El 18 de juny de 2006 la ciutadania catalana fou cridada a les urnes perquè ratifiqués o rebutgés, en referèndum, la proposta d’Estatut d’Autonomia que es presentava. El text que se sotmetia a opinió va sorgir després de mesos de redacció i de lògiques negociacions.
El Govern de la Generalitat, presidit per Pasqual Maragall, va esmerçar molts esforços i temps en assolir una norma ambiciosa que ampliés clarament l’autogovern de Catalunya. Sota el lideratge del Partit dels Socialistes, l’articulat significava un pas de gegant pel que fa a l’àmbit competencial. L’esmentada llei orgànica ja havia rebut l’aval del Parlament i del Congrés, només faltava que els catalans i catalanes diguessin la darrera paraula. L’Estatut va rebre el vot favorable del 73,9% dels electors, el que va significar un suport popular incontestable.
Setmanes més tard el Partit Popular, en la seva habitual línia de torpedinar qualsevol avenç nacional, va presentar-hi un recurs d’inconstitucionalitat.