Moltes de les coses que avui associem a la política (els drets, la separació de
poders, els partits, l’alternança en el govern o el sufragi universal) són, si ho mirem
amb perspectiva històrica, relativament recents.
Però hi ha una paraula que acompanya la política des de fa mil·lennis: pressupost.
Ja a les primeres civilitzacions, a Egipte, a Mesopotàmia o a Roma, les comunitats
s’organitzaven per decidir què fer amb els recursos que tenien. Per ordenar
prioritats. Per dir quins problemes eren més urgents i per on començar a
resoldre’ls.
En el fons, aquesta és una de les formes més antigues i més concretes de fer
política.
Perquè governar és més que gestionar el poder polític. No es tracta només de
solucionar problemes; això ho volen fer tots els governs i tots els grups polítics.
Governar vol dir, abans que res, decidir quins problemes afrontem primer i
amb quins recursos ho fem. I el pressupost és la manera més clara d’explicar
aquestes prioritats.
Per això els pressupostos són l’eina principal per dirigir un país. Sense pressupost
es pot anar funcionant amb pròrrogues i amb modificacions puntuals de crèdit, és
cert. Però això no pot convertir-se en la norma.
Els últims pressupostos aprovats a Catalunya són els del 2023. Governs i
administracions poden adaptar-se durant un temps, però governar massa temps
amb eines pensades per a una realitat de fa tres anys és fer política amb el fre
posat.
Vivim en un món que canvia a gran velocitat: econòmicament, tecnològicament,
socialment i fins i tot geopolíticament. Adaptar-nos a aquests canvis ja és prou
difícil com per haver de fer-ho amb un instrument pressupostari que respon a
necessitats de fa tres anys.
Per això Catalunya necessita nous pressupostos. No és un caprici ni un eslògan. És,
simplement, tocar de peus a terra.
També és cert que els pressupostos, a més de ser una eina de govern, sovint es
converteixen en una eina de confrontació política. La línia que separa la defensa
legítima d’unes prioritats del tacticisme per forçar escenaris polítics nous pot ser
molt fina. Però és una línia important.
Els pressupostos que hi ha sobre la taula potser no seran els ideals per a tothom.
Això és perfectament legítim. Però sí que són uns pressupostos ambiciosos: 49.162
milions d’euros, un 22,8% més que els del 2023.
I això també es notarà al Pirineu. Al conjunt de les comarques pirinenques es
preveu destinar 63,1 milions d’euros, un 49% més que en els darrers
pressupostos aprovats.
Des del territori sabem bé que hi ha demandes històriques que fa massa temps
que esperen. La millora de carreteres i infraestructures per garantir una mobilitat
més segura i sostenible. Les polítiques d’habitatge. La modernització
d’equipaments públics. La qualitat dels serveis sanitaris i educatius.
No són qüestions secundàries. Són les condicions bàsiques perquè la gent pugui
viure i quedar-se al territori.
En un moment complex com l’actual, el mínim que podem exigir a la política és
que les coses essencials funcionin. Si no som capaços d’acordar allò que és bàsic,
difícilment podrem aspirar a debats més profunds o a projectes de país més
ambiciosos.
I aquí també hi ha un element que val la pena reconèixer: la predisposició a
negociar. En política no és fàcil asseure’s a parlar quan les posicions són diferents.
Però discutir un pressupost, escoltar-se i buscar punts de trobada és, precisament,
fer bona política.
Quan la política negocia envia també un missatge a la ciutadania: que les
institucions funcionen, que les diferències es poden gestionar i que els acords són
possibles.
Perquè la confiança en la política també es construeix així. Difícilment podrem
demanar confiança als ciutadans si nosaltres no som capaços de demostrar-la entre
nosaltres.
En aquests dies em ve sovint al cap una reflexió de Nelson Mandela:
“L’èxit de la política consisteix a entendre bé els límits del que és possible.”
A vegades fer política també és això: avançar pas a pas. Assolir primer allò que és
possible per poder aspirar, més endavant, a objectius encara més grans.
I avui, per al país i per al Pirineu, allò que és possible —i necessari— és dotar-nos
d’uns nous pressupostos.