Actualitat

“Darrere una gran dona”. Mireia Bel.

26 maig 2023

"Darrere una gran dona". Mireia Bel.
Mireia Bel és politòloga i membre del Comitè de Redacció de l’Endavant!

 

“No pot ser un acte només amb quatre homes, quina dona podem posar-hi?”, “L’única dona que hi ha fa de moderadora/presentadora”, “És que en aquest sector no hi ha dones”, “No pateixis, el dia de salut/educació/serveis socials tot són dones”, “No és que fossin només homes, és que el protocol és el que és i no ens el podem saltar”, Etc. Etc. Etc.

Aquestes frases són tan habituals arreu que, tot i ser inventades, són versemblants.

El Consell de Ministres ha aprovat aquesta setmana la Llei de representació paritària als òrgans de decisió que imposa l’obligatorietat de les llistes cremallera a la llei electoral i l’equilibri de gènere als consells de ministres i d’administració de les grans empreses. També obligarà a fer que hi hagi, com a mínim, un 40% de dones als òrgans constitucionals de l’Estat (Tribunal Constitucional, Consell d’Estat, Tribunal de Comptes, Consell Fiscal i Consell General del Poder Judicial), a les direccions dels col·legis professionals i als jurats que atorguin premis públics.

Benvinguda sigui la paritat i la cremallera en entorns on les dones encara són una minoria i, a més, intercanviable. Poques dones tenen nom propi, la majoria encara són “una dona que pugui parlar d’això o una dona que estigui disponible demà” o “una que pugui ocupar aquesta posició”. Massa sovint es necessita una presència femenina -qualsevol- per equilibrar un nombre excessiu d’homes, perquè ells sí que tenen noms i cognoms i cap pot quedar fora de la foto.

Com ja va passar amb la Llei per a la igualtat efectiva d’homes i dones aprovada el 2007, avancem en igualtat a cop de llei (i sort de les lleis, fetes totes pels Governs socialistes). Entre el 2007 i avui hem viscut a Catalunya 15 comicis entre eleccions municipals, generals i autonòmiques. Us convido a mirar quantes candidatures de quants partits tenien més del 40% mínim marcat per la llei i en quines posicions. Pels atrevits, quantes van ser caps de llista. Són menys de les que ens agradarien, però sens dubte un grandíssim avenç si comparem amb el nombre dels quinze anys anteriors a la llei d’igualtat del Govern Zapatero. I sobretot un grandíssim avenç si comparem amb les direccions de les grans empreses on, fins ara, no tenien obligació d’incloure-les.

El pròxim diumenge celebrem eleccions municipals. Si mirem enrere, veiem que a les primeres eleccions municipals de la democràcia només 20 dones van ser escollides alcaldesses dels gairebé mil ajuntaments catalans. El 2019, en varen ser 219. Encara no són ni un terç del total d’ajuntaments, però dels 7 milions de catalans i catalanes, 3,7 tenen una dona al capdavant del seu municipi (un terç, a Barcelona).

Queda molt camí per recórrer, però déu-n’hi-do el camí fet, sobretot a les grans ciutats i sobretot en partits com el nostre, amb alcaldesses i candidates al capdavant de gairebé totes les grans ciutats. En el cas dels municipis petits, la presència de dones encara és minoritària per diversos motius: la llei electoral no obliga a assegurar el mínim del 40% en municipis de menys de 3.000 habitants, les possibilitats de les dones per conciliar són menors i, normalment, els entorns rurals encara tenen una cultura més patriarcal. Tot i això, alguns municipis han presentat una llista electoral formada només per dones. Un fet anecdòtic, però impensable fa només uns anys.

El pròxim diumenge se celebraran eleccions municipals a tot Espanya i eleccions autonòmiques a molts territoris, al vespre tornem a repassar la llista de dones al capdavant dels consistoris i governs autonòmics, però sobretot fixem-nos quantes d’elles estan dilluns als nuclis de direcció dels seus partits valorant resultats i prenent decisions.

Perquè darrere una gran dona… n’hi ha una altra obrint camí.