisme) Per exemple quan la xarxa t’ofereix que, enlloc, de llegir un text (massa llarg, diu) ella et farà un resum, aquesta opulència tecnològica ens porta a la misèria intel·lectual. Ens creiem que la màquina comprèn i pensa, però és un simulacre. Continuant amb la comparació medieval: pragmatisme i eficiència com a dinamita intel·lectual contra l’aprenentatge real, que va néixer d’individus que es van desprendre de la IA de la seva època: l’escolàstica i la teologia oferien respostes automatitzades per absolutament tot l’imaginable. Aquesta era una barbàrie, que és tan semblant a l’actual de la retrotecnologia de l’eficiència: oferir respostes segures i fermes, sense la menor fiabilitat racional o científica.
Tot aquest panorama va lligat amb el tecnofeixisme. És un continu sentir com els amos privats dels canals de comunicació a escala mundial reivindiquen la defensa de la llibertat d’expressió. Aquesta defensa ha canviat de sentit, un dret concebut originàriament per protegir la ciutadania dels Estats i del seu afany controlador s’inverteix. Avui és el poder polític i econòmic el que vol desregular les condicions de la comunicació per fomentar la propaganda i la falsificació de la realitat amb una finalitat lucrativa però també política. Una política associada als interessos empresarials de qui controla les autopistes que impulsen l’opinió i la informació, veritable o falsa, perquè això ha deixat de ser important en l’ecosistema digital.
Ningú està a resguard de l’allau de continguts excitats i provocatius destinats a consumidors incauts, que poden caure fàcilment en l’enormitat més absurda.
A més, a partir del segon mandat de Trump, el poder polític queda totalment en mans dels qui, de fet, ja controlen la comunicació i el poder econòmic global. A la base ideològica de la Casa Blanca hi ha la connexió entre la legitimació de la barbàrie tecnològica i la llibertat d’expressió. Una regulació jurídica limitaria la llibertat de les empreses privades per canalitzar i prioritzar, segons els seus interessos econòmics, continguts d’intoxicació neofeixista, racista, xenòfoba, supremacista i misògina. Per a ells, la democràcia s’identifica amb una desregulació ultraliberal que, en realitat, no té res a veure amb la democràcia. De fet, la democràcia és exactament el contrari: un sistema de regulacions concebut per defensar la majoria a través de l’estat de dret, l’únic instrument capaç de fer-ho. Som davant d’un feixisme cool que utilitza la llibertat d’expressió com a escut.
Un altre aspecte d’aquesta situació que aborda el llibre és l’ofensiva contra els mitjans d’informació professionals. Es tracta d’una operació política destinada a desacreditar un ofici que ha estat una garantia de control democràtic del poder. Aquests mitjans, sigui quin sigui el canal —escrit, audiovisual, imprès o digital—, podrien actuar com a mecanisme de control de les trampes i les mentides d’una nova dreta que percep la democràcia com un obstacle per als seus plans.
Des d’aquest punt de vista, l’objectiu prioritari de les grans tecnològiques és destruir la influència, la credibilitat i l’impacte social dels mitjans de comunicació professionals, diluint-los o neutralitzant-los en l’oceà de les xarxes socials. De mica en mica, a mesura que s’arraconen els mitjans professionals, i sota el pretext de defensar la llibertat d’expressió, es va atorgant plena legitimitat universal a una tríada plutocràtica que concentra en un sol centre el màxim poder polític, econòmic i comunicatiu, d’una manera compacta, invasiva i impossible de combatre amb les eines de la democràcia liberal del segle XX.
Actualment, amb les autopistes de la informació, la ciutadania tenim la percepció que estem permanentment informats i que la informació que rebem és fiable. Vivim instal·lats en una nova sensació de seguretat, en la convicció que estem al cas de tot: dels secrets, d’allò que els poderosos no volen que se sàpiga o de l’anècdota irrellevant convertida en un esdeveniment transcendental. El ciutadà se sent més ben informat que mai. Però potser només som davant d’un simulacre gegantí de societat informada.
El que realment fan les plataformes és alimentar aquesta autopista cap al deliri, la falsedat i el biaix: exploten la por i la inseguretat induïda i fomenten la desconfiança en el sistema democràtic i les seves institucions. Davant d’això, ofereixen remeis nacionalpopulistes o obertament autoritaris que prometen acabar amb tot allò que, segons elles, amenaça la civilització: les reivindicacions de les dones (abusives), la presència d’immigrants (abusiva), la proliferació de gèneres i sexes (abusiva), el foment de les energies renovables (abusiu) o, fins i tot, la condemna del franquisme (també abusiva).
Aquest gir reaccionari de les dretes es pot rastrejar en la consigna que va formular Steve Bannon: el pla és «inundar l’escenari de merda» per desesperar uns, desanimar-ne d’altres i oferir després un remei alternatiu de la mà de l’antipolítica, amb l’objectiu de recuperar el poder tan aviat com sigui possible.
Així doncs, la fabricació metòdica i programada d’una sensació de caos forma part de l’estratègia digital de la ultradreta (i de bona part de la dreta), que eleva el to dels atacs fins al límit. Quan aquests moviments polítics assoleixin el poder, tot tornarà a l’ordre i la polarització asfixiant en què vivim es diluirà per art de màgia.
Per a l’autor, la manera d’enfrontar-se a l’avantguarda retrògrada de l’antipolítica consisteix a relegitimar la democràcia. Això significa que els poders públics assumeixin el lideratge en la lluita contra els depredadors, en defensa de les majories populars i del bé comú, i que també desemmascarin les estratègies, les pràctiques d’extorsió i els interessos de les grans companyies de comunicació.
Cal reforçar la independència de la societat civil davant del poder tecnològic, amb l’Estat com a instrument legítim de cohesió. Els ciutadans som el producte del negoci d’aquestes empreses, i aquesta situació hauria de tenir uns límits clars, amb un règim d’infraccions i conseqüències reals per a l’incompliment de les normes.
Tolerar una degradació incessant dels serveis públics i un increment de les desigualtats sense que els poders públics intervinguin per frenar aquesta deriva porta la ciutadania a la desolació democràtica, al trencament del pacte social per part de qui encara creu en el sistema i a l’avenç seductor de solucions que no solucionen res: els parafeixismes de la ultradreta.
Es tracta de ser capaços d’oferir una expectativa real de recuperació del control per part dels poders públics davant de les empreses privades i d’alleugerir la desolació d’àmplies capes socials que conviuen amb la sensació íntima de frau democràtic. En el moment actual, és una necessitat imperiosa davant del sabotatge de l’Estat de dret que duen a terme aquests entramats.
Per posar remei a una desigualtat cada cop més flagrant a les zones riques del planeta (nosaltres) i frenar les embranzides cap a l’antipolítica, hi ha mesures possibles, i no són cap disbarat. Aquestes propostes (per exemple, les que plantegen Piketty, Zucman, Mazzucato o Michael Sandel, entre d’altres) parteixen d’una premissa clara: perjudicar mínimament uns quants (el percentatge ínfim de la població multimilionària, incloses les grans empreses i la seva exigua tributació) per beneficiar una immensa majoria que torni a reconèixer l’estat del benestar com a propi, com a seu. És obligatori per a l’esquerra actuar, fins i tot si comet errors, perquè ara l’error més gran davant d’aquesta contrareforma digital i ultracapitalista és la passivitat, el derrotisme, la falta de convicció, la por de sortir del marc.
S’ha de tenir present que una bona part de l’estratègia d’inundar les xarxes socials amb pol·lució ideològicament teledirigida consisteix a generar saturació, col·lapse i frustració fins a provocar la cèlebre fugida endavant. Millor acabar amb el malson, millor tirar la tovallola i renunciar. Perquè, és clar, aquesta matraca demencial de tots aquests mitjans que generen crispació i polarització s’aturarà instantàniament el dia que el govern actual perdi les eleccions.
Hi ha cops que sembla que la mateixa esquerra ha oblidat que té raó, que la seva raó és superior a la raó ultraliberal i que disposa d’un munt de raons justes per defensar plans, programes i polítiques destinats a millorar les condicions de vida de la majoria, tant materials com immaterials, amb l’Estat com a agent actiu del bé i no com un simple testimoni, gestor, administrador o repressor dels abusos.
Una gran part dels objectius i les mesures que persegueix l’esquerra són més respectables, més necessaris i més coherents amb el bé comú que els de la dreta, encara que vagin en contra d’interessos materials, quotes de poder, costums, tradicions o alguns tabús, com ara la renda bàsica universal garantida.
Segons l’ambient creat per aquest entramat, qualsevol obvietat que pot defensar l’esquerra (aturar l’especulació immobiliària, defensar l’avortament, regular l’eutanàsia, anar contra la guerra, condemnar l’atac al Capitoli, defensar la memòria democràtica, entre moltes altres) equival a «polaritzar la política espanyola». Si això és així, vol dir que l’eix del que és merament respectable s’ha desplaçat desmesuradament cap a la dreta, és a dir, cap a la pitjor dreta possible.
Si qualsevol d’aquestes posicions polítiques està dictada per la voluntat de polaritzar la societat i no per la simple defensa aspiracional dels drets i les llibertats, se n’han de treure les conclusions corresponents. Demonitzar l’esquerra més centrada i socialdemòcrata és la condició necessària per insuflar una sensació de caos en la societat espanyola i acabar convencent-la que es troba davant d’un govern de coalició il·legítim, improcedent, pare del caos i mare de la corrupció. La conseqüència és que només les dretes podran arreglar el desastre i restituir, per qualsevol via, les coses al seu ordre correcte.
Aquest desplaçament ideològic també està afectant de manera evident els països de la UE i empenyent la dreta europea cap a una deriva suïcida.
Per a l’autor, és necessari un plantejament valent des de la UE, com a últim refugi davant la plutocràcia política, tecnològica i econòmica del trumpisme. Aquest plantejament passa per reivindicar l’Estat com a poder públic, i no com a instrument al servei de la rendibilitat econòmica i la desregulació de gegantines empreses privades.
Mentre siguin les víctimes dels atacs d’odi, menyspreu, masclisme o simples falsedats les que hagin d’actuar per defensar-se, continuarà vigent la impunitat d’un sistema que invoca aquesta llibertat (la de mentir, insultar i odiar) com una corrupció aberrant de la llibertat d’expressió. Quan aquests defensen la llibertat d’expressió, en realitat defensen la llibertat de saturar l’espai públic de brossa comunicacional fins a fer impossible discernir allò que és valuós, sepultat sota tota la pol·lució digital.
Poder actuar contra això hauria de ser un nou servei públic, com ho és el servei de neteja del clavegueram. Però això només es pot fer des d’una institució supraestatal que pugui dictar normes en interès públic i que les empreses tecnològiques hagin de complir. Barbàrie o institucions: no podem esperar que aquestes empreses s’autoregulin, perquè això va, com hem vist, contra el seu negoci.
S’ha de tenir en compte que la revolució tecnològica té dues cares: d’una banda, està assolint avenços molt importants en medicina, producció i difusió democràtica de la cultura, entre altres àmbits. De l’altra, però, porta dins el virus d’un oligopoli tecnològic que menysprea la democràcia, perquè aquesta té com a funció fiscalitzar les empreses privades i posar límits a les seves formes de creixement. La democràcia els destorba, exigeix explicacions, reclama responsabilitats, demana impostos justos i, fins i tot, podria arribar a penalitzar o condemnar els responsables de les bestieses que s’emparen en la innovació tecnològica.
Per a les empreses tecnològiques, resulta altament rendible que dominin la ràbia, la irritació, la deformació, la caricatura i la banalitat, perquè perpetuen la dependència emocional de la ciutadania. Res no obliga, en nom del bé comú, que l’algoritme continuï prioritzant la brutalitat i la desinformació: és una decisió empresarial i, és clar, també ideològica.
No hi ha raons de pes que impedeixin que l’Estat intervingui i intercepti aquest tipus de pol·lució ambiental, de la mateixa manera que preserva la qualitat de l’aire a les ciutats o impedeix, en una aula, el menyspreu a la ciència, la promoció de la medicina alternativa o la difusió de deliris terraplanistes en un informatiu públic.
Així com la primera i fonamental exigència d’un govern progressista ha estat sempre garantir el finançament i el bon funcionament de la sanitat i l’ensenyament públics, avui aquesta responsabilitat s’amplia: també ha d’assegurar, des de la titularitat pública, la supervisió i la fiabilitat d’uns instruments de sociabilitat tan penetrants com les xarxes socials i la intel·ligència artificial.
La credibilitat dels continguts que distribueixen les grans plataformes s’ha d’incorporar com un nou pilar de l’Estat social de dret, de la mateixa manera que no es comercialitza cap medicament sense assajos rigorosos, cap tren circula sense proves exhaustives i cap avió s’enlaira al marge d’una regulació estricta, d’acord amb els riscos que comporta.
S’ha de fer que el submon d’internet i la seva proliferació de falsedats trobin obstacles, condicions, requisits i costos si volen continuar generant els beneficis publicitaris que són la base del seu negoci. També se’ls ha de fer pagar impostos fora dels paradisos fiscals, en proporció als beneficis estratosfèrics que obtenen de cadascun de nosaltres, usuaris necessaris i captius de la seva tecnologia.
L’esquerra ha d’afrontar la contrareforma barbaritzant en marxa. Aquesta contrareforma busca fer retrocedir la societat cap a la superstició i la ignorància, perquè accelera la desdemocratització emparant-se en l’axioma de la llibertat d’expressió. No és només un negoci: és un projecte polític. La democràcia els destorba.
O bé l’esquerra assumeix aquesta responsabilitat o les societats occidentals quedaran exposades a ser monitorades, controlades i teledirigides per uns poders privats que actuen amb impunitat i que no tenen com a objectiu el bé comú, sinó la destrucció del sistema democràtic que podria posar límits a la seva voracitat tecnològica neocolonitzadora.
D.I.C.
Jordi Gracia (Barcelona, 1965) és assagista i catedràtic de Literatura Española a la UB. Ha estat cap d’Opinió de El País i avui és codirector de Tinta Libre i crític literari a Babelia. Entre altres textos ha publicat Estado y cultura, La resistencia silenciosa (Premio Anagrama de Ensayo 2004), José Ortega y Gasset, A la intemperie y Javier Pradera o el poder de la izquierda, a més dels panflets El intelectual melancólico y Contra la izquierda.
Ressenya del llibre ‘La izquierda ante el tecnofascismo’ (Eldiario.es 10-9-2026)
Ressenya del llibre ‘La izquierda ante el tecnofascismo’ (Infolibre 18-6-2026)