Actualitat

“Tal dia farà un any…”. Per José María García-Pastor.

26 gener 2023

"Tal dia farà un any...". Per José María García-Pastor.
José María García-Pastor és periodista i politòleg.

 

El dimarts 4 de desembre de 2018 és una data que pot ser a molts no els hi aporti res. Cert, era un dia qualsevol en un any com tants altres. Què fa especial aquesta data? Doncs simplement era el dia on s’havia de renovar el Consell General del Poder Judicial, ni més ni menys que l’òrgan de govern del poder judicial a Espanya.

Avui, quatre anys i més d’un mes desprès, continuem a l’espera. Algú, arribat de fora, podria pensar que, per exemple, el problema és que no hi ha juristes de reconegut prestigi en aquest país o que els possibles candidats no volen assumir la responsabilitat de fer de govern dels jutges. Serien possibles explicacions…

Però la realitat, allò que s’hauria d’explicar al nouvingut, és que la no renovació, el bloqueig en el procediment es deu a una qüestió molt més senzilla i no infreqüent per cert: la voluntat d’un determinat partit de no canviar allò que considera que ha de mantenir-se com està pels segles dels segles.

I perquè això? Possiblement no cal desenvolupar ni grans tesis ni fer exhaustius  anàlisis. Tot ho va resumir el senador Cosidó en el seu moment amb aquell famós “controlarem la sala segona del Tribunal Suprem des del darrera”. Una sala, que per cert és la competent per a jutjar diputats, senadors i membres del govern. Queda clar doncs quina és la intenció del partit, en aquells moments del senyor Casado i ara del senyor Núñez, evitar com sigui tenir ensurts en aquesta sala, no debades el partit de l’ocellot blau és el més encausat en causes diverses.

El més sagnant del retard, habitual per cert quan el partit que va pagar en negre les obres de la seva seu és a l’oposició, és la constant apel·lació a la independència de la justícia i a la constitucionalitat que ha de presidir totes les actuacions, dels altres cal dir. El partit dels Bárcenas, González, Cifuentes, Naseiro, Zaplana, etc, etc. i tots els etcèteres que es vulguin posar, reparteix medalles sobre qui és o no constitucional, qui respecta o no la separació de poders qui, en definitiva qui és demòcrata i qui no.

I el cert és que la qüestió ja comença a cansar, a exasperar a tots aquells que creiem de debò que la democràcia, que la Constitució, que la separació de poders en definitiva, és quelcom molt seriós i que no s’ha de prestar a maniobres per part dels que més haurien de callar.

Apel·lar a la independència judicial i al mateix temps boicotejar i intentar imposar les teves tesis no és ni democràtic, ni ètic ni tan sols decent. Barrejar els teus interessos polítics amb la judicatura és una mostra de desvergonyiment difícilment superable. I més quan desprès sentim al líder del partit repartir carnets de bon demòcrata.

L’únic camí que cal seguir és el del ple constitucionalisme, aquell que té com a principal fita oposar-se al poder absolut, a les decisions d’uns pocs en contra dels interessos de la majoria. La veritable independència judicial s’aconsegueix propiciant que d’acord a la legalitat vigent l’òrgan de govern dels jutges es renovi en temps i forma. Posar excusa rere excusa únicament afavoreix aquells que volen enfangar la vida pública, desacreditar la política i llençar missatges molt perillosos pel nostre futur.

Malauradament, la renovació del CGPJ no té perspectives de futur. Per desgràcia, tal dia farà un any…