Actualitat

“Criptomonedes: el diner privatitzat”. Per Carles Vivancos.

27 novembre 2022

"Criptomonedes: el diner privatitzat"
Compartim aquest nota quinzenal d’anàlisi política, signada per Carles Vivancos i publicada originalment el 14/11/2022.


A l’origen de les criptomonedes
hi ha les matemàtiques i la informàtica. Més concretament, les funcions criptogràfiques i el “blockchain”. Les funcions criptogràfiques, com per exemple les més emprades que pertanyen a la família SHA-2 (dissenyades per l’Agència Nacional de Seguretat, NSA, dels EUA i publicades al 2001), permeten establir una relació biunívoca, única i inalterable, entre un significat i un significant. I per tant, permeten obtenir una informació (el significat o el significant) partint de l’altra (el significant o el significat) de forma certa. Això es pot fer amb independència de l’embalum de la informació continguda en el significat (una paraula o un llibre de pàgines infinites).

Per la seva banda, el “blockchain” o “cadena de blocs” és una tecnologia d’emmagatzemament i tramesa d’informació sense una autoritat central. Es tracta d’una base de dades distribuïda en xarxa en la que les informacions enviades pels seus usuaris i els vincles interns amb la base de dades son verificats i agrupats, en intervals de temps regulars, en blocs. Això protegeix aquestes dades contra la falsificació o la manipulació de les mateixes per banda d’un únic usuari. En la tecnologia blockchain, cada element de la cadena conté els elements necessaris per garantir la integritat de les dades intercanviades, també mitjançant un algoritme criptogràfic. Aquesta forma de funcionar porta a que el “consens de confiança”, entre les parts, és el propi sistema de funcionament qui el garanteix (atès que ningú, individualment, pot entrar informació falsa).

La combinació de la tecnologia “blockchain”, desenvolupada durant la darrera dècada del s. XX, i de les funcions criptogràfiques, les SHA-2 en particular, és el que ha permès construir un entorn específic de ciberactivitat que teòricament reuneix tres característiques: descentralització, seguretat i “la llei és el codi” (és a dir, el “codi” informàtic crea una “llei objectiva”). Tanmateix, actualment, només la característica de descentralització roman, més o menys, indiscutida. La de seguretat queda limitada per les capacitats de càlcul i en aquest sentit, les capacitats (encara per conèixer) de la computació quàntica poden, potencialment, comprometre la seguretat de les actuals cadenes de blocs. Finalment, la tercera característica pateix d’una limitació intrínseca: en algun moment, tot codi, com tot llenguatge, acaba tenint dificultats per anomenar-ho tot.

Alhora, en aquest entorn, l’aplicació dels algoritmes criptogràfics a les cadenes de blocs ha donat lloc a tota una sèrie d’aplicacions que no paren de créixer. Són les aplicacions que “tokenitzen”. “Tokenitzar” significa la substitució fàctica, en els termes dels que parlàvem al principi, de determinats significats per significants corresponents, per teòricament simplificar, agilitzar i millorar tots els procediments de l’activitat humana.


LES MÉS CONEGUDES D’AQUESTES APLICACIONS SÓN:

  1. Els Criptoactius (també anomenats criptomonedes) sense suport d’actius tangibles.
  2. El Registre verificable de dades: de propietats, de comptabilitats o auditories, de les dades sanitàries personals. El sistema aporta seguretat a la preservació i verificació de les dades però no dona valor de veracitat al vincle d’aquestes amb l’univers material. És a dir, si les dades del titular d’una propietat immobiliària no són les reals, el sistema no té capacitat per detectar-ho i es limita a reproduir la informació original.
  3. Els Smartcontracts, és a dir uns “contractes” (d’assegurances, de compravenda, etc.) que serien d’execució automàtica un cop es donen les condicions establertes en els algoritmes associats evitant així, teòricament, els litigis derivats d’interpretar la seva aplicació. Un terreny òbviament limitat pels límits del llenguatge expressats més amunt.
  4. Els NFT, és a dir la individualització d’una còpia digital concreta d’una imatge, un text, un vídeograma, un fonograma… singularment, es tracta del recorregut invers al de la reproducció mecànica de l’art i les creacions humanes que es va iniciar amb la impremta i va seguir amb la fotografia, els enregistraments sonors i el cinema. Aquesta individualització de cada còpia digital tindria per finalitat donar valor de singularitat o unicitat a les còpies. Una contradicció conceptual amb derivades mercantils.


ELS CRIPTOACTIUS: UNA NOVA “PEDRA FILOSOFAL”?

Els ministres de finances del G20, i la majoria dels Bancs Centrals dels països que en formen part, no consideren apropiat el terme “criptomonedes” ateses, entre d’altres raons, que no compleixen les funcions pròpies d’una moneda, com per exemple ser de curs legal. La denominació acordada i d’us formal més extens és la de “criptoactius”, fent referencia a actius virtuals que, emmagatzemats en suport electrònic, permeten a una comunitat d’usuaris acceptar-les en pagament per realitzar transaccions sense haver de recórrer a monedes de curs legal.

Però com en el cas de l’impossible material alquímic medieval, el blockchain no converteix el plom en or encara que alguns prediquen que converteix les cadenes de dades en actius financers. El pioner del concepte, llavors criptomoneda avui criptoactiu, va ser “Satoshi Nakamoto” (no se sap encara si darrere aquest nom hi ha una persona física o es tracta d’un grup) que al 2008 va redactar el llibre blanc on es descrivia el funcionament del Bitcoin i al 2009 va donar a conèixer la implementació de referència del programari que el fa funcionar.

A més de treure profit de la tecnologia “blockchain” i de trobar una nova aplicació als algoritmes SHA-2, Nakamoto va plantejar el Bitcoin com un recurs d’intercanvi econòmic que premiés als qui creaven les cadenes de blocs i ho va fer sobre el “model” dels metalls nobles: donant peu a un sistema en que els primers “miners” tenien més fàcil obtenir les cadenes que els darrers a incorporar-se a “minar” i, a més, determinant una quantitat màxima de 21 milions de Bitcoins, per evitar la hiperinflació derivada d’una capacitat infinita de generar “moneda”. Va aplicar un patró evolutiu que alguns experts associen al de l’or: n’existeix una capacitat finita i determinada, cada cop costa més minar-ne de nou i això fa que el preu del ja emmagatzemat pugi (cal apuntar que no tots els criptoactius comparteixen aquesta idea de limitació en la quantitat total i que tampoc tots usen algoritmes de la família SHA-2 per al seu encriptament).

L’interès del Bitcoin va més enllà del seu paper pioner en aquesta mena d’actius financers. Al gener del 2022 representava pràcticament el 80% del valor total d’aquesta mena d’actius. Per tenir una estimació de la volatilitat dels criptoactius, les dades publicades a coinmarketcap.com (un portal de referència sobre el tema) assenyalaven, al juliol del 2020 l’existència de 5.790 tipus de criptoactius, quantitat que al juny del 2022 era de 19.893 tipus, (amb un valor atribuït de 941,7 milers de milions d’€). El 06/11/2022 el total de criptoactius baixava fins 9.259 tipus (amb un valor total atribuït de 1,08 bilions d’USD). Un embalum proper al 1,1% del PIB mundial del 2021. Just una setmana després, la crisi provocada per la suspensió de pagaments de la plataforma FTX, deixava el valor total dels criptoactius en 839.000 milions d’USD.

Malgrat les dificultats viscudes pels criptoactius durant els darrers mesos (ni més ni menys que l’eclosió parcial de la bombolla, el passat estiu, amb la desaparició fàctica de més de la meitat dels tipus existents al juliol), el fenomen financer associat als mateixos continua en un alt nivell d’efervescència. Ni tant sols el desastre econòmic que ha representat, per les humils finances de El Salvador, haver convertit el Bitcoin en moneda de curs legal ha servit per refredar les expectatives en els criptoactius.


DINER PRIVAT, CAR I PERILLÓS

Si l’ús de targetes bancàries, xecs i transferències ja representa una privatització del diner, si més no en la seva part de gestió i control, els criptoactius són la privatització de la creació i per tant també del funcionament del diner. Qualsevol persona física o jurídica amb les capacitats tècniques necessàries i amb alguna disponibilitat financera pot crear-ne, donat que no necessita cap valor tangible que suporti l’operació ni cap autorització específica. Aquesta situació, fruit de la combinació dels processos socials actuals de digitalització i globalització, comporta perills d’ordre divers per les persones involucrades, pel sistema financer i econòmic i de retruc per l’esfera política i les actuacions de lluita contra el canvi climàtic.

Malgrat el que puguin afirmar els seus creadors i defensors, l’experiència de més d’una dècada d’aquesta mena d’actius financers digitals no permet garantir que, a dia d’avui, l’ús dels criptoactius aporti més protecció als ciutadans que l’ús de la moneda convencional. Els nombrosos robatoris de “cripto-carteres”, els fraus detectats i la manipulació verificada en els valors de multitud de criptoactius no venen compensats per la idea que va entusiasmar als anarco-capitalistes: un sistema monetari descentralitzat, sense cap mena de control governamental i on els seus usuaris gaudirien d’un nivell factual d’igualtat. Això darrer, a més, resulta contradictori amb l’enorme complexitat, matemàtica i tecnològica que els criptoactius requereixen per funcionar. Tot plegat, com es veu, queda fora de l’abast de la immensa majoria dels ciutadans i més aviat afavoreix la concentració de poder, la desigualtat i la desinformació més que la transparència i la igualtat d’accés als actius financers.

Des de l’inici de la invasió russa d’Ucraïna han estat nombrosos els comentaris que atribuïen als criptoactius la possibilitat d’esdevenir la porta del darrere per la que Rússia podria esquivar part de les sancions econòmiques de les que és objecte. Tot i ser una possibilitat objectiva, fa uns mesos el CEO de Binance ens recordava que “les criptofinances son massa petites per a Rússia”. Aquest mateix CEO s’oferia a rescatar la fallida plataforma d’intercanvi de criptoactius FTX que acaba d’entrar en suspensió de pagaments. El rescat anunciat per Binance no es va poder concretar degut a les dimensions de la operació, només a l’abast de les capacitats econòmiques d’alguns bancs centrals. Del fallit rescat es poden extreure dues conclusions: 1) sense una autoritat econòmica, pública, independent i amb recursos, el món dels criptoactius resulta extremadament arriscat, 2) el dany global ocasionat al mercat de criptoactius (de l’ordre de 160.000 milions d’USD perduts en una setmana) és 20 vegades superior a les pèrdues dels accionistes i posseïdors d’actius d’FTX doncs aquests, segons estimacions dels experts, només perdran, conjuntament, uns 8.000 milions d’USD.

A més, en la major part dels usos de les cadenes de blocs, cada cop que hi ha una “transacció” (és a dir, que hi ha un canvi en les dades, sigui per una operació de compravenda o, simplement, per un canvi d’ubicació o de característiques dels arxius) aquesta es valida en el següent bloc de processament i es fa amb la majoria de nodes de la xarxa de la base de dades. Això implica que hi ha un consum d’energia associat a cada transacció que s’afegeix als consums dels blocs previs i, en el cas dels criptoactius, també s’afegeix al cost energètic del “minat” (o càlcul inicial del criptoactiu). La resultant és un consum energètic enorme.

Per aquestes raons resulta essencial que es desenvolupin recursos polítics i administratius, des de les institucions de governança financera global fins als ens locals, que permetin encarrilar unes tecnologies que ja han demostrat unes notables capacitats de pertorbació de l’economia i de la societat. La UE porta més de dos anys treballant per establir un marc jurídic que aporti seguretat als ciutadans europeus en relació als criptoactius i al seu ús. Esperem que aquests esforços desemboquin en una proposta que pugui estendre’s a nivell mundial.