• enviar a un amic/ga
• compartir
• imprimir

Com cada any per a aquestes dates, els socialistes – i molts que no ho són- recordem la figura de l’Ernest Lluch. Hi ha actes en memòria seva arreu. He assistit als dos que s’han fet enguany a la comarca. Divendres 20, en Joan Armangué pronunciava una magnífica conferència a Atenea sota el títol “Ernest Lluch i l’economia de l’Empordà”. Diumenge 22, a Maià de Montcal, els socialistes de les comarques gironines ens aplegàvem, un cop més, en un sentit homenatge, amb el President de la Generalitat José Montilla al capdavant.
Al llarg d’aquests nou anys ja sense l’Ernest, m’he preguntat moltes vegades què diria sobre els temes d’actualitat, com polemitzaria des de les seves intervencions a “La ventana” de la SER cada dijous, amb Carrillo i Herrero de Miñón o quins articles escriuria a la premsa nacional. Com jo, suposo que som molts els que ens hem fet aquestes preguntes perquè l’Ernest tenia la virtut de ser omnipresent en la vida pública, més enllà del protagonisme polític que va tenir com a diputat i ministre del Govern d’Espanya. Aquesta virtut estava sòlidament fonamentada en el seu bagatge intel•lectual, acadèmic, cultural, polític i humà. Recordo també l’últim acte electoral que vàrem compartir, a Camprodon, un vespre fred i fosc de març del 2000, uns mesos abans de que els assassins d’ETA acabessin amb la seva vida. El viatge d’anada i tornada entre Maià i Camprodon, el míting a la sala de plens municipal i el pa amb tomata posterior amb els companys i companyes del PSC va donar per parlar de tot i molt. Estava una mica queixós per la poca activitat electoral i de partit que li reclamaven. Però aquella mateixa setmana a la tertúlia de la SER va explicar l’acte de Camprodon i va fer més campanya que tots els altres junts en una setmana!
A la conferència d’Atenea, en Joan Armangué va exposar com el Lluch acadèmic i investigador havia descrit amb precisió l’evolució socioeconòmica i política de l’Empordà; com havia formulat algunes teories sobre les debilitats i fortaleses dels empordanesos, des del segle XVIII fins els nostres dies. Que bé que ens coneixia! En Joan apel•lava al pensament econòmic de Lluch per reclamar una actitud més valenta de la societat civil i les institucions empordaneses per afrontar alguns dels reptes de futur de la comarca.
A Maià, el President Montilla, al fil de l’actualitat de l’esperada sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya, recordava el “constitucionalisme útil” de Lluch, motiu també de diversos treballs acadèmics, afirmant que defensar la Constitució és respectar i aprofundir en la concepció plural d’Espanya reconeguda en el text constitucional, que garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i regions i que en el seu preàmbul proclama la voluntat de “protegir tots els espanyols i els pobles de Espanya en l’exercici dels drets humans, les seves cultures i tradicions, llengües i institucions”.
Tant difícil és tenir una actitud oberta, generosa, flexible i integradora a l’hora d’interpretar la Constitució? Tan difícil és fugir de les posicions inflexibles i dogmàtiques quan el mateix Herrero de Miñón, ponent constitucional, amic de l’Ernest i militant a les files del Partit Popular, ha dit que la Constitució com qualsevol norma, perdria el seu sentit i finalitat si no fóssim capaços d’interpretar-la “a la llum de la realitat social del temps en que ha de ser aplicada”? Quantes tertúlies interessants i constructives ens haurem perdut sense l’Ernest! Com deia la Marina Geli a Maià, el trobem a faltar, l’enyorem, però el pensament de l’Ernest viu entre nosaltres. En sintonia amb el pensament “lluchià”, com l’ha definit en Lluis M. De Puig, amb la política en majúscules que ha defensat en Quim Nadal, amb l’esperit de permanent diàleg, responsabilitat política, coherència ideològica i de valors que l’Ernest va predicar i practicar, seria una barbaritat que allò que va ser escrit, acordat i votat per unir servís avui per dividir.