Mercè Perea és diputada i portaveu socialista a la Comissió del Pacte de Toledo. 

 

Aviat farà 5 anys del primer govern socialista de Pedro Sánchez. Han esat dues legislatures molt complexes. Més de 200 Lleis. I de totes elles -i entre les més importants- es troba el Reial Decret Llei de reforma de les pensions que ha aprovat el Consell de Ministres aquest passat dijous.

Una reforma ambiciosa, valenta, decidida i que consolida definitivament una forma de governar diferent, com la que vam viure a la crisi econòmica, provocada per la Covid abans i per la guerra a Ucraïna, aquest darrer any. Aquesta reforma posa a les persones al centre de la política perquè ningú no quedi enrere.

Deia que assumeix amb valentia un repte gens fàcil de tots els sistemes de pensions: la sostenibilitat social i econòmica del sistema. I ho fa de forma pionera a Europa. Tan és així que, avui, països del nostre entorn la volen conèixer en profunditat.

Espanya és el primer país que ha complert amb el Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència, acordat amb Brussel·les per rebre els Fons Europeus. I és que cal fer memòria. Fins ara les reformes de pensions paramètriques avocaven a una reducció de la despesa.  És a dir, retallades en pensions. Aquesta reforma és la antítesi i reforça la sostenibilitat financera des de la banda dels ingressos fins al 2070, on el mercat laboral continua sent el gran exponent.

Per altra banda, fomenta l’equitat i té un fort component redistributiu. La voluntat política d’acabar amb la bretxa de gènere i amb la pobresa en pensions és clara. I ho fa amb dos mecanismes: un és el tractament diferent dels buits de cotització de les dones que van haver d’interrompre la seva carrera amb motiu de les cures dels fills, filles o de grans dependents. I d’altra banda, es millora el període de cotització podent escollir els millors anys.

Ho entendrem millor si li posem cara i ulls: una dona que ha cotitzat 44 anys i ha vist interrompuda la seva carrera de cotització per dedicar-se a les cures, o degut a la crisi financera, amb el nou model tindrà un increment del 13% a la seva pensió. A banda, el complement de la pensió per maternitat continuarà reduint la maleïda bretxa de gènere, que segueix castigant a les dones al final de la seva vida laboral.

Una reforma, dèiem, basada en l’equitat i solidaritat i, especialment, la solidaritat intergeneracional. Es crea una quota de solidaritat i s’amplia el Mecanisme d’Equitat Intergeneracional que es destina a dotar el Fons de Reserva (la coneguda “hucha de las pensiones”), que permetrà donar resposta a la pregunta que molts joves ens fan: cobrarem pensió?”. Posem-li rostre: un jove treballador de 25 anys que s’ha de jubilar al 2062 rebrà 20.000€ més, arribada la seva jubilació. Els joves s’han de sentir partícips i han de confiar del sistema de pensions. La seva perdurabilitat depèn d’això.

I a la fi, es defineix la suficiència. El Pacte de Toledo va demanar fixar un mecanisme per acabar amb la pobresa en pensions, per això les mínimes es revaloritzaran fins arribar al 60% de la renda mitjana d’una llar de dues persones. I també les no contributives es veuran incrementades.

Ara, els de sempre, la dreta, critiquen sense haver-la llegit. Molts d’ells, coautors de la nefasta reforma de pensions del Partit Popular de 2013, que retallava les pensions un 40% en 20 anys i deixava sense marge de maniobra als pensionistes. A tots ells, els i les socialistes els diem que el sistema de pensions és eminentment solidari. I no un contracte d’assegurança.

Una reforma prudent, progressiva, innovadora, referent arreu del món, acordada al Pacte de Toledo i al diàleg social. Una reforma que marca un abans i un després. Un canvi de paradigma que Europa ha entès. Aquesta reforma és l’exemple de manual del “per què ningú no pot quedar enrere”.

Aquesta es la solvència política del Govern de Pedro Sánchez. La seva targeta de presentació a Espanya, a Europa i al món.