Actualitat

“L’apunt del dia/22 (Després de la travessia)”. Per Raimon Obiols.

11 febrer 2023

"L’apunt del dia/22 (Després de la travessia)". Per Raimon Obiols.
Compartim aquest article de Raimon Obiols (Barcelona, 1940), publicat a L’Hora el passat 9 de febrer. Qui fou primer secretari del PSC (1983-1996) reflexiona sobre els origens del partit, la seva evolució i el seu posicionament actual en la política catalana. Us recomanem la seva lectura!

Enllaç a la publicació original

El recent acord sobre els pressupostos de la Generalitat ha agullonat a tres bons periodistes a escriure uns articles interessants sobre el PSC (Neus Tomás, «El PSC es mucho PSC (para lo bueno y lo malo)»; Francesc-Marc Àlvaro, «El retorn del PSC»; Antoni Puigverd, «PSC: abans i després del desert).

Com que conec (he viscut) la trajectòria d’aquest partit des dels seus inicis, durant molts anys, aquests articles també m’han agullonat a mí a fer un comentari.    

Dels nombrosos partits que van conformar les 19 candidatures presentades, a Catalunya, a les eleccions del 15 de juny de 1977, només segueixen, vius i actius, el PSC I ERC. El PSUC, Convergència, Unió, la UCDAP, i una gran quantitat de partits menors, de dreta i d’esquerra, han desaparegut.

Una qüestió que es deriva d’aquesta constatació és la següent: el PSC i la ERC d’avui, segueix essent els mateixos partits d’aleshores? Pel que fa a ERC, com diu Puigverd, el partit de Junqueras i Aragonès «posseeix una entitat que el de Carod no tenía». Es podria dir més, si ens remuntem a l’època de Joan Hortalà

I el PSC? També ha canviat, a mesura que han canviat els temps. Amb el temps, el partits canvien (malament, si no). En el moment de la seva constitució va ser una confluència de grups i persones, moguts per una voluntat comuna, en un període molt especial i extraordinari, el del trànsit de la dictadura franquista a la democràcia.

Com que és cert que les imatges diuen més que les paraules, recomano, als interessats, el film  de Josep Maria Forn «El míting de la llibertat» (disponible a Youtube, en tres parts, aquíaquí i aquí). Reflexa molt bé l’atmosfera que viviem quan vam posar en marxa el procés constituent del PSC. Era un ambient probablement excepcional i irrepetible (encara que no se sap mai): un moment d’esperança i d’un entusiasme extraordinaris, uns motors que generaven un moviment quasi explosiu d’intensa participació. 

En general, es pot dir que, de ser organitzacions socials summament participatives, tendeixen a formes més institucionals, més diversificades i professionals. Si es vol preservar-ne les intencions primigènies (i l’ànima) d’un partit, allò que cal evitar és que es capgirin els seus incentius. És a dir: evitar que esdevinguin dispositius freds i autoreferencials, al servei exclusiu de les ambicions personals o de grup. És un risc que augmenta quan la participació de base disminueix i es participa en les institucions.

Jo crec que aquest risc, el PSC l’ha evitat en molt bona mesura. Max Weber deia que “el resultat final de l’activitat política rarament es correspon amb la intenció primitiva dels seus autors”. Si fos així, el PSC seria una excepció: el partit de Salvador Illa és el mateix que el de Joan Reventós i dels altres fundadors i fundadores del PSC.

El partit es fundà el 1978, fa quasi mig segle. Una trajectòria tan llarga sense cap error, badada o deixadesa (1), seria un autèntic miracle. Però el balanç és positiu: està viu, en cos i en ànima, i en les darreres eleccions fou el primer partit de Catalunya en vots.

Ha estat així per la combinació de diferents factors: una imprompta originària (que té molt a veure amb el tarannà personal, l’estil polític i la integritat d’en Joan Reventós); la continuïtat d’una determinada herència del moviment obrer català (una tradició oposada al joc personalista, a l’autoritarisme, a l’adulació; una cultura política on fan riure els que pontifiquen en nom d’ una ”ortodòxia” o volen imposar la seva estricta ambició personal); les successives   generacions d’excel·lents alcaldes i alcaldesses; i last but not least, l’acció de persones que s’han pres seriosament la tasca de construir organització i garantir-ne els treballs de manteniment.

El PSC, escriu Puigverd «ha hagut de fer una travessa del desert, tan dura com interessant». És cert, i li desitjo, de cara al futur, que pugui evitar la vella maledicció xinesa: “Que visquis temps interessants!”. Com recorda Neus Tomàs en el seu article, «va arribar a quedar-se després de les autonòmiques del 2015 amb 16 diputats». I va patir, si no una escissió, unes doloroses renúncies. «No se’n va anar mai, però ho va semblar», com escriu Àlvaro, i «ara, retorna i ho fa per la porta gran»..

Que el PSC prossegueixi la seva funció federadora i federalista, que es mantingui fidel a la seva vocació d’unitat civil i de progrés del país, no ha d’interessar únicament als socialistes. En bona part, el futur de Catalunya en depèn. Ho indiquen els tres articles que he esmentat, escrits des de visions lúcides i diferents. En recomano vivament la lectura, no solament als meus «correligionaris» (com es deia en l’antigor) sinó a tots els interessats en les coses polítiques, presents i futures, del nostre país. 

_______________

(1) Una badada del PSC és, per exemple, la seva indiferència als articles de Viquipèdia que s’hi relacionen. No es tracta de quedar-hi més o menys bé, ni d’edulcorar res, sinó d’evitar errors o mancances objectives de dades i imatges. Els lectors actuals i futurs de Viquipèdia s’ho mereixen.
Dos exemples, triats entre altres: 1) a l’article «Partit dels Socialistes de Catalunya» s’hi llegeix, a les primeres línies, que «El partit està liderat per Miquel Iceta, primer secretari des de 2014»; 2) la biografia política de la meva amiga Laia Bonet, actualment activa regidora socialista de l’Ajuntament de Barcelona, s’acaba fa vuit anys, el 2015. Etcètera.