• enviar a un amic/ga
• compartir
• imprimir

Interrupció voluntària de l’embaràs o avortament. El Congrés ha aprovat fa pocs dies la LLei de Reproducció Sexual i d’Interrupció Voluntària de l’Embaraç, amb 184 vots a favor, 158 en contra i 1 abstenció. Impulsada pel Govern socialista en base a un compromís social i polític important, s’ha treballat amb seriositat i rigor des dels ministeris d’Igualtat, Sanitat i Justícia, amb experts, organitzacions socials i polítiques. És una llei necessaria, equilibrada i meditada, molt semblant a les lleis europees sobre la materia. Durant la seva tramitació ha incorporat el suport d’una majoria àmplia de diputats i diputades de tots els grups (Socialista, ERC-IU-ICV, BNG, PNB, CDC), excepte el Partit Popular.
La llei vigent es va aprovar fa vint i cinc anys amb el primer govern de Felipe González, amb l’oposició de la dreta que després no va fer res per canviar-la, tot i tenir la majoria absoluta per fer-ho durant vuit anys. Llavors varen fer el mateix discurs que ara al•legant raons morals, alineant-se amb els sectors més reaccionaris de les ideologies més conservadores, a la vegada, coincidents amb els plantejaments de la Conferència Episcopal.
La llei actual que va despenalitzar l’avortament en determinats supòsits, ha mostrat al llarg del temps algunes disfuncions que s’han traduit en inseguretat jurídica per a les dones i els professionals sanitaris. Però el més preocupant és que en els darrers anys hem pogut comprovar com es duplicava el nombre d’embaraços en adolescents i que augmentava el nombre d’avortamets practicats. No podem oblidar que durant els vuit anys de mandat d’Aznar es varen fer a Espanya més de mig milió d’avortaments i l´únic que se’ls va acudir va ser exigir l’autorització dels pares per l’interrupció de l’embaraç en menors de 16 a 18 anys, que fins a les hores no calia. Amb la llei del 84 la dreta va votar en contra però no la va canviar quan podia i ara ha tornat a votar en contra de la nova proposta dient que la que hi ha ja és prou bona i no cal canviar-la. Incoherència? Hipocresia? Oportunisme?
La nova llei estableix un sistema de plaços compatible amb la regulació de determinats supòsits de caràcter mèdic. Durant les 14 primeres setmanes, després d’haver rebut la informació necessària, les dones podràn decidir lliurament sobre la interrupció de l’embaraç. Entre les 14 i les 22 setmanes es podrà avortar en cas de risc greu per la vida i la salut de la dona o en cas d’anomalies del fetus, amb un dictàmen emés per dos metges. A partir de les 22 setmanes es podrà avortar només en cas d’anomalies incompatibles amb la vida o una enfermetat extremadament greu o incurable i amb l’autorització d’un comité especial. En tots els casos en un centre acreditat, sota la direcció d’un metge i amb el consentiment escrit de la dona. Amb aquesta regulació que compatibilitza el sistema de plaços i supòsits, establint uns límits que fins ara no existien, es garanteixen els drets fonamentals de les dones, la seva intimitat i dignitat, es protegeix la vida prenatal i es proporciona seguretat jurídica tant a les dones com als professionals sanitaris. Es respecta el dret del metge a l’objecció de consciència a l’hora que el dret de les dones en l’accés a la prestació, pública i gratuïta, incorporada a tots els efectes als serveis del sistema de salut.
Però l’exercici lliure de la maternitat no es redueix a l’accés a l’IVE. L’objectiu és evitar avortaments evitant embaraços no desitjats, perque, qualsevol interrupció voluntària ha estat primer un embaraç no desitjat i per això s’han incorporat a la llei mesures de prevenció i educació sexual. I respecte al tema més polèmic, l’accés a l’IVE de les dones menors entre 16 i 18 anys, de la mateixa manera que la llei no obliga a ningú a avortar, la llei no impedeix de cap manera que les noies que es troben en aquesta situació consultin i es recolzin en les seves families. Només faltaria! Els pares tenen dret a saber si les seves filles avorten i així s’ha reconegut, però la llei no pot regular ni millorar la relació entre pares i filles. De la mateixa manera que no entendriem que uns pares obliguèssin una filla de 16 o 17 anys a avortar contra la seva voluntat, no es podria entendre que la decisió final sobre la interrupció no fos de la dona.