Entra en el procés de tramitació parlamentària el projecte de llei de ordenació territorial de Catalunya que, en el més substancial, ha de configurar una nova divisió del país en vegueries.
Més enllà de si aquest és el moment més adequat per fer-ho, sembla difícil que bona part de la ciutadania ho percebi com una qüestió prioritària. Ans al contrari, fàcilment es veurà com una complicació més en el complex i poc clar entramat institucional del país. La gent espera simplificació administrativa i no pas que s’hi afegeixin més nivells i que les funcions de cada un d’ells no siguin clars ni tan sols per als iniciats.
El país té dos nivells institucionals fonamentals, el Govern de la Generalitat i els ajuntaments . Malgrat la incertesa del Tribunal Constitucional, el primer nivell queda prou ben definit pel nou Estatut i pel sistema de finançament negociat a posteriori, dotant al país d’un nivell d’autogovern fins ara desconegut i amb un encaix a l’estat espanyol força raonable. El gran tema pendent, i força més urgent i prioritari que la creació de vegueries, és una llei municipal que doti als ajuntaments de les atribucions i el finançament adequat per poder fer front als serveis que ara ja presten de forma voluntarista i que la crisi els està situant prop del col•lapse. Els ajuntaments són el govern de proximitat i no poden deixar de cobrir les demandes i necessitats dels seus ciutadans. Son els que més contribueixen al benestar i la qualitat de vida de les persones sense disposar dels mitjans necessaris per fer-ho. El principi de subsidiarietat hauria de ser una divisa fonamental en la construcció de l’entramat institucional del país.
Que entre la Generalitat i els ajuntaments és necessari un nivell intermedi que estructuri el territori amb una institució representativa de regions internes potents, que faci alhora d’ens descentralitzador i més pròxim del Govern de la Generalitat i d’ens supramunicipal de suport als ajuntaments com fan ara les diputacions sembla ben raonable i necessari. Xoca això, però, amb la obligatorietat de mantenir l’estructura provincial que emana de la Constitució i qüestiona el manteniment d’uns mai prou ben consolidats consells comarcals. No estem començant la casa per la teulada? No hauríem de simplificar abans de crear noves institucions? No caldria començar per afrontar i reforçar el tema dels ajuntaments?
Posats en la creació de les vegueries, configurar una potent regió central (¿interior?) té tot el sentit, encara que els seus límits, almenys vistos des d’Osona, tenen algunes deficiències. Se’ns fa difícil d’assumir no pertànyer a la mateixa regió que el Ripollès atenent a la implicació real que hi tenim o bé amb la Garrotxa, comarca amb la que estem cada vegada més interrelacionats. La Catalunya Central que prefigura el projecte de llei la formen unes comarques que tenen poca història compartida i escassos vincles emocionals. Això no la fa forçosament inviable, però caldria que el seu procés de construcció, més enllà de la seva configuració jurídica, es fes amb realisme i intel•ligència. Estem davant de comarques amb molt caràcter i personalitat, estructurades per ciutats-capital molt potents i de gran singularitat. Tot i que la fortalesa de les ciutats no depèn de la seva definició administrativa sinó de la capacitat de la seva gent, el tema de la capitalitat d’aquesta regió no és un tema menor i no opera únicament en el terreny simbòlic.
La regió central s’haurà de construir i això serà possible si tothom si sent còmode, si s’és capaç de teixir una xarxa d’interessos i de complicitats, si la interrelació es va fent real, si tothom hi troba i hi té el seu lloc. Un sistema de capitalitat compartida entre Vic, Manresa, Igualada...., en el que cada ciutat lideri en aquest territori aquells àmbits en què és millor i ja s’ha especialitzat sembla el més lògic i el mes just. No ha de ser una solució salomònica o de compromís, sinó una via realista i avançada no només de reconèixer la realitat sinó d’impulsar a aquestes ciutats a una cooperació, no exempta de competència, en benefici del territori i dels seus ciutadans.
Vic és capital, ho diguin o no les lleis. Ho és per vocació i per tradició, per la seva cultura i la seva universitat, per la innovació tecnològica i per la producció agroramadera, pel seu comerç i per la seva indústria alimentària, pels seus serveis i per la seva qualitat urbana, pel seu dinamisme i per la seva vocació de país.
Si no es tingués en compte aquesta realitat començaríem força malament un procés en el que no seria bo que ens equivoquéssim.