Joan Roma és el president del Consell de Federació del PSC del Bages-Berguedà-Solsonès, exalcalde de Borredà i exdiputat al Parlament de Catalunya.

Si una cosa queda clara dels canvis en el Codi penal, promoguts, impulsats o exigits per ERC, ha estat el total interès personal del partit, en protegir els seus acusats. Estem davant d’un descarat ús del poder polític, en benefici d’uns pocs càrrecs de partit que han exigit se’ls alliberi de les responsabilitats que van contreure en el procés.

Produeix vergonya aliena, veure fins a quin punt defensen uns comportaments personals, després d’haver protagonitzat fets clarament delictius. I, ara, anys després, a punt d’anar a retre’n compte davant dels tribunals, utilitzen la força del grup parlamentari, per modificar les sentències que els hi podrien caure. Penós. Penós i vergonyós.

Perquè el PSOE i Unides Podem, accepten l’exigència? Hi ha dos motius al meu parer que justifiquen o expliquen les actuacions dutes a terme. Una, és de modernització i posada al dia d’una legislació que efectivament havia quedat antiquada. Fora de la realitat actual, i de la realitat europea. Parlo del delicte de sedició.

Menys explicable és la modificació de la malversació, tot i que el PSOE ha aprofitat per aclarir-la i deixar-la en unes condicions més definides. De fet aquí ERC, no n’ha sortit satisfeta perquè el tret li ha sortit per la culata. Proposava una rebaixa total, com per poder dir que el referèndum del 1-O no havia comportat malversació, i això no ha estat així. A darrere hora el PSOE ha sabut maniobrar en la bona direcció.

Amb tot, el que queda de tot plegat, és l’ús i abús d’ERC del seu grup parlamentari per vendre, ni que sigui a preu de saldo, la seva força per tal de salvar els mobles i aconseguir protegir els seus implicats. Un exemple clar de covardia personal i política, puix que el primer que ha de fer un polític és fer front a les seves responsabilitats, i no esquivar-les , exigint canvis per tal de sortir-ne més ben parat.

I aquest és el resum de tot plegat. Em recorden fets que tots els alcaldes hem tingut en els nostres pobles quan alguna persona o família s’ha ficat en un gran embolic, contra l’ajuntament, i al final, hem de ser nosaltres els qui els hi busquem una sortida, per evitar mals majors.

Entenc perfectament la resposta del PSOE i la del president Sánchez. Necessiten els vots d’ERC i busquen pacificar Catalunya. Per aconseguir-ho es troben amb unes peticions d’ERC, que poden ser assumides, tot i que complicades d’explicar. Les accepten i aconsegueixen els vots i la pacificació. No és un mal resultat, al contrari.

Ara bé, que ERC no vingui a donar lliçons a ningú ni vulgui vendre els acords com un pacte d’Estat, perquè no  ho és. Es una vergonyosa manera de tractar temes personals, com si fossin polítics o institucionals. En absolut. Tot plegat ha estat una descarada via per modificar futures sentències que afecten militants seus. No hi ha èpica, ni ètica. Simples interessos personals i de partit.

Quedava, però, una nova fugida endavant per acontentar la seva parròquia: un referèndum d’independència. Fallada la via Quebec i la d’Escòcia, busquen la via Montenegro. Un nou engany, una nova proposta, condemnada al fracàs, com aliment pel proper congrés del partit. No volen recordar el 9-N, tiren per terra el suposat mandat del 1-O, i busquen un nou embat amb grandiositat verbal que ja sabem quin recorregut té. Tot molt propi d’una ERC molt donada a construir castells en el aire, mentrestant obliden les obligacions de governar.