La tesi principal de l’autor sosté que el poder a Espanya no opera exclusivament a través de les institucions democràtiques formals (el Parlament, el Govern o els tribunals), sinó mitjançant una xarxa interconnectada d’elits econòmiques, polítiques, burocràtiques i mediàtiques que han mantingut una continuïtat estructural notable des de 1939.

En lloc de veure la Transició com un trencament institucional absolut, Villena la descriu com un procés de reconversió en què les elits financeres, empresarials i de l’alta burocràcia provinents del període franquista van conservar les seves posicions de domini adaptant-se a les regles del nou marc constitucional, al joc de la democràcia liberal i de la Unió Europea.

El procés de transició de l’autarquia al tecnocratisme franquista (1939-1975) es pot descriure així:

Després de la Guerra Civil (1939-1959), el primer franquisme combina el capital bancari tradicional amb l’alta burocràcia de l’Estat. L’Estat autàrquic afavoreix determinats grups familiars que consoliden la seva posició de monopoli o oligopoli.

Amb el Pla d’Estabilització de 1959, entren en joc els tecnòcrates de l’Opus Dei (amb figures com el català Laureà López Rodó) que van prendre progressivament el poder al sector falangista del règim. Es modernitza l’administració pública i es crea una nova burocràcia tècnica que connecta la gestió econòmica estatal amb la banca privada i el sector industrial (aperturisme tecnòcrata). Durant aquest període es van consolidar dos sectors clau:

• La Gran Banca Privatitzada: Bancs com Banesto, Central, Hispano Americano, Bilbao i Vizcaya van actuar com els veritables directors d’orquestra de l’economia, finançant l’estat i controlant grans paquets accionaris d’empreses industrials i de serveis públics.
• Els Monopolis de l’Estat: Empreses públiques creades o consolidades sota l’INI (Instituto Nacional de Industria) com Telefónica, Endesa, Repsol, Tabacalera o Campsa, que posteriorment seran la base de l’IBEX 35.

L’Estat franquista va crear una burocràcia altament professionalitzada en determinats àmbits tècnics i jurídics. Els anomenats «Cossos de l’Estat» es van convertir en el principal planter de dirigents econòmics (la principal font de reclutament de la classe dirigent), una constant que es mantindrà durant tota la democràcia:

• Advocats de l’Estat: El cos més influent, amb formació jurídica rigorosa i una xarxa d’influència directa sobre la legislació i els negocis públics.
• Tècnics Comercials i Economistes de l’Estat (TECE): Responsables del Pla de Desenvolupament de 1959 i arquitectes de la modernització econòmica.
• Inspectors d’Hisenda i Juristes del Consell d’Estat.

El llibre de Villena analitza detalladament com es manté la cohesió de les elits en l’Espanya contemporània:

• Lobbys i Espais de Sociabilitat: Importància de les dinasties i unions familiars, les escoles de negoci i clubs privats on interaccionen directius, polítics i periodistes de primer nivell i els cossos d’elit de l’Administració pública com a punts de trobada i reproducció d’aquestes elits. Fundacions privades, think tanks, etc.
• Portes Giratòries: Un flux continu d’exministres, exsecretaris d’Estat i  exalts càrrecs polítics (tant del PP com del PSOE) cap als consells d’administració de les grans empreses, bancàries, energètiques (Endesa, Naturgy, Iberdrola) i de comunicació.
• El Paper dels Mitjans de Comunicació: Els grans grups mediàtics depenen sovint del finançament bancari i de la publicitat institucional o corporativa, la qual cosa condiciona l’agenda informativa i la definició de «l’interès general».

Aquests funcionaris no només redactaven les lleis, sinó que sovint passaven directament al consell d’administració de bancs o grans indústries privatitzades, establint el model de reproducció de poders que perdura avui.

Villena explica com durant el procés de la Transició (1975-1978) es va produir un intercanvi tàcit: democratització política a canvi del respecte a la propietat i a la posició dominants de les grans famílies financeres i industrials del franquisme. Posteriorment,

• El Govern del PSOE (1982–1996): Sota la direcció de figures com Carlos Solchaga o Miguel Boyer, el PSOE va adoptar polítiques econòmiques d’obertura, reconversió industrial i integració a la Comunitat Econòmica Europea. Tot i ser un govern d’esquerres, va aprofundir la relació amb el sector financer i va iniciar el procés de privatitzacions.
• L’Era de les Privatitzacions i el Govern de José María Aznar (1996–2004): L’etapa del PP va suposar el canvi definitiu. Es van privatitzar completament grans campions nacionals com Telefónica, Argentaria, Endesa, Repsol i Tabacalera. Amics i servidors públics afins al poder polític (l’anomenada «gola profunda» o la «generació de la Moncloa») van ser col·locats al capdavant d’aquestes noves multinacionals privades.

L’índex IBEX 35 creat el 1992 es va convertir en el nou marc de referència de l’elit econòmica espanyola. El poder real es va traslladar de l’antiga oligarquia agrària i industrial a una nova elit corporativa i financera caracteritzada per:

• L’expansió internacional cap a l’Amèrica Llatina.
• Una altíssima concentració de poder en un reduït nombre de directius i consellers independents.
• La fusió progressiva de la Banca tradicional en dos grans gegants: BBVA i Banco Santander.

Andrés Villena conclou la seva obra alertant dels riscos que aquesta concentració de poder representa per a la qualitat democràtica d’Espanya:

• Captura de les Polítiques Públiques: Les decisions econòmiques, fiscals i energètiques de l’Estat responen sovint als interessos d’aquesta xarxa d’elits abans que a la majoria ciutadana. La fallida de les caixes d’estalvis i el rescat bancari de 2012 demostren com l’Estat actua com a xarxa de seguretat per a les grans entitats financeres, transferint el cost de la crisi a la ciutadania.
• Dèficit de Transparència: La presa de decisions reals té lloc en espais no sotmesos al control parlamentari o electoral.
• Impossibilitat de Reformes Estructurals: La capacitat de veto d’aquestes elits dificulta qualsevol redistribució significativa de la riquesa o reforma profunda del model productiu.

Es pot concloure que hi ha hagut una continuïtat estructural, perquè els canvis formals de règim (1939 – 1978) no van alterar la posició d’un nucli dur de famílies, bancs i cossos de l’Estat que continuen marcant l’agenda econòmica.

L’alt funcionariat espanyol no és un actor neutral, sinó una part integrada d’aquesta xarxa de poder que nodreix de quadres les grans corporacions.

La divisió dels interessos regionals és un mite, ja que les elits madrilenya, catalana i basca poden competir pel discurs identitari o territorial, però mantenen aliances sòlides quan es tracta de defensar la posició del gran capital i el repartiment dels grans contractes i fons públics.

En resum, Las élites que dominan España demostra que, malgrat els canvis polítics formalment democràtics des de 1939, les estructures subjacents de la potència econòmica i institucional han sabut readaptar-se per mantenir l’hegemonia en l’Espanya del segle XXI.

La pregunta que queda oberta és, precisament, fins a quin punt una democràcia pot considerar-se plenament efectiva quan existeixen centres de poder econòmic i social que escapen en gran manera al control electoral. Aquesta és la qüestió de fons que dona sentit a tota l’obra.

M.M.V.

Andrés Villena Oliver (Elx, 1980). És economista, llicenciat en Comunicació Audiovisual i doctor en Sociologia per la Universitat de Màlaga, amb una tesi doctoral sobre els grups de poder a l’alta política espanyola. Professor d’Economia Aplicada a la Universitat Complutense de Madrid, el seu àmbit de recerca s’ha especialitzat en l’anàlisi de les xarxes de poder a Espanya.