Actualitat

“Un món feminista serà possible?” Per Isabel Darder.

10 març 2023

"Un món feminista serà possible?"
Isabel Darder és mestra i pedagoga terapeuta, escrit a finals de gener de 2023.

“Disminueix la capacitat de rotació del turmell, el que propicia esquinços i trencament freqüents. Escurça els músculs dels bessons i es perd flexibilitat, estabilitat i capacitat de córrer i saltar. Augmenta la rigidesa del tendó d’Aquil·les, amb el temps s’acaba atrofiant i resulta molt dolorós posar el talo a terra. Promou i accelera la formació de galindons arribant, fins i tot, a tenir lesions com la lesió del tercer i quart dit, Neuroma de Morton. Canvia el centre de gravetat, el que propicia lesions a la columna vertebral, els malucs…com tumors, lesions irreversibles, etc. Els genolls es sobrecarreguen per la tensió en la musculatura i fan contractures al quàdriceps i recte anterior de la cama, arribant a tenir artrosis, artritis. La postura es va modificant  i sorgeixen lesions importants en l’estructura física del cos per poder mantenir  l’equilibri. Les dones pateixen quatre cops més lesions podals que els homes. En les intervencions quirúrgiques  que es fan per corregir patologies dels peus, el 90% son dones”.

D’aquí a 50 anys mirarem enrere i direm: com es possible que les dones aguantessin aquesta tortura i ningú hi fes res? Com és possible que moltes persones, dones incloses, creguessin que patir aquesta tortura era bellesa, una tria lliure per part de les dones, una exigència laboral, un negoci pròsper a costa de la salut de les dones? Mira enrere i jutjar, tot és possible.

On ens auto anomenem el primer món, la societat civilitzada, allà on es respecten els drets humans –“no com fan altres societat o països que oprimeixen les dones obligant-les a vestir-se i viure sota normes i pressions socials estrictes”( cal parlar sobre el que patim i coneixem)- tampoc podrem dir que les dones eren lliures de pintar-se, vestir-se i calçar com volien. Moltes dones creuen que ho són i no estaran d’acord en aquest text, però en 50 anys es posaran les mans al cap pensant que era el que ens feien.

Som el fruit del nostre temps i de les nostres tradicions socioculturals. Hem de ser conscients de que és el què està passant i reaccionar davant del que succeeix al nostre entorn, a més a més, del que succeeix en altres cultures. Està molt bé i és necessari sentir-nos obligades a estar al costat de les dones d’altres indrets, molt diferents als nostres, però no ens sentim superiors, no siguem ingènues: nosaltres també tenim molta feina per fer. Primer convence’ns a nosaltres mateixes de que no som lliures en com ens vestim, com ens mostrem en societat. Som víctimes de -en diem de moltes maneres-de convencions socials, moda, tendències, pressions religioses i els vistiplau del poder patriarcal.

“Un element tant petit provoca unes lesions tant greus”. Com no n’eren conscients les dones comentaran d’aquí a 50 anys. Els TALONS són un exemple de la tortura que patim les dones sense saber com deslliurar-se’n. Els portem de forma obligatòria a algunes feines (presentadores de televisió, hostesses de convencions, directives, secretàries,…) i de forma voluntària professionals en el món de l’advocacia, la banca i també en activitats de lleure i cerimònies. Moltes dones creuen que els talons les empoderen en feines on hi ha molts homes. Les fan més altes, caminen més dretes, les miren més, les respecten més.

Els talons fan caminar a les dones d’una forma desequilibrada, les catapulten endavant. Per compensar aquest desequilibri i no caure han de deformar els malucs i la columna i treure els cul enfora i els pits enfora. Una dona amb talons alts mostra més els seus atributs sexuals i segons les convencions d’aquest primer món nostre, és més atractiva, s’exhibeix sexualment. Si a sobre vesteix roba cenyida, curta i escotada, tot rodó. En aquest món nostre les dones creuen vestir i calçar lliurement, i pensen que les d’altres cultures ho fan obligadament perquè les obliguen a tapar-se, amagar-se o recloure’s. Nosaltres “som lliures” d’exhibir els nostres atractius sexuals. D’aquí a 50 anys no ho podran creure.

Però…i si potser d’aquí a 50 anys hem de lamentar una deriva masclista que ens portarà a una situació pitjor que l’actual?

Els govern de Castella-Lleó ha estat jugant a enfangar-se amb la llei de l’avortament. És molt transcendent el que ha succeït i encara no ha acabat. Hi ha partits que s’atreveixen a decidir per les dones, camuflant-ho en unes intencions manipuladores de bonisme judeo-cristià. Aquests partits es delaten a ells mateixos, es treuen la careta: per ells les dones no són persones.

Les seves intencions últimes no queden gaire lluny del conflictes a Iran o del deteriorament dels talibans a Afganistan. Les dones són propietat de l’estat, no poden anar a escola, ni soles pel carrer i darrerament entren a les cases i les obliguen a casar-se a la força. No els cal la tracta de persones, l’estat és qui en té l’exclusiva.

Des d’aquest primer món ens lamentem de la situació de moltes dones a d’altres països i fem gestos simbòlics per solidaritzar-nos, però ens costa moltíssim veure el que ens passa aquí. Encara moltes dones s’han de prostituir perquè creuen que és la seva única solució vital, sigui per creença o per obligació. Moltes treballadores reben un sou injust per la seva feina, moltes mares no tenen recursos per tirar endavant els seus fills, moltes moren a mans d’homes que no les poden veure com persones. Esperem que d’aquí a 50 anys puguem sorprendre’ns del que passava avui i no lamentar on hem arribat.

Cal que deixem enrere una societat abusiva, uniformista, excloent. Hem d’avançar per una societat que s’accepta com és: diversa. I entén aquesta diversitat com la seva millor riquesa, fortalesa i solució per una societat millor entre humans.

El futur ha de ser feminista per poder salvar la humanitat. Fins avui, se suposa, a Occident nomes ha existit una societat feminista en l’historia coneguda: la minoica. Tornem a ser minoiques.