• enviar a un amic/ga
• compartir
• imprimir

Aquesta és una expressió que sovint s’utilitza en l’argot parlamentari, des dels escons, per expressar sorpresa i disconformitat respecte alguna cosa que s’està argumentant –o no- a la tribuna d’oradors. Es tracta d’una expressió tradicional, que s’ha mantingut entre els parlamentaris de legislatura en legislatura, de generació en generació. Hi ha dies però que adopta especial rellevància. Sense anar més lluny, dimecres passat a la Comissió d’Educació del Congrés es va aprovar, a petició d’ERC i d’acord amb el Grup Socialista, traslladar a la legislació espanyola la sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans sobre la retirada de símbols religiosos en centres escolars públics. La polèmica te molts matisos. No és el mateix el debat sobre la presència de creus en edificis i espais públics com els centres escolars, a Itàlia o Espanya, la utilització del vel o mocador de les nenes musulmanes a França o la prohibició dels minarets a Suïssa, motiu d’un referèndum impulsat recentment per l’extrema dreta suïssa. Si hi ha algun debat que necessita assossec i racionalitat és aquest. Però malauradament no és així, hi ha qui te molt interès en excitar els ànims, encara que això alteri i perjudiqui la convivència. Tant se’ls en dona de tres com de quatre! A la mateixa comissió, el portaveu del PP va dir que els socialistes “acabarían prohibiendo los villancicos” y “entrarán en las casas para confiscar crucifijos”. Ses senyories, “algunos con risas, otros con cara de espanto, se echaron las manos a la cabeza al grito de !qué barbaridad!”, deia l’endemà un diari nacional. Més bàrbares varen ser les declaracions del President de la Conferència Episcopal, Rouco Varela, apel·lant a la defensa de la llibertat religiosa ( de qui?) per justificar la presència de les creus a les escoles. Aquests dies que estem commemorant els trenta un anys de Constitució Espanyola valdria la pena recordar que qualsevol decisió que es prengui sobre aquest tema s’haurà de fer d’acord amb la mateixa. L’article 16 de la Constitució diu que l’Estat espanyol és aconfessional i també diu que s’hauran de respectar i tenir en compte les diferents creences religioses de la població. Òbviament la futura Llei de Llibertat Religiosa haurà d’anar en aquesta direcció. Diumenge 6 de desembre del 2009, dia de la Constitució, un any més. No, un any més no. Mentre al Congrés dels Diputats a Madrid s’inaugurava un mural del pintor Hernán Cortés amb la figura dels set pares del text constitucional, a Barcelona ens acomiadàvem d’un d’ells, Jordi Solé Tura. La seva mort m’ha provocat un profund sentiment de tristesa, per la pèrdua del gran polític i mestre, el company sempre afable i amable, disposat a conversar i a ajudar-nos a aprendre als que començàvem. Vaig coincidir amb ell la legislatura 1996-2000. Treballador, dialogant, assenyat, tolerant, senzill. El recordo empipat amb els exabruptes de la bancada popular i exclamant, més d’una vegada: “¡qué barbaridad!” O empipat també quan després d’hores de treball escrivint aquells magnífics articles per a La Vanguardia, El País o El Periódico, deia que es cansava i que li feien mal els ulls. Però el primer record que en tinc és a l’Empordà, com a ministre de Cultura, visitant la col·lecció d’en Tomàs Mallol, a Torroella de Montgrí, quan els socialistes figuerencs, des de l’oposició, vàrem insistir i treballar fins a l’extenuació per instal·lar a Figueres el Museu del Cinema, que finalment va anar a Girona. Si no recordo malament, era l’any 1992. En Jordi Solé Tura va ser una peça clau en l’esforç per superar “els tres dimonis que havien enverinat la nostra història: la qüestió militar, la qüestió religiosa i la qüestió territorial”, com els ha definit el President Montilla. La primera està més que superada. La segona, la religiosa, continua provocant airades reaccions vista la polèmica recent de les creus. La tercera, la territorial, pendents del desenllaç sobre l’Estatut de Catalunya o millor dit, pendents del desenllaç d’una situació absolutament anòmala i perjudicial per l’Estat de Dret, producte de la presentació d’un recurs per part del PP contra l’Estatut i del bloqueig imposat, també pel PP, amb la intenció de mantenir una composició d’acord amb els seus interessos, “ !qué barbaridad!”.