Una gran part de nosaltres veiem la llibertat com l’absència de poder estatal: creiem que som lliures si podem fer i dir allò que vulguem, i protegir-nos de les extralimitacions del govern. Però l’autèntica llibertat no és tant la llibertat de, com la llibertat per a: la llibertat per a prosperar, per a arriscar-nos per futurs que triem treballant junts. La llibertat és el valor que fa possible tots els altres valors. Basant-se en l’obra de filòsofs i dissidents polítics, en converses amb pensadors contemporanis i en les seves pròpies experiències, Snyder identifica pràctiques i actituds que ens permetran dissenyar un govern en què  nosaltres i les generacions futures puguem prosperar i ser, realment, més lliures.

Des de fa uns quants anys el valor de la llibertat ha estat acaparat pels discursos polítics més dretans i conservadors (els plantejaments neoconservadors, neoliberals i anarco-liberals). Tant per Trump, com Milei, i, a casa nostra, només cal pensar en Ayuso, aquesta paraula és emprada i defensada contínuament com el seu valor fonamental. Sembla que a les propostes progressistes no els està permès usar aquest valor. Per intentar sortir d’aquest atzucac, Snyder recupera una distinció, amb matisos, que havia fet Isaiah Berlin, entre l’anomenada llibertat negativa (llibertat de) i la llibertat positiva (llibertat per a). Per a Snyder, la primera no ens porta a una llibertat real, sinó que pot acabar portant-nos a sistemes polítics tirànics. Només tenint en compte el que vol dir la llibertat positiva, podem realment, tenir un futur més lliure i democràtic.

Quan Trump (o Elon Musk) parlen de llibertat ens estan defensant que l’Estat no intervingui per res en l’economia, ni, de fet, en gairebé cap assumpte que pugui molestar als poderosos. Parteixen de la idea que el mercat ho arreglarà tot i que aquells que hi tenen una bona posició, si no se’ls molesta, acabaran portant la felicitat i l’abundància a la societat. Snyder analitza el que està significant aquesta idea de llibertat a la pràctica als Estats Units. El resultat és que el sistema defensat per aquests plantejaments polítics només serveix a una petitíssima minoria que acumula diners i privilegis, mentre que la resta de la població cada cop viu en pitjors condicions. L’autor analitza com, per exemple, amb el sistema de salut nord-americà cada cop l’esperança de vida dels estatunidencs és més curta, comparada amb països europeus, Canadà, o, fins i tot, països llatinoamericans. També analitza, com l’afany privatitzador en aquest país comporta fortes injustícies i desigualtats, per exemple, amb la qüestió del sistema penitenciari (presons privades) on hi ha una desproporció brutal de presos entre negres i blancs, alhora que explica com convertir les presons en privades fa que es constitueixin en un negoci: si hi ha més presons i més condemnats, més ingressos.

Contraposat a aquest concepte de llibertat (negativa), l’autor desglossa el valor de la llibertat positiva. Aquesta es caracteritza a partir de cinc formes fonamentals: Sobirania, Imprevisibilitat, Mobilitat, Objectivitat i Solidaritat, que només poden portar-se a terme com una tasca intergeneracional i col·lectiva.

Aquestes formes de la llibertat resolen el que per a Snyder són dos dilemes aparents: una persona lliure és un individu, però ningú arriba a ser un individu per si sol. La idea que fomenta el discurs polític de la llibertat negativa que som individus aïllats i que, a partir d’aquest aïllament podem ser lliures és, de totes totes, fals. Aquesta idea de llibertat negativa ens fa veure als altres com a enemics que poden prendre’ns la nostra llibertat i l’Estat només com allò que ens impedeix arribar a fer allò que volem. Ens porta a entendre el món com un enfrontament entre nosaltres (jo i els que són com jo) i ells (tota la resta).

Les cinc formes d’aquesta llibertat positiva són; la sobirania, o la capacitat adquirida de prendre decisions; la imprevisibilitat, el poder d’adaptar les regularitats físiques als nostres fins personals; la mobilitat, la capacitat de desplaçar-se a través de l’espai i del temps d’acord amb uns valors; l’objectivitat, la comprensió del món que ens permet canviar-lo; i la solidaritat, el reconeixement que la llibertat és per a tots.

Quan naixem, un nadó té la potencialitat d’avaluar el món i canviar-lo, i pot desenvolupar aquestes capacitats amb el suport i la companyia d’altres. Això és la sobirania.

En assolir la majoria d’edat, un ésser humà jove aprèn a veure el món com és i a imaginar-se com podria ser. Aprenem a diferenciar entre allò que és i allò que hauria de ser, de manera que permetem que el futur esdevingui un territori obert i no tancat i predefinit com en l’actualitat preconitzen els defensors de la llibertat negativa. Una persona sobirana combina unes virtuts escollides amb el món exterior per a fer quelcom de nou. Aquesta és la imprevisibilitat

Els nostres cossos necessiten llocs on anar. Quan som joves, no podem crear per nosaltres mateixos les condicions que ens permeten ser sobirans i imprevisibles. Però un cop es creen aquestes condicions, ens rebel·lem precisament contra les institucions que les han fet possibles i seguim el nostre propi camí. I aquesta mobilitat, la tercera forma de la llibertat ha de ser encoratjada.

Som lliures de fer només les coses que sabem fer i lliures d’anar exclusivament als llocs on podem anar. El que no coneixem ens pot fer mal, i el que sí que sabem ens empodera. La quarta forma de llibertat és l’objectivitat.

Cap individu assoleix la llibertat per si sol. Des d’un punt de vista pràctic i ètic, llibertat per a tu significa llibertat per a mi. Aquest reconeixement és la solidaritat, la cinquena forma de la llibertat.

La llibertat mai significa exclusivament que el govern ens deixi en pau; com tampoc significa que nosaltres deixem en pau al govern. Les formes de la llibertat han de ser una pràctica quotidiana.

Pel que fa a la sobirania, els nens necessiten suport per adquirir les capacitats que els permetin arribar a ser lliures. Es tracta d’una tasca política generacional, que no pot fer-se sense un govern i sense persones que guiïn aquest govern.

També la segona forma, la imprevisibilitat, exigeix unes estructures. Només podem ser lliures si reestructurem i ens replantegem els medis socials. La tirania dels algoritmes ens fa màximament previsibles, per exemple.

Tots necessitem mobilitat, la nostra trajectòria pròpia. Per tal de moure’ns necessitem estructures, com per exemple universitats públiques autònomes i assequibles, carreteres públiques en bon estat, infraestructures de comunicació públiques i amb un bon funcionament.

També l’objectivitat requereix unes institucions, per exemple, evitant que desaparegui el periodisme d’investigació, o el periodisme local. Això requereix polítiques públiques, però també un compromís ètic amb la veritat, perquè hem de creure en ella. També hem de ser objectius respecte al coneixement científic; conèixer objectivament la realitat ens permet actuar sobre ella i exercir conscientment la nostra llibertat. La idea que no hi ha veritat i que tot depèn de com sentim les coses és una manera que la manipulació i la tirania tingui el camí fàcil per a  dominar-nos.

Sense solidaritat, mai arribem a veure el patiment dels altres com si fos igual que el nostre, i, per tant, perdem la capacitat de veure’ns a nosaltres mateixos. Hauríem d’implicar-nos en les organitzacions que et permeten ajudar els altres i, a més, no votar mai partits que, per exemple, neguin el canvi climàtic. Les persones que menteixen sobre la fi del món continuaran mentint fins que s’acabi el món.

Veure la llibertat com el valor que permet els altres valors; en lloc de pensar que només consisteix a  eliminar barreres; preguntar-nos no només per com fer les coses sinó per què les volem fer d’una manera o d’una altra; veure el govern no com allò que ha de ser destruït per assolir la llibertat, sinó com quelcom que s’ha de fer per assolir tots nosaltres aquesta llibertat; entendre que els éssers humans naixem desvalguts i necessitem els altres per desenvolupar-nos i no entendre’ns només com adults en abstracte; saber que la ciència és un compromís amb el coneixement del món i no una opinió entre d’altres; que el mercat no és la font de la llibertat, sinó només una institució útil entre moltes altres que són necessàries; comprendre que la veritat és un horitzó que com humans hem de tenir i que ens permet connectar amb els altres i no pensar que depèn només de l’opinió de cadascú i acaba convertint-se en una barrera entre nosaltres… Aquests són alguns dels trets d’entendre el món humà des de la perspectiva de la llibertat real.

Per l’autor, només des de la perspectiva de la llibertat positiva, contraposada amb la llibertat negativa, tenim l’oportunitat de crear, com a societat, un món més lliure i democràtic. Com diu, citant a Simone Weil: “Vivim en un món on la gent només pot esperar miracles de si mateixa”. Podem, encara, aprofitar la nostra oportunitat, perquè el problema no és el món, sinó nosaltres i, per tant, tenim la possibilitat de resoldre’l.

D.I.

Timothy David Snyder (Estats Units, 18 d’agost de 1969) és un escriptor, historiador i acadèmic estatunidenc especialitzat en història d’Europa Central i Oriental, i en l’Holocaust.  Catedràtic d’història política de l’Europa de l’Est a la Universitat Yale i membre de l’Institut de Ciències Humanes de Viena, on dirigeix el projecte “United Europe – Divided Memory”. Snyder és un dels principals experts a escala mundial en història d’Europa i una de les figures intel·lectuals més importants al món anglosaxó. Ha realitzat importants contribucions a la historiografia d’Europa, especialment sobre l’Holocaust, la Segona Guerra Mundial, i els règims totalitaris, per les quals ha estat guardonat per la Fundació Havel i l’Acadèmia Americana de les Arts i les Lletres, i condecorat pels governs d’Estònia, Polònia i Lituània. Snyder té un ampli coneixement de les llengües de l’est d’Europa, entre elles el rus, l’ucraïnès, el bielorús o l’ídix i els seus llibres han estat publicats en una quarantena de llengües. Les seves publicacions més recents mostren un caràcter crític amb el món contemporani; és el cas de Sobre la tirania: 20 lliçons que hem d’aprendre del segle XX (Destino, 2017), El camino hacia la no libertad (Galaxia Gutenberg, 2018) i Sobre la libertad (Galaxia Gutenberg, 2024). El seu llibre La nostra malaltia (Galaxia Gutenberg, 2020) és un assaig escrit sobre el dret a la salut als Estats Units. Entre la seva prolífica obra de perfil historiogràfic, destaquen Tierras de sangre: Europa entre Hitler y Stalin (Galaxia Gutenberg, 2011), que li va valdre el Premi de Pensament Polític Hannah Arendt (2013), i Tierra negra. El Holocausto como historia y advertencia (Galaxia Gutenberg, 2015) així com el llibre coescrit amb l’historiador Tony Judt Pensar el siglo XX (Taurus, 2012). Snyder escriu també a The New York Times, The Wall Street Journal, The New Republic, The New York Times Review of Books i The Guardian.