• enviar a un amic/ga
• compartir
• imprimir

La crisi financera haurà servit per constatar que en l'economia globalitzada tots els països són interdependents. Com va dir el president Nicolas Sarkozy al Parlament Europeu, aquesta és una crisi global i la resposta només pot ser global.

Començant per Europa, que ha donat una resposta coordinada al salvament del sistema financer, posant primer d'acord els països de l'euro i el Regne Unit, i superant els primers intents de campi qui pugui que no van fer altra cosa que llançar llenya al foc. Donem gràcies a l'euro, perquè els països amb forts dèficits comercials, com Espanya, s'ho haurien passat molt malament enmig d'aquest temporal. I ens hem estalviat, gairebé sense adonar-nos-en, les devaluacions competitives amb les quals en altres crisis ens vam fer la guerra econòmica els uns als altres.
FINS ARA s'ha evitat el col.lapse del sistema financer mundial davant un atac de cor que va començar el 15 de setembre, quan els EUA no van evitar la fallida del banc Lehman Brothers. Però el malalt està molt feble i la restricció del crèdit, després dels excessos passats, serà inevitable. Com a mostra, una dada: la relació del deute financer nord-americà amb el seu PIB ha passat del 21% el 1980 al 116%. El problema de l'endeutament excessiu i insostenible no era el dels pobres de les subprimes: és tot el sistema el que s'ha de desapalancar financerament. I, davant d'aquesta realitat, s'han d'utilitzar tots els instruments macroeconòmics, monetaris i fiscals per evitar que la recessió es converteixi en una depressió global.

Les polítiques per fer front a la recessió econòmica, que ja és aquí --no fa falta preveure-la-- també haurien de ser coordinades i globals. Començant altra vegada per Europa i per la zona euro, que necessita altres polítiques comunes a més a més de la mone- tària. L'euro pot ensopegar fins a caure si només es recolza sobre la seva pota monetària; necessita recolzar-se simultàniament en l'aspecte econòmic i el monetari, tal com els tractats preveien al parlar d'Unió Econòmica i Monetària.

I perquè això sigui així fan falta institucions que desenvolupin una voluntat política fins ara feble. Potser al veure que grosses que té les orelles el llop es posarà en marxa això que s'ha anomenat govern econòmic d'Europa, i que fins ara ha estat poca cosa més que una policia dels dèficits públics. No és atemptar contra la independència del BCE demanar que tingui com a interlocutor un govern econòmic clarament identificat, com passa als EUA. L'actual Eurogrup, que reuneix informalment els ministres d'Economia, no té aquest paper ni en la previsió ni en la solució de la crisi. També s'ha vist que és molt necessària una presidència estable del Consell Europeu que aporti lideratge i continuïtat. ¿Què hauria passat durant la crisi de Geòrgia si la presidència del Consell hagués recaigut en un petit país de l'Est? ¿Quina hauria estat la seva capacitat d'interlocució amb Moscou?

A l'invocar la necessitat de coordinar les polítiques econòmiques a Europa, Sarkozy va donar a Estrasburg dues pistes per fer front a problemes potencials. Primer, el risc que, tenint en compte que els valors borsaris estan per terra, els fons sobirans dels països amb grans reserves de divises produïdes pels seus excedents comercials, com la Xina, o pel seu petroli, com els emirats àrabs, comprin a preu de saldo les empreses europees. Michel Rocard ja advertia d'aquest risc quan ara fa uns quants anys Mittal va comprar Arcelor.

Per alguns, no passa res perquè el mercat és el mercat i quina importància té de qui són les empreses sempre que siguin eficients. No crec que es pugui mantenir aquesta tesi aplicada ala sectors estratègics a escala europea, però la resposta que ha tingut la proposta francesa de crear fons sobirans europeus per entrar en el capital de les empreses, abans que altres ho facin, torna a mostrar les discrepàncies entre europeus sobre qüestions fonamentals.

EL MATEIX ES pot dir de la política industrial, aquella que va ser considerada innecessària perquè el mercat era savi. Però, mentre que els EUA concedeixen als seus tres constructors principals de cotxes, tocats per la crisi, 25.000 milions de dòlars de préstecs gairebé gratuïts, els europeus demanem als fabricants un esforç en reducció d'emissions que no es farà sense costos, així que hauríem d'ajudar-los de manera coordinada si no volem quedar-nos sense indústria.

La batalla ideològica està servida perquè alguns temen que aquesta serà l'ocasió perquè l'Estat torni a tenir un paper en l'economia que havia perdut durant els anys de la revolució conservadora de Reagan i Thatcher. Benvingut sigui aquest debat perquè en el fons es tracta del paper estratègic i regulador del sector públic.

La història no s'acaba. Quan es va enfonsar el Mur de Berlín era difícil imaginar que 20 anys després el Regne Unit i els EUA estarien nacionalitzant els seus bancs. Però la història es repeteix, perquè el que l'any 1929 deia Roosevelt es pot aplicar paraula per paraula a la situació d'ara. Perquè això no torni a passar, s'ha d'atacar el mal de soca-rel i dissenyar una nova regulació del sistema financer mundial comptant amb els nous actors del nostre temps. I evitant que les conseqüències de la crisi financera siguin molt més greus per als països pobres que per als que l'han causat.