L’Estat de Dret és una de les conquestes més importants en el món occidental és, de fet, la porta d’entrada del món contemporani. L’ordenament jurídic –imperfecte, modificable- és la garantia de la vigència de la noció de ciutadania, de la llibertat, de la igualtat, de la seguretat... El resultat de l’equilibri de forces en un moment donat i el marc que fa possible la vida en societat. Un status quo que necessita del respecte a les regles del joc i la seva modificació requereix d’amplis consensos socials i polítics. És senzill frivolitzar-hi quan es desconeix l’esforç individual i col•lectiu que va suposar assolir-ho.

El PSC és un partit català i catalanista que creu en un país modern i competitiu amb una forta personalitat i amb altes cotes d’autogovern en el marc d’un estat plurinacional que evolucioni cap a una configuració federal d’Espanya. No som independentistes. Creiem possible, viable i desitjable un projecte espanyol divers i integrador com, de fet, ho volen i ho expressen la gran majoria dels catalans en les successives conteses electorals.
La personalitat del país es manifesta en la seva llengua i la seva cultura, però també en el seu dinamisme econòmic, la seva articulació territorial, en una bona xarxa de comunicacions, en la cohesió social, en una bona convivència, en la integració i el benestar de les persones, en elements d’identitat compartida i en el respecte a la geometria variable dels vincles emocionals. Un país que lluita per ser competitiu, per afrontar els reptes de la globalització, per modernitzar-se continuadament, per ser una referència per a altres països. Aquesta és la “independència” real del país per la que val la pena lluitar i esforçar-se. La singularitat es manté des de la fortalesa i no pas des del lament i la queixa continuada tot idealitzant una independència política formal que sovint amaga grans dosis de dependència. O és que algú creu, per exemple, que un país subvencionat, sostingut amb forces militars estrangeres i sense cap activitat econòmica com el Kosovo és un país independent en termes reals?
L’encaix de Catalunya a l’estat espanyol està encara per resoldre d’una manera definitiva o ben estabilitzada. Venint d’on venim, però, hem avançat i força en els darrers trenta anys. L’Estatut vigent i el nou sistema de finançament signifiquen avenços notabilíssims en aquesta línia d’assolir majors cotes d’autogovern. Ens resta força encara per assolir una cultura política a Espanya més respectuosa amb la diversitat nacional.
Certament l’articulació definitiva de Catalunya a Espanya requerirà encara de molts esforços, però aquests han de tenir més a veure amb la sensatesa, el rigor i el diàleg que no pas en la destrucció pura i simple del terreny de joc. Un procés dinàmic i no exempt de tensions, però la vida en tots els seus àmbits va lligada a la negociació i a les tensions.

L’independentisme és una opció ben respectable i que forma part de la cultura àmplia i diversa de l’univers polític del país. Al meu entendre, s’equivoca partint d’un voluntarisme romàntic consistent en pensar que l’horitzó natural de Catalunya és constituir-se en estat propi, tot apel•lant a una mena de “dret natural” en el que la voluntat dels ciutadans no seria sinó secundària. S’equivoquen, també, al negar o a menystenir tant els problemes polítics reals que afecten als ciutadans com a afrontar aquelles qüestions crucials per resoldre les quals els ciutadans ens han elegit. Hi ha un fet evident, la voluntat independentista del país és minoritària. Això no treu que es pugui expressar, però cal saber d’on es parteix i a qui es representa. La gran majoria manifesta continuadament la voluntat de que Catalunya tingui un bon nivell d’autogovern i dels mitjans necessaris per desenvolupar-lo i així ho expressa elecció rere elecció. En un país de procedències, cultures i sentits d’identitat diversos és un xic perillós dinamitar alegrement els consensos. El risc de fractura, de confrontació i de desafecció hi és. El PSC és un partit realista i prudent que ha portat a la defensa de l’autonomia i de la llengua catalana a persones d’altres procedències i altres parles. Ha contribuït a cohesionar el país dotant a la gent d’un comú denominador. Aquest paper era i és imprescindible, encara que de vegades poc còmode. Segons quines aventures i segons quines proclames poden posar en perill un projecte de país majoritàriament compartit.

La consulta, inicialment anecdòtica, que es va fer a Arenys ara s’aixeca a categoria i l’independentisme creu haver trobat en la multiplicació de consultes pel territori una manera de centrar l’atenció informativa i la catapulta perquè aquest sentiment esdevingui majoritari. Alguns, per no quedar-ne al marge, s’hi apunten amb boca petita argumentant el caràcter festiu i democràtic de l’esdeveniment tot i que reconeixen que no té cap validesa. El que no diuen, o no veuen, és que focalitzar el debat polític i mediàtic en temes que ni són els que preocupen a la gent, que no serveixen per a res, i que creen falses expectatives amb un fals dilema porten a la frustració col•lectiva i al descrèdit de la política. Es dona una imatge irreal del país i es crea l’impressió que l’ordenament jurídic és un mer formalisme que es pot obviar quan es vulgui. Difícilment serem un país competitiu i respectat si ens embranquem en operetes d’aquestes característiques. Al final és una cursa que té a veure amb els problemes interns dels partits i plataformes independentistes, i no sé si també del sobiranisme. Una dinàmica que no serà del tot innòcua, una bugada en la que hi perdrem algun que altra llençol.

En resum, Catalunya té poc a guanyar en tot aquest procés. La democràcia té unes regles que s’han de respectar. Els catalans ens expressem lliurement en totes les eleccions i els resultats són força clars. Lògicament es pot intentar modificar el marc jurídic i polític. Per això caldria que els projectes independentistes assolissin una majoria política al Parlament, formessin Govern a la Generalitat i, a partir d’aquí, negociessin amb l’Estat la consulta per refrendar la separació. L’independentisme pot i hauria de ser més rigorós, i no plantejar-se el marc polític al que aspiren com si fos un “divertimento”, una jornada folklòrica o un partit de costellada. Essent una mica més modestos, més realistes i més seriosos ens estalviaríem tots plegats de fer el ridícul i, de pas, de fer-lo fer a Catalunya.

Josep Burgaya
Primer Secretari del PSC de Vic