El PSC revalidaria l’alcaldia de Barcelona de la mà de Jaume Collboni amb un avantatge còmode sobre la resta de partits polítics, segons l’última enquesta política de Barcelona elaborada pel Gabinet d’Estudis Socials i Opinió Públic (GESOP) per a El Periódico.
9-10 regidors per seguir impulsant el projecte socialista per a Barcelona
Una mostra de 802 entrevistes a la ciutadania de Barcelona avala com a vencedor de les eleccions municipals del 23 de maig de 2027 al PSC a vuit mesos dels comicis electorals, fet que suposaria tornar a tenyir la nostra ciutat de vermell vint anys després del triomf de Jordi Hereu.
L’enquesta pronostica una victòria del PSC amb 9-10 regidors, en un consistori que passarà de 41 a 43 regidors i on la majoria absoluta la marcarà un total de 22, degut a l’augment de la població barcelonina, que ja ascendeix als 1,7 milions d’habitants.
L’alcalde Jaume Collboni: l’únic líder polític que aprova
Jaume Collboni es referma com l’únic líder municipal aprovat per la ciutadania. A més, la seva popularitat ha anat creixent fins a convertir-se en el candidat preferit per seguir sent l’alcalde de Barcelona, amb un 19,9% de les persones enquestades validant aquesta preferència. Així mateix, Collboni és l’únic candidat que aconsegueix aprovar en gestió (amb una puntuació de 6,1 atorgada per les i els socialistes enquestats).
L’alcalde Collboni també es consolida com el polític més conegut (pel 93,4%) i esmentat per les barcelonines i els barcelonins, enfortint la seva popularitat i provocant la davallada de la resta de candidats.
El PSC i l’alcalde Collboni treballen pel dret a quedar-se a Barcelona
L’enquesta posa de relleu dos dels eixos d’actuació prioritaris pel PSC Barcelona i l’alcalde Collboni: més habitatge social i una gestió sostenible del model turístic. No és casualitat que aquests dos eixos també hagin estat polítiques amb segell socialista a la ciutat comtal, sent Collboni l’altaveu per transformar Barcelona en una ciutat assequible i treballar a favor del dret a quedar-se perquè cap barcelonina ni cap barceloní hagi de renunciar a marxar de casa seva.
Habitatge
En matèria d’habitatge, l’Ajuntament de Barcelona ha lliurat un total de 2.000 claus de pisos públics a diferents veïnes i veïns en el que va de mandat i va camí de superar els 3.000 lliuraments. I seguirem creixent! Tenim 5.000 habitatges que es troben en diferents fases de producció i preparem sol per construir 10.000 habitatges més el proper mandat. A més, comptarem amb el parc públic més gran d’Espanya: 15.000 habitatges el 2027.
Model turístic
L’altra gran aposta de l’alcalde Collboni va ser posar fi als pisos turístics existents a Barcelona (10.000), no renovant les seves llicències, amb l’objectiu d’incorporar-los al mercat de lloguer o de venda per tal de fer-los habitables per les veïnes i veïns de la ciutat. Una mesura valenta i ambiciosa, impulsada de manera pionera per l’Ajuntament de Barcelona, que ha portat l’alcalde Collboni a erigir-se com a líder de la iniciativa Mayors for Housing i que ha provocat un autèntic efecte dominó arreu d’Europa a favor de frenar la crisi d’habitatge.
A aquesta mesura l’acompanya l’increment de la taxa turística, la recaptació de la qual ha permès climatitzar 84 centres educatius dins del Pla Clima Escola; i la limitació de l’arribada de creuers, fixant el tancament de dues terminals al Port i aprovant l’augment del recàrrec municipal de l’Impost sobre les Estades en Establiments Turístics (IEET) pels creueristes de curta estada (fins a 24€).
Amb el PSC, l’extrema dreta no passa
De nou, el partit socialista conserva la seva base d’electorat major de 60 anys com a percentatge majoritari entre les seves i els seus votants, amb gairebé un 24%. La dada esperançadora és que el PSC aconseguiria quasi el 13% de representació provinent de votants joves entre la franja d’edat dels 18 als 29 anys. Les i els socialistes de Barcelona ens establiríem, així, com el dic de contenció per frenar l’extrema dreta en un context global on, malauradament, els discursos reaccionaris ja formen part de l’espectre de la normalitat política.