Sara Berbel (*)

Durant la darrera dècada he escrit molts articles sobre com el tipus de societat en què vivim impacta l’epidèmia silenciosa de salut mental en què estem immersos, però aquest és el primer en què abordo la vinculació directa entre l’acció política i el benestar psicològic. Crec que tenim prou elements per sostenir aquest vincle, entre d’altres, les reiterades crides de l’OMS (2025) i diversos científics com Pickett i Wilkinson, de la Universitat de Cambridge. Tots ells col·loquen explícitament la pobresa, la desigualtat d’ingressos, la inseguretat laboral, l’habitatge, la discriminació vers les dones, la solitud i l’aïllament social entre els determinants estructurals de la salut mental. Si aquests no són el nucli de les polítiques socialdemòcrates, ja em direu quins són. A més, m’interessa assenyalar la individualització del sofriment com a fenomen polític i també  la resignació col·lectiva com un mecanisme que alhora deteriora el benestar psicològic i la capacitat democràtica. Polítiques socialdemòcrates ben fonamentades i més ben aplicades poden ser una part poderosa de la solució al problema de salut mental en què ens trobem.

Cap a un individualisme progressiu

Durant anys vam creure que el progrés consistia a viure més temps, tenir més drets, més educació, millors feines i més llibertat per decidir les nostres vides. I, en gran manera, ho vam aconseguir. Tanmateix, sembla que alguna cosa s’ha trencat pel camí. Mai no havíem tingut tant coneixement sobre salut mental, tants psicòlegs, tants diagnòstics, tants llibres d’autoajuda i tants medicaments per combatre l’ansietat i la depressió. I, malgrat això, el malestar continua creixent.

Potser no ens estem fent la pregunta correcta. Potser no només hauríem de preguntar-nos què està passant a les persones com a éssers individuals, sinó què ens està passant a nosaltres com a societat.

Fa dècades, la socialdemocràcia europea va entendre que el benestar individual depèn en gran manera de les condicions de vida col·lectives. D’això van sorgir els sistemes de salut pública, l’educació universal, les pensions, la protecció a l’atur, les polítiques d’habitatge, els serveis socials o els drets laborals. No es tractava només de redistribuir la riquesa. Es tractava de proporcionar seguretat vital, reduir la incertesa i permetre a la gent imaginar un futur.

Avui sabem que aquesta intuïció política tenia una base psicològica sòlida. L’OMS considera les condicions vitals injustes com a determinants fonamentals de la salut mental. No tot el patiment neix dins nostre.

Tanmateix, hem creat una cultura que tendeix a interpretar-ho així. Si no pots suportar la pressió a la feina, has d’aprendre a ser resilient. Si no arribes a final de mes, gestiona millor les teves emocions. Si estàs esgotat al final del dia després de treballar i cuidar la llar, practica la consciència plena. Si no trobes feina, millora la teva actitud. I si res funciona, probablement hi ha una pastilla capaç d’ajudar-te a suportar-ho. Rarament pensem, en canvi, en unir-nos a un sindicat, afiliar-nos a un moviment o partit polític, ser membres d’una associació del tercer sector, apuntar-nos a un grup de sortides del barri els diumenges.

La paradoxa és clara: tenim un malestar individualitzat mentre socialitzem les seves causes.

A això s’hi afegeix un individualisme creixent que ha debilitat molts dels espais on tradicionalment trobàvem protecció emocional. El tipus de feina, que ha passat del treball col·lectiu a les fàbriques a feines individuals de «coll blanc» a les oficines, ha accentuat la individualitat des del segle passat. La tecnologia també hi ha contribuït: tenim molts contactes a les xarxes però poques persones a qui trucar a les tres de la matinada. Estem permanentment en comunicació i, tanmateix, la solitud s’ha convertit en un dels grans problemes contemporanis. Viatgem mirant una pantalla, protestem individualment a les xarxes i tornem a casa convençuts que la nostra impotència també és individual.

La política de «poder fer alguna cosa junts»

És clar que necessitem més professionals de la psicologia i una atenció pública de qualitat. Però seria ingenu pensar que una generació només pot recuperar l’esperança prenent medicació o aprenent tècniques per gestionar les seves emocions. També necessita projectes, vincles, expectatives i l’experiència que pot intervenir en la realitat. L’acció col·lectiva protegeix perquè retorna alguna cosa essencial per a l’equilibri psicològic: la sensació d’eficàcia. Davant del «no es pot fer res», hi ha un «podem fer alguna cosa junts».

Les dones són un exemple especialment significatiu. Durant dècades hem comprovat que tenen nivells més alts d’ansietat i depressió i consumeixen més psicotròpics. A Catalunya, entre la població de 15 i més anys, el 32% de les dones ha patit alguna vegada ansietat o depressió, davant d’un 16% dels homes. Exactament el doble (dades de l’Enquesta de Salut de Catalunya). Però seria un error analitzar aquestes diferències només des del punt de vista de la biologia. La inseguretat laboral, la bretxa salarial, la feminització de la pobresa, la sobrecàrrega de cures, la dificultat per conciliar l’equilibri entre la vida laboral i personal, menys oportunitats professionals i la pressió permanent sobre el cos i l’aparença tenen conseqüències psicològiques. És difícil sentir-se bé al mig de tanta pressió.

L’evidència internacional mostra precisament que les societats més desiguals tenen problemes de salut mental més grans. Tot i que el psiquiatre Franco Basaglia defensava que, sota tota malaltia mental batega un conflicte social, no volem dir que tots els trastorns tinguin un origen social o que puguem prescindir de medicaments o tractaments clínics quan siguin necessaris. Vol dir quelcom més senzill: no podem tractar exclusivament en la consulta mèdica allò que també s’origina en el mercat laboral, l’habitatge, l’escola, l’atenció o la distribució desigual de la riquesa i el temps.

Per això parlar de salut mental també és parlar de política social.

Durant massa temps hem desplaçat el focus de les condicions de vida a la capacitat de la persona per suportar-les. I aquesta transformació té conseqüències democràtiques. Quan una persona arriba a creure que el seu patiment prové exclusivament de les seves pròpies mancances, deixa de preguntar-se què hauria de canviar al seu voltant. La frustració es converteix en culpa; la injustícia, en fracàs personal; i la indignació, en resignació.

La resignació és una emoció profundament política. La psicologia ho sap bé: quan la gent percep que, passi el que passi, res canviarà, deixen d’intentar-ho. El psicòleg Martin Seligman ho va explicar molt bé amb el fenomen de “la indefensió apresa”. La impotència apresa no només genera tristesa i passivitat. També destrueix l’expectativa del futur i alimenta extremadament l’abstenció política o el vot populista.

Precisament per aquesta raó, recuperar la salut mental col·lectiva també requereix recuperar la possibilitat d’imaginar un món millor. I aquí hi ha motius per a l’esperança. Sabem bé què protegeix les persones psicològicament: seguretat econòmica, ocupació digna, habitatge accessible, bons serveis públics, temps per viure, igualtat entre dones i homes, relacions afectives sòlides, espais comunitaris i possibilitats reals per participar i decidir. No són pocions miraculoses. Són polítiques.

Socialdemocràcia europea

La tradició socialdemòcrata europea va construir gran part del seu projecte sobre una convicció: hi ha riscos vitals que una sola persona no pot afrontar i que una societat democràtica ha de compartir. Emmalaltir, envellir, perdre la feina, cuidar els fill(e)s, educar-los o passar per dificultats econòmiques no hauria de convertir-se en aventures individuals.

Als estudis que es fan en països nòrdics com Suècia, Finlàndia, Dinamarca, Noruega, que sempre apareixen com els més feliços del món, quan es pregunta a la ciutadania el motiu del seu benestar sempre destaquen les polítiques socialdemòcrates que els han portat fins a on són: un sistema de salut que els protegeix, una educació excel·lent, salaris adaptats al nivell de vida, igualtat entre dones i homes, àmplia protecció de la maternitat…

Potser ha arribat el moment d’aplicar aquesta lògica a la salut mental de nou. Necessitem psicòlegs i psiquiatres, és clar. Però també necessitem barris on puguem trobar-nos, escoles que eduquin, feines que no emmalalteixin la gent, salaris que permetin viure, serveis públics sòlids, corresponsabilitat en l’atenció i joves capaços de pensar que el futur també els pertany.

Una societat mentalment sana no és aquella en què la ciutadania ha après a suportar-ho tot sinó aquella que considera possible el canvi. És possible que la vertadera epidèmia silenciosa sigui la resignació. Per això saludem amb esperança la sortida a les places de tanta gent aquests darrers dies exigint polítiques d’habitatge efectives. Però cal una mobilització molt més gran, de tots els segments de la població que temen perdre els seus drets.

L’eco d’Indignaos de Stéphane Hessel  sona llunyà avui, però continua marcant un rumb: davant la indiferència i la derrota, mou-te. El 2010, la crisi va provocar mobilitzacions i els governs es van despertar bruscament de la seva resignada complaença. El sociòleg Jonathan Haidt explica al seu llibre La generación ansiosa que quan la joventut s’uneix a una causa, es compromet amb quelcom més gran que ella mateixa i actua col·lectivament… no es deprimeix. És imprescindible, en conseqüència, recuperar la capacitat d’intervenir al món que ens envolta.

Perquè contra la resignació coneixem una teràpia extraordinàriament poderosa: recuperar la convicció que, junts, juntes, podem transformar allò que ens fa patir. Més política autèntica, més polítiques d’esquerres, més socialdemocràcia i el sofriment, tant físic com psicològic, disminuiran.

(*)  Sara Berbel Sánchez és doctora en Psicologia Social i assessora Estratègica per al benestar i els nous lideratges. Ha estat gerent municipal de l’Ajuntament de Barcelona, directora general de Barcelona Activa SA, directora general al Departament de Treball i presidenta de l’Institut Català de les Dones, entre altres càrrecs. Ha publicat alguns llibres en relació amb la justícia social i publica regularment als diaris El País i ARA.